TRANSICIONS

És normal que quan les realitats quotidianes d'un s'enfonsen, encara que sigui per pròpia voluntat, comprovi de manera matemàtica que les etapes de transició sempre són especialment fumudes. Aquestes situacions transitòries ens produeixen a la majoria certa ansietat perquè és fins a cert punt inevitable experimentar un sentiment proper a la por, sobretot quan veus que has de construir a partir de la teva pròpia voluntat i malgrat els obstacles que t'hi trobes el camí per on desitges transitar. I en els temps actuals de crisi galopant no resulta especialment fàcil fer-ho.

Però al mateix temps, a pesar de tot aquesta incertesa, l'etapa de la conversió també esdevé estimulant i gratificant perquè possibilita l'oportunitat de reinventar-se a un mateix, de provar-te i finalment de dibuixar el teu propi futur. I si un a més no és ambiciós, i malgrat les caigudes i els moments emo on no pot evitar veure-ho tot fosc, és feliç amb poc i valora les petites coses que l'omplen encara resulta més fàcil sortir dels pous. Pous on necessàriament hem de caure per tocar fons i així poder agafar impuls i escalar fins a tocar gairebé amb els dits de la teva mà l'anhel desitjat. Al capdavall, com deia aquell filosof, el canvi és l'única cosa immutable.

A part, com també deia certa persona que una vegada va creuar-se pel meu camí, els pous dels altres sempre es veuen més fàcils d'escalar que el propi. Potser cara als altres el nostre propi pou no resulta tan profund ni tan difícil de sortir-ne. Així doncs allunyem-nos dels pesos com l'auto-catastrofisme i de l'auto-flagel·lació que ens enfonsen encara més i abracem-nos al flotador de l'amistat i de l'optimisme per tal de surar i sortir endavant. Res a perdre a guanyar un món!       

REFLEXIONS DE CINE

Escena del gran film francès La Haine que a primer cop d'ull pot resultar un pèl surrealista sinó heu vist la pel·lícula...

CONTES MENSUALS

UNA HISTÒRIA DE ZOMBIS

PART III

LA MEVA ODISSEA

Dedicat a la Sandra i al Dani; no només per ser punkis d'esperit, sinó perquè a més d'autèntics són bona gent.

Així doncs els supervivents ens trobàvem tots tancats a pany i forrellat a l'anterior del típic bar-casino de poble mentre uns i altres ens fitàvem incrèdulament acompanyats d’un silenci gairebé sepulcral. L'única cosa que trencava aquella atmosfera de calma tensa eren les mans dels zombis que picaven insistentment, com autèntics autòmats, contra els vidres del bar. Sortosament aquell espai, degut a la seva peculiaritat arquitectònica, resultava ser una fortalesa totalment inexpugnable que esdevenia perfecte per contenir i repel·lir un atac zombi. Feia hores que les sirenes dels cotxes de policia havien deixat de sonar i tots els intents de comunicar-nos amb les autoritats pertinents havien resultat infructuosos. Les línies telefòniques, com sempre en dates nadalenques, estaven col·lapsades. Va ser aleshores quan ràpidament i en una espècie d'assemblea improvisada vàrem convenir entre tots que hauríem d'espavilar-nos solets, que allò havia sobrepassat tots els límits humans i que la situació s'havia desbordat per complet. Per adonar-se'n d'això només calia observar per la finestra i dirigir la mirada cap el panorama que s'hi dibuixava a l'exterior. Hordes de pessebristes i vilatans zombis vagaven pels carrers en direcció cap al bar. Un foc no gaire llunyà, probablement d'un bloc de pisos proper, il·luminava gairebé de manera crepuscular la fosca nit. Els crits de dolor dels que eren devorats es magnificaven i es contraposaven amb el silenci propi de la nit.

Novament en assemblea vam decidir per consens que no volíem esdevenir en els clàssics clixés convertits en protagonistes barats de la típica pel·lícula yankee, que aquí no hi havia líders i que malgrat formar un col·lectiu de persones amb interessos comuns també hi prevaldria l'autonomia individual. Vàrem apilar taules i cadires contra les finestres del cantó del carrer, doncs les altres finestres situades just davant d'aquestes es trobaven a una altura de desenes de metres del terra que impossibilitava a través d'elles l'accés de qualsevol zombi. El següent pas va ser comprovar de quants aliments disposàvem abans que l'exèrcit o qui fos ens pogués rescatar d'aquell infern. El menjar, tot i que limitat, no suposaria un problema. L'alcohol, per sort, tampoc. Un cop degudament fortificats i classificats tots els productes de primera necessitat va arribar el torn d'armar-nos. Pals de billar, la barra de ferro per obrir i tancar la persiana, potes de cadires, ganivets de cuina, barres del futbolí, ampolles per fer còctels molotov i un llarg etcètera d'artefactes de tot tipus van esdevenir sobtadament en perfectes armes de la mort. Però entre tots els objectes d'aquell recondit bar els meus ulls van quedar-se fixats en un de sol. Un sol objecte brillava destacant-se per damunt dels altres; era l'atiador per remenar la llenya de l'estufa. Era l'arma ideal, metàl·lica, fins a cert punt lleugera, portable i sobretot amb aquell ganxo situat just a l'extrem oposat del mànec que amb la destresa adequada podria emprar per rebentar i esmicolar caps.     

Un cop realitzades totes aquelles tasques bàsiques i racionalitzat lo succeït els camins cada vegada menys turbulents de la meva ment s'esvaïren per tal de confluir en un de sol; la meva família. Estarien bé? Alguna cosa dins meu em deia que no podia deixar en mans del destí la seva sort. Nosaltres som el destí. Cada decisió, sigui per acció o per omissió, contribueix a crear un nou escenari, i jo per res del món volia imaginar-me un futur sense ells. I menys si aquest futur era edificat amb les pedres de la meva indecisió. Resulta curiós tot plegat perquè fa uns anys enrere, sobretot en la dura etapa de l'adolescència, quan un és contestatari per naturalesa, tenint els amics a la vora tal i com era el cas, ja n'hauria tingut suficient. Ara però i des de feia un temps enrere m'havia adonat que per lo bo i per lo dolent la família és de les poques coses a la vida, més enllà dels bons amics, que deixen petjada a la consciència. Potser no és una marca creada en un instant tal i com podria provocar l’amor a primera a vista, és més aviat com una gota malaia que amb el pas dels anys crea una profunda marca al bell mig de la consciència. Uns fils ferms que malgrat les disputes i les baralles s’entrecreuen entre ells i esdevenen en llaços indestructibles.

Vaig comunicar i posteriorment argumentar la meva intenció de marxar al grup i malgrat les lògiques reticències pel perill que suposava tot plegat finalment van entendre la meva postura. Certament sortir del bar era una autèntica bogeria. Una anada d’olla de conseqüències segurament mortals. Però a cas l’amor que sentim per aquells a qui estimem no ens fa sovint cometre les més grans de les bogeries? Era evident que sortir era temerari i que tenia nul·les possibilitats d’acomplir amb èxit aquella empresa, però sempre havia cregut fermament que era preferible morir en el intent de cercar els somnis que no pas caure paralitzat per la por irracional que un experimenta al visualitzar els nombrosos obstacles que ens separen d’ells. Els carrers eren un cementiri vivent i no enterraria pas la voluntat de veure a la meva família salvada amb l’aspre terra de la por. Així doncs vam idear entre tots una estratègia per poder sortir d’allà. Em vaig cordar les botes Martens amb puntera de ferro que em van deixar i que servirien en cas d’urgència per petar algun que altre cap. Vaig tancar la cremallera de la meva jaqueta de cuir, d’una tirada vaig beure’m un xarrup de tequila i vaig apurar d’una xuclada la resta del cigarro. Tot estava llest per iniciar la meva missió.

A continuació vaig grimpar per les finestres que donaven al precipici per tal de pujar al sostre del bar i en un esforç titànic vaig poder escalar fins a dalt de tot. Des de d’allà vaig poder contemplar com els companys llençaven els primers còctels molotov amb la intenció de distreure i calcinar els zombis que ja abarrotaven les finestres davanteres del bar. L’espectacle era dantesc. Aprofitant la confusió dels zombis davant del foc vaig saltar al carrer armat amb el que es convertiria amb el meu inseparable company; l’atiador. De zombis n’hi havia molts però tant les seves passes com els seus moviments eren lents i penosos, aquest fet, juntament amb l’atiador, em va permetre obrir-me pas de manera formidable. Vaig deixar estesos al terra a un total de deu pessebristes zombis, entre tots ells i a mode de confessió us haig de dir que el que més plaer em va produir abatre fou un quillaco amb bandera d’Espanya i amb cabell rapat a l’estil cendrer que caminava cap a mi. El seu caminar natural era el propi d’un pastiller de discoteca avesat a emprenyar a tothom a la recerca d’alguna merda per clavar-se. Val a dir que amb ell m’hi vaig acarnissar. Mentre deixava de patejar amb les Martens el seu cap buit abans i després de mort vaig espetegar-li una frase lapidària a mode de colofó final: -“Ser espanyolista i zombi... vet aquí una redundància.” Vaig abandonar el quillaco però abans de fer-ho vaig aprofitar el gran bassal de sang on hi reposava penosament per tal de dibuixar-hi al terra, amb la seva pròpia sang, un immens símbol independentista. Al capdavall mai m'hauria imaginat, ni  que fos transitòriament, que un feixista serviria per alguna cosa creativa.

Quan ja tenia el cotxe a tocar, entre la foscor de la nit, vaig apreciar com es dibuixava una silueta que caminava decididament cap a mi. El seu rostre arrugat, els seus cabells rossos eriçats i aquells ulls injectats de sang confirmaren sense cap mena de dubte que allò era un puto zombi. Sense més vaig entomar-li decididament un fort cop al cap i vaig notar com el ganxo de l’atiador penetrava violentament fins a rebentar el seu crani. Sinó fos per la nombrosa sang que va rajar del seu cap hauria jurat que els minúsculs bocinets de massa encefàlica de colors vermells, grocs i marrons cafè, juntament amb la substància grisa del seu encèfal havien dibuixat un preciós arc de Sant Martí a la paret de l’estanc. De cop i volta una veu va cridar des d’un balcó.

-Xeic, això no era un zombi, fa just uns instants m’ha cridat des del carrer per a que li obrís la porta de casa.

-I per què cony no ha obert la puta porta? – Vaig replicar visiblement molest davant de la confusió de tot plegat.

-Per què no he obert? Doncs perquè era l’alcaldessa! –I va esclatar a riure.

Certament les seves polítiques d’aliances, el seu desmesurat sou en plena crisi econòmica, els seus plans urbanístics, així com també el partit del qual formava part sempre m’havien semblat una puta merda, però potser triturar el seu cap amb vida amb un atiador era fins i tot per a mi un pèl excessiu. No obstant això a l’home del balcó tot plegat semblava divertir-lo sense aturador.

-Remata-la bé, que aquesta es capaç de tornar-se a presentar.

-Li ben juro que semblava un zombi. Vostè l’ha vista? -Vaig dir avergonyit.

-I tant que l’he vista, anava sense maquillar. – I va tornar a riure ostentosament, gairebé malèficament.

Sense més vaig decidir donar per tancada aquella conversació, aquell home estava realment cuit i no tenia temps per malgastar-lo amb els seus deliris. No obstant, a l’interior del cotxe, encara vaig poder escoltar com cridava a la seva dona tot dient-li que l’alcaldessa havia perdut el cap. Quin personatge.

Continuarà... 

Part I 
Part II

CONTES MENSUALS

UNA HISTÒRIA DE ZOMBIS 

II PART

COMENÇA LA PLAGA

Dedicat a la Maje; perquè a part de ser un aspersor humà quan vol dóna gust poder xerrar de tot i més.

Sí la família Coromines, just en el fatídic instant d'haver creuat per la porta d'aquella botiga de queviures, hagués fet cas als seus instints més primaris ara potser us narraria un altre història, però el cas és que la botigueta en si no era l'única cosa que traspuava cert tuf a ranci; els seus productes també ho feien. Els seus sugus, així com també la majoria de gènere venut als pessebristes durant aquelles dates, servia a la família Joan per treure's del damunt estocs sencers de productes totalment caducats que haurien petat en mil bocins qualsevol màquina capaç de detectar la seva salubritat. I si les nenes dels Coromines no haguessin sigut unes autèntiques golafres de campionat haurien pogut copsar que aquells caramels, al ser radioactius, brillaven en la foscor de la nit. Però aquest tampoc fou el cas i aquestes no esperaren ni a sortir de la botiga per tal d'ingerir una quantitat totalment desmesurada de sugus. L'afecte fou immediat. Febre, suors, llavis morats, caguera a raig, vòmits i un rostres blancs com la cera, que més que angelicals, semblaven presentar-nos a unes candidates postulant-se al càsting de la segona part de El Resplendor.

La representació ja havia començat i la mare preocupada  pel cada vegada més deteriorat estat de salut de les nenes implorava al marit marxar d'aquell indret, però fou endebades.

 
-Vas ser tu qui va proposar aquesta escapada i ara ens quedarem aquí fins que aquesta merda punxada en un pal acabi. Saps que avui havia quedat amb els amics per fer una barcelonada, però tu vinga insistir amb lo bé que ens aniria desconnectar de Piera. Doncs au, ja hem desconnectat veient com aquests tòtils tocats per la febre de la sèrie Glee juguen a actors. A part les nenes no tenen res més que mal de panxa. Oi què sí ratetes?

I just quan s'acostà a una de les nenes per observar de més a prop el seu estat de salut aquesta s'abraonà com un llop desbocat mossegant i després succionant sàdicament les artèries caròtides del seu coll. Mentre el pare s'ajupia xisclant com un garrí camí a l'escorxador les altres dues nenes es precipitaren damunt seu com dues autèntiques salvatges mossegant-li l'abdomen fins a penetrar brutalment als seus òrgans. L'escena, tot i que confusa, passà desapercebuda entre els centenars de pessebristes que admiraven bocabadats la representació teatral perquè la música a tota potència que amenitzava l'obra tapà els xiscles de dolor del pare i els xisclets d'horror de la mare. Sinó hagués sigut així el públic tal vegada hauria pogut presenciar com el pare, tot ruixant sang pel coll a mode d'aspersor industrial, caminava sense rumb, amb tots els budells penjant, perseguit per tres criatures malèfiques sedents de sang i carn humana. 

A partir d'aquí, i sempre segons les cròniques dels testimonis presencials, tot succeí mot ràpidament. Els primers infectats pel virus sugus-zombi començaren a menjar-se a la resta de pessebristes estenent ràpidament el contagi. Nosaltres, que estàvem al bar del costat del pessebre practicant l'esport local per antonomàsia vam tardar una bona estona en adonar-nos del que estava passant. Realment a primer cop d'ull res semblava indicar que la plaga havia caigut damunt nostre, només vèiem pessebristes, que tot i ser zombies, vagaven sense rumb pels nostres carrers. I no és això el que normalment fan els pessebristes? El toc d'atenció va arribar quan vam apreciar com un dels cacics locals xuclava la sang d'una pobre dona que al restar en cadira de rodes no podia escapar del seu trist final.

-Ei, l'amo de la companyia d'autobusos del poble està xuclant la sang a una pobre discapacitada!!! -Vaig cridar mentre els meus ulls restaven incrèduls davant d'aquella macabre escena.

 -Clar, i a nosaltres també ens xucla la sang cada vegada que pugem al seu autobús. - Va contestar un company mentre tots els altres esclataven a riure.

-No collons, en aquest cas és literal. El fill de puta l'està devorant.    

Davant d'aquells estranys però indubtables esdeveniments vam actuar amb certa diligència baixant la persiana de l'única porta del bar i barrant ràpidament les reixes de totes les finestres. Malgrat l'astorament generalitzat calia determinar urgentment si allò que semblava un virus zombi havia penetrat a l'interior del bar, però la tasca no resultaria gens fàcil degut a la gran quantitat de borratxos que rondaven pel bar. Com diferenciar un zombi d'una persona en considerable estat etílic? No resultava fàcil però vàrem concloure que la tècnica més efectiva per discernir entre zombis i bolingats era treure un tros de bistec sagnós del frigorífic i refregar-lo ostentosament per davant dels seus morros. Dit i fet, el test ens confirmà que cap d'ells era un walking-pessebrista. Ara de moment, a l'interior d'aquell bar, estàvem salvats.

Continuarà...

HISTÒRIES GORE DE LA BÍBLIA

COM CAL TRACTAR A LES MULLERS I A LES FILLES SEGONS LA BÍBLIA?

Un home vell, que tornava al vespre de la feina del camp, va passar per allí. Era de les muntanyes d'Efraïm: també ell residia com a foraster a Guibà. Els habitants de la ciutat eren benjaminites. El vell alçà la vista i veié el viatger que era a la plaça.

Li preguntà:

 --On vas i d'on véns?

El levita li respongué:

 --Estem de pas. Venim de Betlem de Judà i fem camí cap a l'interior de les muntanyes d'Efraïm. Jo sóc d'allí i me'n torno a la casa del Senyor; però ara ningú no m'acull a casa seva, tot i que porto palla i farratge per als ases, i menjar i vi per a mi, per a la teva serventa i per al mosso que acompanya el teu servidor. No ens fa falta res.

El vell digué:

 --Sigues benvingut! Jo m'ocuparé del que et faci falta, però no vull que passis la nit a la plaça.

El va acollir a casa seva i va donar farratge als ases. Després els viatgers es rentaren els peus i van menjar i beure.

Mentre ells es refeien i s'alegraven, una colla de poca-vergonyes d'aquella ciutat van envoltar la casa i començaren a picar a la porta tot cridant al vell, l'amo de la casa:

--Fes sortir l'home que ha entrat a casa teva, que ens en volem aprofitar.

L'amo de la casa va sortir a fora i els pregava:

--Si us plau, germans, no sigueu dolents. Aquest home és hoste meu. No feu aquesta baixesa! Mireu, us trauré a forala meva filla encara verge. Abuseu-ne i feu-li el que us plagui. Però no feu aquesta baixesa amb aquest home!

Però aquells homes no el volgueren escoltar. Llavors el levita prengué la seva concubina i la va treure a fora. Ells la van violar i maltractar tota la nit fins a la matinada. A trenc d'alba, la van deixar estar.

Quan el dia despuntava, ella va arribar a la casa on s'havia hostatjat el seu marit. Va caure davant la porta i es quedà allí a terra fins que fou de dia. Al matí, quan el seu home va anar a obrir la porta de la casa i ja sortia per continuar el viatge, va veure la seva concubina caiguda davant la porta amb les mans a la llinda. Li digué:

--Aixeca't i anem-nos-en!

Però ella no responia. Aleshores la va carregar damunt el seu ase i continuà el camí de retorn cap al seu poble. 

Un cop a casa, va agafar un ganivet, tallà el cadàver en dotze trossos, membre per membre, i n'envià un tros a cada una de les tribus d'Israel.

Jutges 19,16-30

REFLEXIONS DE CINE

LUGARES COMUNES; ENSENYAMENT.

CONTES MENSUALS

UNA HISTÒRIA DE ZOMBIS 

 PART I

Dedicat a la Georgina, perquè entre moltes altres coses, com per exemple ser mestre punxa-discos, sap córrer per la banda com un autèntic Joe.

Us asseguro que ningú de Chicago, Belfast, Moscou o El Caire s’hagués pogut imaginar, ni que fos remotament, que una de les majors pandèmies que hauria de patir la humanitat sorgiria d’un sugus caducat venut en un tenda de comestibles d’un poble de mala mort situat al bell mig d’un dels extrems del Baix Llobregat. Hola, em dic Òscar Korelev i aquesta és la meva particular història de zombis.

La veritat és que cap de nosaltres mai havia fotut puto cas a les profecies que anunciaven pel 2012 la fi del món. De fet nosaltres, com a llobregatencs que érem, prou feina teníem en patir la nostra particular fi del món amb la turmentosa i asfixiant presència dels nombrosos visitants del Pessebre Vivent que per aquelles dates omplien els carrers de gom a gom. Aquells dies el ramat inacabable de pessebristes convertia el poble en un formiguer de gent vinguda d'arreu. I és que el nostre poble, a part de ser mediàticament conegut per algun homicidi, internacionalment conegut per alguna famosa discoteca i localment conegut pel seu avorriment extrem, era sobretot nacionalment conegut per tenir un dels pessebres vivents més emblemàtics de Catalunya. Els carrers tallats, la impossibilitat de trobar una puta plaça de pàrquing i les masses de pessebristes pasturant pels carrers anunciaven talment com un so de trompeta apocalíptica l’inici d’aquest particular viacrucis. O més ben dit, d'aquest monstruós infern.

Allò que cap de nosaltres sospitava era que la representació del  24 de desembres del 2012 esdevindria la més sonada de totes. Aquella data serà recordada per sempre més a la Història de la humanitat al restar escrita amb lletres de sang, fetge i budells a cada racó del món.  I encara que sigui cert que ni a Chicago, ni a Belfast, ni a Moscou i encara menys a El Caire mai no haguessin escoltat parlar d'aquell petit poble del Baix Llobregat, el que és evident, és que després de tot allò mai més oblidarien aquell nom i l'infern que suposà tot plegat.

Aquell dia la família Coromines, naturals de Piera, no van voler perdre's una representació teatral que havia de servir a mode d'entreteniment lúdic per a calmar la cada vegada més tensa relació de parella. La veritat és que des de feia temps el matrimoni Coromines no passava pel seu millor moment, i és que per molta joia que representés el naixement de tres bessones, el cert és que tot allò havia convertit les seves vides en un polvorí carregat de retrets i de mala maror. Un infern que deixava massa llunyà els dies on la felicitat de construir un futur entre els dos els havia fet caminar sense saber que caminaven. El marit aclaparat per aquesta nova realitat somniava secretament poder ser lliure de criatures i gaudir de les tardes i les nits d'estiu amb la companyia dels seus amics. Ella, encara que mai ho confessés, fumava marihuana a esquenes del marit per evadir-se de la dura realitat.

La família ja es trobava a la fatídica vila pujant per la rampa que portava directament al Pessebre vivent quan una de les criatures va copsar des de la llunyania una tenda de comestibles. Primer fou un tímid intent per part d'ella de parar-hi i comparar uns caramels, però la negativa del pare, comparable únicament a un no de Margaret Thatcher a les demandes dels miners anglesos, va portar a la inclement rebequeria de tres gargamelles que reclamaven a l'uníson un caramel. Si un nen plorant i exigint una compra sovint resulta insuportable perquè taladra l’oïda humà com una perforadora petroliera imagineu-vos ara a tres criatures xisclant al mateix temps. Senzillament una tortura medieval. Els pares, al sentir-se amenaçats per les mirades d'odi que els hi professaren la resta de pessebristes van considerar encertadament l'opció d'accedir a les demandes gairebé terroristes de les nenes.

La botiga de poble, anomenada Cal Joan, era d'aquelles clàssiques botiguetes de queviures pròpies de la guerra civil i és segurament per aquesta raó que al entrar-hi van tenir l'estranya sensació de retrocedir sobtadament en el temps. Mentre esperaven ser atesos van concloure que tot color a part del blanc i del negre havia desaparegut de forma misteriosa.

-Què voleu alguna cosa? -Va dir la propietària mentre entreobria les cortines del rebost.

 -Sí, volíem uns caramels per a les mosses. Teniu sugus? - Va dir el marit.

-Sugus? - va espetegar la dona com si aquest hagués demanat un sacrilegi comparat al de sucar magdalenes amb salsa de tomàquet.

-Sí collons, a mi em venen de gust uns sugus i a les nenes també. Oi què sí nenes?

-Sí papi, volem sugus. - I les tres nenes, en un improvisat paper com a protagonistes sobtades d'una pel·lícula de terror, començaren a repetir un cop rere l’altre, talment com si estiguessin posseïdes per una força diabòlica, la paraula sugus.

Continuarà...

ENCARA MÉS FIDELS EN LA DERROTA QUE EN LA VICTÒRIA

 

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA

ELS CONSUMIDORS DE TRINARANJUS TORNEN A FER DE LES SEVES

Kammerer deia que la coincidència és merament la punta d'un iceberg dins d'un principi còsmic que la humanitat ni entén ni mai podrà reconèixer. Però hi ha coses que semblen simple casualitat i en realitat no ho són pas. Aquestes teòriques coincidències, per molt que ho envernissem de serendipitat, naixen des de la maldat més inconcebible. Són filles d'hores i més hores d'elaboracions i planificacions maquiavèl·liques. Avui em veig forçat novament a desgranar per fascicles les tècniques perverses d'aquest espècimen humà, el consumidor de trina, que no té a la vida cap altre objectiu que el de putejar tot ésser vivent que es posi a tir. 

En aquest cas ens trobem davant d'un nou clàssic que enfronta el Barça i el Madrid i on la resolució del matx decidirà el campionat de lliga. Així doncs poca cosa. Un servidor tal i com feia Tom Selleck en forma de ritual indispensable a la sèrie Magnum prepara les seves crispetes i obra una ampolla de cervesa per complementar encara més el gaudi que suposa empassar-se tal enfrontament. Ell però a diferència de la majoria de mortals ho feia amb un esport on s'hi juga amb un meló enlloc de fer-ho amb una pilota rodona i on es passen més estona aturats que no pas jugant... però això no és culpa del trina, és un tret cultural diferencial i res més.

Comença el partit, tota una lliga està en joc, els nervis a flor de pell, tots els sentits enfocats a una pantalla... i de sobte, al minut quinze de joc sona el teu telèfon. Qui cony pot trucar quan més de mig país està paralitzat veient el Barça? Heu encertat, el consumidor de trinaranjus considera el futbol un negoci i malgrat saber que tu ets un incondicional seguidor del barça t'ha telefonat per preguntar-te com et va la vida! Fantàstic.

I per a tots aquells insensats que amb raó, perquè el futbol modern és un negoci, odiïn el futbol i rumiïn la possibilitat d'establir una aliança tàctico-estratègica amb els consumidors de trina abans haurien de saber que ells, els bevedors de trina, són també els que telefonen en el precís instant que la pel·lícula de la setmana es troba en el seu desenllaç. Ells són els que truquen quan t'estàs assecant de la dutxa i corres al telèfon pensant que és una urgència tot deixant la casa xopa d'aigua. Ells son els que telefonen sempre quan estàs apunt de conciliar el son, i ho fan en el moment menys oportú, i sempre, sempre, encara que sembli pura casualitat, ho fan seguint complicadíssims càlculs matemàtics que el porta a predir el moment idoni per tocar allò que no sona.  

Fins quan haurem d'aguantar? Quan la humanitat despertarà i construirà gulags amb ampolles de trinaranjus per encabir-hi tanta maldat? Els consumidors de trinaranjus ens imposen programes com Karakia o Silencis? i aquí no passa res. Fins que passi una desgràcia, clar. Aleshores tots plorarem.

PS Se sap per fonts no oficialistes que el rei espanyol entre cacera d'elefants i ossos celebrava els seus crims amb un refresc molt característic...

CONTES MENSUALS

 NINOTS, PUTXINEL·LIS I TITELLES

A mesura que passa el temps veig amb més claredat que tot hauria anat millor si en aquell període on el clima estival començava lentament a dir adéu li hagués etzibat un clar i definitiu bon vent i barca-nova enmig de la seva cara. Però com a ninot que sóc no podia fer-ho. És més, fer això anava contra tots els meus principis de ninot. Potser estava ferit i possiblement contrariat al sentir-me una joguina en mans d'un ésser capritxós que em feia ballar a partir d'indecisions i d'incoherències, però en absolut era pres d'aquest sentiment de fàstic que experimento ara mateix. Ferit d'amor propi? En aquell moment diria que sí. Potser un pèl abatut? És probable. Però ara mateix, en aquest precís instant, a diferència d'aquell període, dic fàstic per no dir còlera. Aleshores al contrari d'ara no hi va haver pas cap malícia. Senzillament coses que passen. Ara però sí que n'hi ha. Ara és el temps juntament amb els fets inqüestionables i els sentiments que experimento allò que em porta a sentenciar de manera clara i rotunda que no hi ha cap oportunitat i encara menys voluntat per part meva que pugui arreglar absolutament res. Ni tampoc ganes.

La darrera vegada que vàrem conversar vaig mostrar el meu disgust degut al seu comportament. Hi havien certes actituds que no em semblaven correctes i ho vaig comentar. Ho vaig dir amb tota la naturalitat amb la que pot parlar un ninot. Aleshores em va espetegar que els ninots de veritat no parlen, i encara menys retreuen coses. Sí, va dir retrets. A continuació va decidir que parlés un silenci covard i poruc i aquesta fou l'estocada definitiva que enterraria tota possible reconciliació.

Els ninots que sempre hi són quan els treus del fons del bagul i que a tot diuen amén mai retraurien l'abandonament i l'ostracisme que han experimentat. Això ho accepto. Ells, tot fent veure que són buits de vida, no s'atrevirien pas a manifestar tal desafiament. La majoria de ninots són afortunats perquè dissimulen els seus sentiments. De fet, fan veure que no en tenen. Ells opten per semblar que no experimenten; senzillament fan experimentar. I per no tenir no tenen ni dignitat. És més, alguns tenen un orifici sota la bata i si hi introdueixes la teva mà es transformen com per art de màgia en uns fidels putxinel·lis que diuen tot allò que tu vols sentir: -"Ets molt maca." Diu el titella. Però jo no sóc un ninot convencional, ho accepto i fins i tot em congratula.

El meu presumpte error com a ninot és haver dit allò que sentia i que teòricament, com a bon ninot, mai de la vida hauria d'haver dit. Els ninots experimentem milers d'emocions, però sempre hem de callar. No tenim dret a dir res. Només els humans i alguns ninots estúpids com jo són tan tremendament incautes com per dir allò que senten... encara que això massa sovint comporti infinitat de problemes. A diferència dels ninots els humans sempre s'han cregut molt especials. Creuen que al preocupar-se i ajudar a tots aquells a qui ells estimen els hi atorga el dret a ser sincers i poder dir allò que els hi molesta dels altres. Ingenus.

Els ninots -menys jo, clar- potser no obrim les portes dels nostres sentiments, potser fins i tot semblem inanimats, però almenys no som tan càndids com per oblidar que algunes amistats d'avui en dia, sortosament no totes, es fonamenten a partir de certa hipocresia. Amistats convencionals en diuen. Són aquelles relacions on tu pots preocupar-te molt d'algú, pots posar la teva espatlla per a que pugui plorar quan ho necessiti, pots ser atent i servil però mai de la vida li expressis amb sinceritat allò que et fa contrariar. Si ho fas sentenciaran que dónes massa voltes a les coses. Que els retrets no són propis d'amics. I és que ja fa molts anys uns grans ninots músics van cantar encertadament que la mentida és la que mana i és la que causa sensació; per contra la veritat és avorrida... puta frustració. 

Els ninots som amics per sempre, nosaltres aguantem estoicament tot allò que calgui sense mostrar mai cap disconformitat. Els amics humans ho són fins que algú es passa de la ratlla i ofèn a partir de manifestar allò que sent. Però tranquil, si algun dia fins i tot un ninot s'atreveix al sacrilegi que suposa retreure't alguna cosa i t'ha ofès terriblement i has sigut incapaç d'afrontar-ho pots comptar amb robots programables i reprogramables capaços d'adaptar-se a les exigències i a les necessitats de cada moment. Ara amic. Ara no. Ara et dic coses. Ara ja no. Els humans expressen; els robots no i la majoria de ninots tampoc. I encara hi ha qui pensa cínicament o tal vegada interessadament que les amistats entre humans haurien de ser talment com ninots o com robots. Doncs que voleu que us digui, com a ninot no convencional no hi estic gens d'acord. Vosaltres que no sou ni ninots, ni titelles, ni putxinel·lis, ni tampoc robots i tal i com també cantaven uns altres ninots punketes: visca l'amistat i visca la sinceritat... que per això sou humans.

IÑIGO CABACAS LICERANZU; UN ASSASSINAT PERPETRAT PER LA POLICIA

Finalment s'ha confirmat que la mort del jove seguidor de l'Athleti Iñigo Cabacas Liceranzu ha sigut per causa directa d'una pilota de goma llançada per la policia que acabà impactant al seu cap. Abans de la confirmació del que ja tots sospitàvem gràcies als testimonis presencials es va posar en marxa, com gairebé sempre, la maquinària oficialista que entre criminalització i confussionisme malintencionat pretenia exonerar de tota responsabilitat a la policia. 

Un cop confirmada la causa de la mort el conseller d'interior del govern Basc, el tètric Rodolfo Ares, ha declarat que es depuraran responsabilitats. I una merda que es depuraran responsabilitats! Ja ens sabem com acaba sempre aquesta història. Si realment hi hagués voluntat política per fer això que diu ell hauria de ser, com a principal responsable polític, el primer en dimitir. Ho ha fet? Evidentment que no.

Jo no sé vosaltres però jo em poso malalt davant de tanta i tanta impunitat. Ens buiden ulls a base de pilotes de goma que són il·legals a la resta d'Europa, destrossen melses a cop de porra, apareixen morts teòricament custodiats per la pròpia policia als centres de detenció, es demostren casos de tortura per part de policies que són condemnats i finalment són indultats, requisen droga i se la queden... estic fins els collons de la impunitat de la que gaudeixen aquests porcs. Fart de veure com tants i tants casos acaben tancant-se sense que mai es depurin responsabilitats polítiques o policials. Som carn de  canó en mans de la policia i després davant de tots aquests abusos els altaveus de propaganda només saben que xisclar per quatre contenidors cremats. Realment aquest és el món a l'inrevés, el món on els contenidors són apartats per a que no es cremin mentre que els policies i els responsables polítics d'assassinats, tortures i d'autèntiques carnisseries repressives són condecorats i premiats. 

Quants Iñigos més fan falta per a que s'il·legalitzin d'una vegada per totes aquestes armes prohibides explícitament a la resta d'Europa? Quants Iñigos més fan falta per a que un sol dels responsables polítics i policials siguin degudament condemnats? Qui de nosaltres li tocarà fer una vegada més el tràgic paper de Pedro Álvarez? Estem farts de ser els seus ninots de proves alhora d'usar el seu nou armament repressiu. Estem farts de la indecència d'un sistema que atorga impunitat absoluta a torturadors, repressors i tarats mentals. Farts dels seus mitjans de desinformació massius que quan els hi assenyales la lluna amb el dit miren el dit i no la lluna. Estem farts!

Justícia per a Iñigo Cabacas i per tots aquells que a la mínima que mostren la seva disconformitat amb el sistema pateixen la seva brutalitat! Ara més que mai i amb més raó que mai...

GOD BLESS AMERICA

"Just abans que un gran imperi col·lapsi sempre apareix un espectacle amb intenció d’evitar allò totalment inevitable. The Big Brother (gran germà) o Project Fame (operació triomf) no són res més que això... el coliseu dels nostres dies. I em nego a participar d’un show on els dèbils són esbudellats pel pur entreteniment d'unes masses igualment alienades. No estic per això, de veritat que tot és tan cruel... voldria que tot això s’aturés.

La nostra civilització transita inexorablement cap a l'abisme més profund i hem optat com a societat col·locar-nos una vena als ulls en forma de tele-show per acabar caient a les seves profunditats amb el clàssic somriure del gamarús incaut als llavis. L'escalfament global, la crisi econòmica i tots els drames que això comporta: la repressió, la marginalitat, la solitud són usats com a simples ingredients per l'elaboració d'un còctel de bilis, escòria i carn podrida que faria vomitar a qualsevol si prèviament a un no se li haguessin extirpat les pupil·les gustatives.

Ningú ja no parla de res... únicament repeteixen allò que veuen per la tele, escolten per la ràdio o miren per internet. Pregunta't quina va ser l’última vegada que vas escoltar una conversa real sense mirar una pantalla o sense haver estat influenciat per un ordinador. Una conversa que no fos de celebritats, de xafarderies, esports o política parlamentària. D’alguna cosa realment important, d’alguna cosa personal o inclús existencial.

Realment no m’agraden gens aquests programes. Els entenc i per això m’ofenen. No els odio perquè tingui un problema amb pseudoperiodistes i tertulians ploramiques que critiquen els famosos i que ens expliquen entre llàgrimes que dura és la seva vida. Mira, jo visc en un apartament amb parets fines i sóc veí d’una parella de neandertals que enlloc de parir un nen van decidir donar a llum a una sirena de la defensa civil. I aquesta sirena es dispara cada nit com si fos Pearl Harbor. Això t’asseguro que si que és una vida dura. Però no és això allò que em molesta d'ells.

Em molesta quan se'm diu que vull quartar la seva llibertat d’expressió perquè critico tot aquest circ. Quan critico la superficialitat i el materialisme que inoculen. La veritat és que defensaria la llibertat d’expressió de tots aquests programes si pensés que estan en perill. Defensaria la seva llibertat d’expressió de pura diarrea mental quan venen homofòbia, racisme o acudits sobre violacions si amb això volguessin demostrar que no hi ha límit a l'hora de trencar tabús morals, però ells no ho fan per això, fan el que fan perquè senzillament ven.

Ningú té ètica i se suposa que ho hem de celebrar? Ahir a la televisió per cable vaig veure com una dona li llençava una compresa a un altre dona, i això que teòricament aquell era un canal per a dones. Els nois d'avui dia es colpegen fins a quedar-se sense sentit i en acabat ho pengen immediatament al youtube. Pares estúpids que confonen amor amb possessions deixen entrar les càmeres de televisió convertint la festa d'aniversari de les seves filles en un puto show... i en acabat les càmeres filmen com la nena mimada entra en còlera cridant tot tipus d'improperis perquè resulta que el Ferrari que li han regalat no és suficient per a ella, que ella volia un Cadillac. En definitiva, després de tots aquests espectacles dantescos i denigrants em pregunto amb quina autoritat moral ens podem auto-anomenar civilització si en realitat no ens interessa en absolut ser civilitzats? Com podem dir-nos civilitzats quan hem perdut tot rastre d’empatia? Quan de la indigència moral en fem un premi? Quan de la superficialitat en fem un valor humà imprescindible?

Un dels problemes de la vostre generació és que no podeu gaudir de res si prèviament no ha sigut gravat i posteriorment emès per televisió. Heu viscut situacions d'una experiència increïble que envieu al calaix de l'oblit perquè no han estat penjades al youtube o comentades via twitter. La propera vegada que vulguis gaudir d'una situació passada recorda que tens una càmera cerebral que es capaç de filmar tots aquests moments. No sé tu, però abans no teníem ni twitters, ni facebook i encara menys youtubes i ens les arreglàvem per tenir experiències i després recordar-les tots plegats. El telèfon estava penjat a una de les parets de la cuina i no teníem càmeres... i malgrat tot érem feliços."

Aquest escrit és una lliure adaptació d'un dels molts diàlegs carregats de sentit comú que apareixen al film God Bless Amercia. Dubto que aquesta pel·lícula s'endugui algun premi i segurament tampoc se'l mereixi però no obstant, la radiografia de diàlegs que fa de la nostra societat i de l'americanització de la televisió és, en algunes ocasions, senzillament sublim. Una televisió on la tele-realitat dels shows ha esdevingut en una fossa sèptica inundada de merda i orins i on el gran públic, cullera en mà, participa gustosament d'aquest menú per a copròfags malalts.  

CONTES MENSUALS

UNA HISTÒRIA D'AMFIBIS

PART II

Dedicat a en Borja. Perquè malgrat l'exili sempre ens quedaran els grans debats, les confidències i els macarrons per sopar.

Van passar biennis, lustres i centúries i la vida a l'estany continuava més o menys igual. Petites revolucions havien intentat acabar amb la dinàmica de control que exercien les granotes vermelles però només una, una que havia esclatat en un petit bassal de la vora de l'estany, va aconseguir triomfar. Les granotes verdes d'aquell bassal van foragitar els col·laboracionistes i van auto-organitzar-se, van fer cooperatives, van planificar l'economia i van distribuir els aliments. I finalment, contra tot pronòstic, van aconseguir repel·lir heroicament la invasió que les granotes vermelles havien llançat contra la seva revolució. Ara, en el bassal d'aigua, tot era de tothom i tothom tenia garantit les necessitats més bàsiques.

Davant de l'amenaça que suposava pels interessos de les granotes vermelles la revolució en un petit bassal al costat mateix de l'estany aquestes van decidir iniciar tot tipus d'estratègies per acabar amb aquell model de vida. Van intentar matar el líder de la revolució de la bassa de mil maneres diferents, cadascuna d'elles cada vegada més inversemblant, però cap d'elles va donar els fruits desitjats. Després van intentar desestabilitzar la bassa mitjançant un bloqueig econòmic destinat a fer trontollar l'economia del bassal, però no obstant això les granotes verdes del bassal treballaren amb totes les seves forces i continuaren fent avançar la revolució. Davant de l'esterilitat que representava el bloqueig les granotes vermelles van començar a calumniar entorn el bassal; inventat-se tot tipus de falsedats per crear una corrent d'opinió contrària a la revolució. 

Però tots, absolutament tots els intents d'esclafar aquella revolució van mostrar-se inútils davant de la persistència de les granotes verdes del bassal. Malgrat el bloqueig econòmic, malgrat la difamació constant i malgrat els intents de desestabilització la bassa oferia a totes les granotes, independentment del seu color, educació gratuïta, bona sanitat i una alimentació digne que es traduïa amb una de les esperances de vida més altes de tot el món amfibi. Aquelles granotes van ensenyar a la resta de granotes que el camí a la llibertat no és fàcil, però que qualsevol destí, per molt dolent que ens sembli, sempre és millor que la subjugació. 

Per això, després dels més de cinquanta anys de la revolució en aquella bassa aquesta encara continua representant un exemple a seguir per les milions de granotes que encara viuen esclafades pel sistema defensat per les granotes vermelles. Per això, després de més de cinquanta anys de la revolució al bassal el líder que encapçalà llur procés d'alliberació parla així:

"La nostra bassa s'enfronta a l'imperi més ferotge de tots els temps, i no descansarà en els seus esforços alhora de destruir la Revolució... crearan obstacles per tractar d'impedir el progrés i el desenvolupament de la nostra bassa. Aquest imperialisme ens odia amb el mateix odi que senten els amos contra els esclaus que es rebel·len i s'alliberen."

Bassal o mort, vencerem!

ARRAN DE VALÈNCIA...

Un dels casos actuals que potser clarifiquen amb més nitidesa com funcionen les coses en els estats capitalistes és el cas de les protestes dels estudiants de l'institut Lluís Vives a València, on la seva lluita pacífica contra les retallades en educació - retallades que els han dut a l'extrem de no tenir ni calefacció a classe - s'han saldat - de moment - amb més detencions que no pas una trama de corrupció com la que suposa el cas Gurtel. Però més enllà d'això, que en tot cas no deixa de ser prou simptomàtic, m'agradaria proposar-vos que féssiu amb mi un petit exercici-joc d'imaginació. Tanqueu els ulls i imagineu-vos per un moment que tota aquesta brutalitat policíaca contra nens d'institut: amb els corresponents caps oberts per cops de porra, amb noies empeses per la policia contra cotxes en marxa, d'imatges de gasos lacrimògens i piloteres de goma disparades contra adolescents, passés en un altre país... no sé, posem per cas en un país com per exemple Veneçuela. Us imagineu algun diari, telenotícies o emissora de ràdio d'aquest teòric sistema democràtic que no parlés de tals incidents com a dictadura i repressió brutal contra la dissidència? Doncs a Veneçuela mai han succeït casos tan greus de repressió i no obstant això els mitjans de desinformació dels països capitalistes constantment es refereixen a Veneçuela com a una dictadura...i tot això malgrat ser un dels països amb una democràcia participativa més activa del planeta. ¿No serà que temen a Veneçuela per ser precisament un model democràtic, que tot i les seves mancances i les coses millorables que encara li queden,  posa en evidència la democràcia de l'espectador que tenim aquí?

Ells, l'Estat controlat com una granja per una minoria governant, poden usar la violència i la brutalitat policial contra xiquets de catorze i disset anys i aquí mai passa res... de fet aquesta violència l'han usada i l'utilitzen - la policial - contra treballadors en vaga, contra pagesos, contra estudiants, contra independentistes, contra dissidents etc. de manera impune i brutal i aquí mai no ha passat res. De fet tenim tan interioritzada la violència que usa la classe dominant per a controlar-nos que a voltes no som capaços ni d'apreciar la violència més evident situada davant dels nostres propis nassos. Una clara mostra d'aquesta ho seria per exemple la constitució espanyola, on en un dels seus articles vindria a dir més o menys que l'exèrcit és el garant de mantenir la unitat d'Espanya. És a dir, un cop més negar el diàleg i deixar en mans dels militars allò que s'hauria de resoldre per la via política. Bonica democràcia, veritat? Però Chàvez dimoni.

Hi ha tanta violència acceptada, assimilada i fins i tot recollida i protegida en forma de llei que ni ja ni ens n'adonem del grau de perversió en la que ja fa massa temps ens ha situat el nostre enemic. I d'un temps ençà hem passat directament de l'alienació més salvatge per caure finalment al síndrome d'Estocolm. Tolerem la violència en forma de llei que malgrat desnonar-te del teu habitatge t'obliga a continuar pagant-lo. Acceptem que les dones continuïn cobrant menys que un home pel mateix treball realitzat. Acatem que multitud d'avis i àvies hagin de malviure els seus darrers dies amb una pensió o amb una jubilació del tot miserables. Suportem a diari la nul·la presència de la democràcia, amb la que ells tant s'omplen la boca, ens els nostres llocs de treball.. i és així com poc a poc i amb nombrosos exemples que descriuen aquesta violència encoberta però revestida de democràcia com hem anat despertant miraculosament d'aquesta llarga i agònica letargia.      

Això sí, si després d'usar infructuosament mètodes pacífics som nosaltres qui decidim exercir la violència en legítima autodefensa, si som nosaltres que davant de tota aquesta violència desproporcionada i asfixiant gosem alçar-nos i retornar-los els cops de porra, les piloteres de goma, els gasos lacrimògens llançats contra la ciutadania... llavors tots... tots vosaltres feu el favor de fer memòria. I us asseguro que quan feu memòria de tot plegat restaran estèrils els crits histèrics de condemna  que provindran dels seus altaveus. Quan feu memòria i recordeu les càrregues d'ahir, la brutalitat d'avui i la violència que encara queda per venir estic convençut que no condemnareu al poble per transitar per l'únic camí que li han deixat.

NO ÉS UN CIRC

Mira tu, a vegades sé que em faig pesat però és que si realment com a persones no ens instruïm i no som capaces de formar-nos políticament i extreure conclusions a partir de les lliçons del passat no només estarem eternament condemnats a repetir els mateixos errors, no només esdevindrem en un ramat d'inofensius xais moguts a partir de la simple intuïció, sinó que a més a més serem incapaços d'articular un vertader contra-poder capaç de posar contra les cordes a l'actual sistema. Tot això ho dic perquè l'altre dia llegia un comentari on s'establia cert paral·lelisme entre els fets de Plaça Catalunya d'indignats i policia amb l'intent de revolució a la Rússia tsarista de 1905. I la veritat és que salvant molt les distàncies, el context històric i geogràfic l'error de fons en alguns casos és similar.

De fet el propi Lenin carregava contra el reformisme i contra certs elements infantils de l'esquerra quan afirmava que "els pacifistes no saben que esperar una pau "democràtica" dels governs burgesos, que sostenen una guerra imperialista, és tan estúpid com l'idea que el sanguinari tsar sigui inclinat per les reformes democràtiques mitjançant peticions pacífiques." En aquest sentit, no ens equivocarem si diem que és igual d'ingenu pretendre transformar les injustes estructures socials i opressores que fomenta el propi sistema obviant que aquest mateix sistema es perpetua mitjançant multitud de formes de violència. Violències que són usades per mantenir aquests profunds desequilibris socials perquè en ells reposa la base on creixen els privilegis d'aquesta minoria governant. Si oblidem analitzar i combatre -si cal violentament- les violències nascudes a l'interior de l'estructura econòmica, en el règim de propietat i de repartiment de riquesa, millor tancar barraca i muntar un circ.

En el llibre "Revolutionary Suicide" Huey P. Newton, un dels fundadors dels Black Panthers, sentència que "tots estem malalts, mortalment malalts. Però abans de morir, com se suposa que hauríem de viure? Jo dic que amb esperança i dignitat; i si com a resultat d'aquesta decisió morim prematurament, aquesta mort té un significat molt més alt del que un suïcidi reaccionari mai tindrà. És el preu de l'auto-respecte. El suïcidi revolucionari no implica que els meus camarades i jo tinguem desitjos de morir; significa precisament tot el contrari. Sentim un ànsia tan forta per viure amb esperança i dignitat humana que l'existència sense ambdues ens resulta impensable. Quan ens aixafen forces reaccionàries hem d'enfrontar-nos a elles, perquè precisament en això ens va la vida. No ens mouran ni a garrotades." Més endavant -tal i com recullen els inadaptats en la cançó dedicada als Black Panthers- Huey P. Newton desglossa i fins a cert punt desemmascara les posicions de l'idealisme petit-burgeses en el si dels moviments revolucionaris quan exposa que "els Black Panther no som suïcides ni tampoc considerem romàntiques les conseqüències de la revolta en les nostres vides. Alguns s'anomenen revolucionaris i creuen que poden gaudir la seva revolució com si fos un passatemps i morir de forma natural a edat avançada... i això no pot ser."  

La lluita revolucionària no ha de ser un espai de divertiment per a esnobs i rebels sense causa en busca de noves emocions. De fet aquestes actituds de càndids idealismes basats en la fe, l'estètica o la inèrcia i mancats de qualsevol formació suposen un fre per a les legítimes aspiracions que impulsen a molta gent a lluitar per un món millor. I si la violència usada pel sistema per tal de mantenir els seus privilegis ens condemna i ens enfonsa tampoc cal descartar, quan es requereixi, la necessitat de certa violència per tal d'alliberar-nos. I en tot cas com deia el propi Malcolm X: "això no significa que jo defensi la violència, però tampoc estic en contra de la violència en legítima defensa, que jo denomino intel·ligència"... o en paraules de Mossèn Armengou: "tota injustícia ja és violència, que molt sovint no pot ésser contrarestada si no és per l’acció violenta. L’oprimit no ha pas triat aquest camí: és l’opressor qui li ha barrat totes les altres portes. En aquest cas l’oprimit es troba enfront d’un dilema: o la subjecció o la violència. Cap dels dos camins no és ideal, però el més rebutjable és la subjecció."    

Així doncs és una realitat dibuixada a nivell d'història la necessitat d'utilitzar cert grau de violència per enderrocar el sistema. El poder sempre condemna enèrgicament en nom dr la democràcia tota pràctica de resistència violenta que s'oposi als seus interessos, però al mateix temps mai té inconvenient en usar la força real, perquè en les seves mans disposa d'un vertader monopoli de violència, quan veu perilla l'actual estructura social. Passa que a la seva violència li diuen ordre. I són aquests mateixos mitjans de desinformació massius que diuen ordre a la violència els que converteixen a partir d'un gran acte de cinisme a l'oprimit en opressor i a l'opressor en oprimit. 


I per si els poderosos no tinguessin suficient amb els seus gegantins altaveus sempre disposen de la complicitat conscient o inconscient del reformisme i del pacifisme. Ells, reformistes i pacifistes socials condemnen al poble cada vegada que aquest s'alça dignament, usant tots els mitjans al seu abast, contra la tirania que els esclafa. I malgrat dir que comparteixen objectius però no estratègies, continuen  malparlant de qualsevol acte violent de l'oprimit, per molt que aquest sigui resultat de la legítima auto-defensa, tot equiparant oprimit amb opressor. D'aquesta manera, sense adonar-se'n o potser si, reforcen a partir d'una pretesa base moral revestida d'un fals humanisme al propi sistema.  Però en realitat, tal i com deia Macià, aquesta ètica no és res més que un fals seny que serveix per tapar les seves covardies i de pas legitimar el sistema plutocràtic. 


Si fos per l'estratègia d'ells, aquells que esperen una revolució pacífica, la revolució francesa, tot i que burgesa, la russa, la cubana, la xinesa i tants altres moviments d'alliberació nacional mai haguessin triomfat. I és una evidència, tal i com l'aigua mulla o que el foc crema, que sense aquests triomfs revolucionaris els nostres drets i la nostra condició de vida encara seriien pitjor del que són a dia d'avui. En tot cas aquesta afirmació no s'ha d'entendre com una apologia a la violència; més aviat és una constatació a la que qualsevol pot arribar per mitjà de l'estudi en història.   

THE DEVIL AND DANIEL JOHNSTON

Fa temps enrere recordo que vaig veure començat i per autèntica casualitat un documental que tractava sobre la vida d'un cantant i dibuixant que mai n'havia sentit a parlar. També recordo que dit documental, almenys el tros que vaig poder veure, em va impressionar força. Farà cosa de pocs dies i fruit de la més absoluta casualitat vaig trobar el documental i el vaig poder  visualitzar sencer. Senzillament colpidor. Sota el títol de The Devil And Daniel Johnston el director Jeff Feuerzeig ens aporta gràcies al moltíssim material enregistrat per la pròpia família Johnston, tant en audio com en format audiovisual, un excel·lent i precís retrat cronològic on ens permet submergir en la vida d'aquest singular autor.

Val a dir que tot i que ja fa temps que vaig veure el documental estic tornant a redescobrir Daniel Johnston, sobretot gràcies a la segona visualització que vaig fer-ne fa poc... i la veritat és que estic veritablement fascinat per la creativitat artística d'aquest geni. Des del meu punt de vista Daniel Johnston encaixa a la perfecció amb allò que Loporto, en el seu manifest wyseer, descriu com a visionaris.  Un autèntic geni creatiu que al transitar inevitablement entre la lucidesa i la bogeria que provoca el trastorn afectiu bipolar esdevé en un avançat en el seu temps i per tant en un autèntic incomprès a nivell social.

La de Daniel Johnston és també la història de molts altres genis incompresos, i haig de dir, per això em captiva el personatge, que la seva història vital escapa també de tota normalitat. Per això i molt més Daniel Johnston és i serà un dels reis de la cultura underground, perquè fou un rara avis en una escena musical encaminada ja a l'horror comercial que suposa prefabricar enlloc de crear. Tot i la desconeixença del gran públic Daniel Johnston gaudeix, tant a nivell de dibuixant com de músic, del reconeixement d'infinitat d'artistes. Entre aquests destaquen el dibuixant dels Simpson Matt Groening o el cantant dels Nirvana Kurt Cobain. Aquest darrer va lluir durant mesos una samarreta amb una imatge molt singular, fet que va provocar la curiositat del públic envers aquest dibuix. Més tard va transcendir que l'autor d'aquell peculiar dibuix era un tal Daniel Johnston.   

Un dels episodis més salvatges de la vida de Johnston i que il·lustra cruelment el deliri del geni és quan viatjant amb aeroplà i acompanyat del seu pare patí una espècie de crisi nerviosa. L'aeroplà era pilotat pel pare i Daniel estava assegut al darrere llegint apassionadament un còmic protagonitzat per un dels seus ídols; el fantasma Casper. En una de les vinyetes Casper es llençava en paracaigudes des d'un avió i Daniel va dir-li al seu pare que també volia llençar-se. El seu pare va intentar fer-li entendre que no disposaven de paracaigudes però la proposta de Daniel ja havia passat al grau d'exigència. Van forcejar i finalment Daniel va aconseguir treure les claus del contacte i llançar-les al buit. Inevitablement van estimbar-se contra un arbre... miraculosament van sortir il·lesos.


Daniel Johnston ha passat llargs períodes reclòs en institucions mentals, de fet des d'una d'aquestes va signar un dels contractes de la seva vida, però poc després, malgrat que el contracte era molt favorable a totes les seves exigències, el va trencar. Segons Daniel aquell segell discogràfic, un dels més importants dels EUA, era demoníac. 


La veritat és que Daniel Johnston no ha tingut molta sort, o almenys podia haver tingut major fortuna. En molts moments de la seva vida va ser un ésser aterrat, però és evident que el punt d'inflexió va ser un mal viatge amb un químic psicotròpic. Allà és on comencen les seves obsessions amb el dimoni i amb el número 9. De cop i volta, tot i que anteriorment havia mostrat un nul interès per la religió, comença de manera constant i obsessiva a fer-ne proselitisme. Certament els seus familiars expliquen que ja de nen i d'adolescent havia manifestat alguns símptomes preocupants, però el que Daniel experimentava aleshores no tenia res a veure amb el que és avui dia. Segurament els seus pares, sense mal fe i víctimes de l'educació cristiana on tot allò que no és productiu a nivell remuneratiu és converteix en un problema, no van copsar que precisament on Daniel era veritablement productiu era allunyant-se de la clàssica vida laboral i del model de vida convencional. Veure Daniel tot el dia tancat a l'habitació tocant el piano o dibuixant els hi provocava una forta frustració, i a la llarga aquesta esdevenia en enfrontaments, enuigs i  retrets. Tot això tampoc l'ajudaria gens a disposar de la pau mental necessària ni de la suficient auto-estima. De fet en aquest tema es veu clarament com l'afectava tot això --->The Story Of An Artist  


També seria interessant parlar de la medicació que tracta de pal·liar certes malalties mentals, perquè en segons quins casos, a part dels canvis espectaculars en el metabolisme, sembla ser que el remei miraculós consisteix en convertir al pacient en un autèntic vegetal... i així doncs es dibuixa un tràgic adéu a la creativitat, a l'essència i a tot rastre del teu antic tu.     

PARLEM D'IMMIGRACIÓ

La immigració massiva - conseqüència d'infinitat de factors com ara el colonialisme, l'explotació, la guerra, la corrupció i la desigualtat que provoca l'actual model econòmic - és del tot inassumible si el que es pretén és desenvolupar un model de cohesió social a partir de la interculturalitat. Des del meu punt de vista, aquest model intercultural - que no s'ha de confondre amb la multiculuralitat - seria de llarg el més desitjable de tots alhora d'evitar futurs conflictes. Però per fer possible aquest model de convivència i d'harmonia sociocultural no podem continuar sotmesos als desequilibris que dibuixa l'actual model econòmic. I un d'aquests desajusts a mode de tragèdia provocat pel capitalisme és la migració massiva i forçosa. 

Per un cantó ens trobem que l'herència colonialista i la dinàmica econòmica generada per aquest model plutocràtic crea, com també ho fa entre individus d'un mateix país, abismals desigualtats entre països. És un fet incontestable que per a molta gent d'arreu del món, venir a Europa, suposa un augment significatiu de la seva esperança de vida. Amb això el que estic dient és que allò que els empeny a emigrar no és fruit d'un  caprici espontani, sinó que en moltes ocasions representa una qüestió de vida o mort. 

Ara bé, aquest drama convertit en epidèmia mundial també representa una problemàtica innegable pels països d'acollida, sobretot per tots aquells pobles que es troben culturalment sotmesos per estats imperialistes. De fet, l'actual concepte de multiculturalitat és usat astutament pels estats imperialistes com una eina amb doble vessant: per un costat explotar a l'immigrant i beneficiar a una determinada classe social i per l'altra minoritzar culturalment a les nacions ocupades.


Així doncs el multiculturalisme actual no és res més que un bluf, un eufemisme que sota les seves boniques paraules amaga un escenari tètric d'explotació, marginalitat, conflictivitat i sobretot pobresa. L'única manera d'assegurar la supervivència cultural dels pobles, aconseguir una bona convivència entre les diferents cultures i evitar la desigualtat entre persones i països que desemboca en immigracions massives és eradicant aquest sistema econòmic.


L'equilibri ni consisteix en el bonisme que reclama papers per a tothom, legitimant així l'èxode massiu provocat pel sistema, ni tampoc amb reformes d'estrangeria que cerquen mà d'obra barata. L'única possibilitat real d'èxit és deslliurar-nos d'aquesta xacra, d'aquest mal anomenat capitalisme i construir un món on tots els pobles puguin viure dignament. Un món sense necessitat que la gent es vegi obligada a marxar de llurs terres si no és per pròpia voluntat. Sinó som capaços de fer-ho no caldrà pas ser profetes per endevinar cap a quins escenaris anirem encaminats: explotació, guetització, conflictes ètnics, racisme etc.  

REFLEXIONS DE CINE

La por, o com diria Noam Chomsky el recurs emprat pels sistemes de poder per disciplinar a les seves poblacions. Aquesta política de la por ha deixat un horrible rastre de sang vessada i dolor que, a vegades, semblem ignorar. La història recent ofereix molts exemples escruixidors d'aquesta tàctica de cohesió nacional, ideològica o religiosa. En aquesta escena de A single man, pel·lícula d'una bellesa cinematogràfica que cuida fins l'últim detall estètic, podem veure un contundent discurs al voltant d'aquest fenomen.

CONTES MENSUALS

UNA HISTÒRIA D'AMFIBIS

PART I

Dedicat a en Marc M. Perquè la lluita, el barça i un tall al dit sempre uneixen   

A l'estany del bosc vivien des de temps immemorials unes granotes petites i verdes que despreocupades feien les seves coses de granota. La vida en aquella contrada, tot i que fins a cert punt la naturalesa empenyia a que fos salvatge, es podria dir que era tranquil·la i sense gaires sobresalts. Un dia però van rebre la visita inesperada d'unes intrèpides granotes vermelles i grans que deien venir de més enllà d'aquell bosc. Segons elles venien en so de pau i empeses únicament per una curiositat que els feia desplaçar-se per albirar que hi havia més enllà de les seves terres. Almenys això és el que van entendre les granotes petites i verdes, ja que no s'entenien gaire bé perquè no parlaven el mateix idioma.

Al principi la relació entre ambdues espècies de granotes fou més que amistosa, doncs per algunes granotes petites i verdes aquelles altres granotes suposaven la confirmació d'una sospita que feia temps que defensaven; que hi havia vida més enllà del seu estany. És per això que van rebre a les granotes vermelles amb els braços oberts tot oferint-lis els millors insectes per degustar.

Però poc a poc començaren a venir a l'estany més i més granotes vermelles i grans, i amb poc temps, i com qui no vol la cosa, aquestes imposaren el seu estil de vida i el seu idioma a la pobres granotes petites i verdes. I no només això, de cop i volta l'actitud amistosa de les granotes vermelles s'havia convertit en un menyspreu absolut envers a elles. No va passar gaire temps quan les granotes foranies començaren a saquejar les mines d'insectes per endur-se-les a les seves terres. Mataven, reprimien i violaven cometent tot tipus d'abusos contra les granotes petites i verdes.

Va passar el temps i com a resultat de l'encreuament dels dos tipus de granotes sorgí una nova granota groga. Les granotes grogues per un cantó menystenien el poder de les granotes vermelles però per altre banda no podien evitar sentir una certa admiració envers el seu poder. Finalment i després d'anys de lluita les granotes grogues i verdes van unir-se i aconseguiren alliberar-se del jou de les granotes vermelles. 

Un cop van declarar l'estany lliure i independent les granotes grogues formaren govern amb algunes granotes vermelles que s'havien quedat a l'estany i van relegar a les granotes petites i verdes al vassallatge més absolut. Així és com les granotes verdes es veieren forçades a fer llargues jornades laborals recol·lectant insectes per unes empreses que provenien del país de les granotes vermelles. Cada vegada més empreses d'explotació provinents del país de les granotes vermelles s'instal·laven a l'estany amb el consentiment del govern de granotes grogues i vermelles.

El descontentament cada vegada més estès i generalitzat de les granotes petites i verdes pressionava amb protestes i vagues tot fent trontollar el govern de granotes vermelles i grogues, i finalment el govern, per tal de conservar el poder, es va veure obligat a posar condicions a les empreses de les granotes vermelles. Això va fer enfurismar molt a les granotes vermelles i van llançar un atac militar que enderrocà el govern. Les granotes vermelles hàbilment van crear un nou govern titella on també hi havia granotes petites i verdes, però aquestes poc a poc van oblidar-se de les demandes de la seva classe i van acabar vestint-se amb indumentària vermella. De fet, quan estaven al congrés un no podia diferenciar les granotes verdes de les vermelles o de les grogues. Totes semblaven la mateixa classe de granotes. Totes parlaven igual, totes gesticulaven igual i totes, excepte per algun matís, pensaven més o menys igual. 

Continuarà... 

HONGRIA COMENÇA A FER POR

Sense voluntat de ser sensacionalista o alarmista em preocupa la cada vegada més evident constatació de que Hongria transita perillosament cap l'extrema-dreta. De fet ja es comencen a reproduir certs tics populistes, que en un passat no gaire llunyà, van portar a certs països a cometre una escalada de persecucions ètniques sense precedents en la història moderna. De moment els ingredient hi són. Per un cantó a Hongria, com en la majoria de països balcànics, hi ha la problemàtica afegida del tema territorial. Un tema on molt sovint s'hi mesclen odis ètnics molt profunds. En el cas concret d'Hongria, com en altres països, és l'extrema-dreta qui abandera i reclama els territoris perduts en diferents conflictes bèl·lics. 


Per altre banda també ens trobem amb el ressorgiment dels clàssics prejudicis antisemites que desgraciadament en un contexts de crisi econòmica mai es fan esperar. En aquest cas l'extrema-dreta hongaresa intenta dirigir deliberadament el malestar social contra els bancs i la crisi associant-la novament amb els jueus i a teòrics agents internacionals. Tots ells, jueus i agents internacionals, tal i com dicta el manual de l'extrema-dreta, culpables de tots els mals del país. I per acabar-ho d'adobar, no fa gaire, un diari alemany deia que a Hongria, a part de voler prohibir les vagues, es volen crear camps de treballs forçats destinats bàsicament a la reclusió de gitanos. 

Inevitablement em ve a la memòria la pel·lícula La Ola, on un professor pregunta als seus alumnes si avui dia el feixisme i l'autocràcia podrien tornar al poder. El film mostra perfectament com és de factible el ressorgiment de l'extrema-dreta si es crea el clima idoni. Ara però no calen ficcions per saber que el feixisme, malgrat la mala premsa que va adquirir pels seus crims, està treien de nou el cap gràcies a la crisi econòmica mundial. 


Certament ara per ara Hongria té uns índex de violència ètnica molt més baixa que per exemple França, Anglaterra o els EUA, però no podem passar per alt que aquestes estadístiques no són cap ancora que impossibiliti un canvi radical en la tendència. De fet, a l'Alemanya de principis del segle XX hi havia menys violència antisemita que a França, Polònia o Rússia. El problema principal d'Hongria és que ara mateix conflueixen diferents factors que fan preveure un creixement de l'extrema-dreta i per tant un enduriment tant en el discurs com en les possibles polítiques etnofòbiques i totalitàries.    

L'extrema-dreta creix arreu d'Europa i és per això que nosaltres, tot i ser independentistes catalans i patir en pròpies carns l'anorreament cultural infligit per Espanya, mai hem de caure en cap ni una de les noves formes sibil·lines que té el feixisme per ressorgir. No és cap secret per qui segueix de ben a prop el tema que el nou neonazisme ha evolucionat i s'està adaptant a partir del camuflatge que atorga un nou discurs i nous conceptes. Una readaptació al medi necessària per tal d'intentar desfer-se de la mala imatge del seu passat recent. 


És important que com a classes populars i víctimes d'una crisi econòmica provocada pel model capitalista no caiguem en discursos simplistes. L'extrema-dreta, l'antiga i la nova, es nodreix principalement de la desesperança que provoca la crisi. Per això històricament arremet amb discursos simples que pretenen donar solució màgica a greus i profunds problemes estructurals. Les proclames de l'extrema-dreta sempre estan mancades de qualsevol anàlisi profund, és per aquesta raó que normalment acaben apuntant com a culpables de la situació del seu país a enemics imaginaris. I mentre atien l'odi ètnic donen impunitat, seguretat, protecció i cobertura al vertaders responsables de la crisi. 


Per fer front aquest nou feixisme no ens podem deixar pas endur per les actituds i les anàlisis viscerals que apunten a l'immigrant com a únic culpable de tots els mals. Si hem d'assenyalar a algú, si hem d'apuntar amb el nostre dit a algú, hauria de ser contra els vertaders causants d'aquesta crisi; és a dir, els responsables del sector financer, del sector bancari, del sector megaempresarial etc. És a dir, transformar radicalment un sistema econòmic i polític que tendeix al desequilibri social per tal que uns pocs tinguin tot i on una gran majoria no tingui res més que deutes, desesperació i marginalitat. 

Culpar a l'immigrant, als agents internacionals, atiar el conflicte inter-religiós, fer caps de turc com ara jueus o gitanos per tal de cohesionar a la població i així estendre el xovinisme i l'ultra-nacionalisme ha sigut sempre la recepta del vell i del nou feixisme. Naltros, si volem fer un moviment seriós, si realment volem sortir d'aquesta crisi econòmica i de valors, si realment aspirem a construir un món més just però sobretot més igualitari i més humà cal primerament fer front comú contra  tot el neo-feixisme que està sorgint. I per fer-ho, a part de l'acció directa, és bàsic crear un discurs pedagògic que sigui capaç de neutralitzar i contrarestar una demagògia populista que en temps de crisi sempre arrela.   

Cal combatre doncs, per a que no es repeteixi la història de terror, genocidi i totalitarisme del passat, aquells que per vergonya ara usen subterfugis etimològics i es fan dir etnodiferencialistes, identitaris o inclús revolucionaris. Cal foragitar i no deixar-se encisar per aquells que com ja van fer en el passat usen la simbologia d'esquerres per a tapar el seu vertader rostre d'intolerància racial, de prejudici ètnic i que finalment, quan el capitalisme perilla per motius de crisi són usats com a força de xoc contra l'esquerra revolucionària. Cal combatre fermament tot rastre de feixisme, per insignificant i superflu que ens sembli, per a que mai més pugui estendre les seves afilades urpes.

Feixisme mai més!