Un dels casos actuals que potser clarifiquen amb més nitidesa com funcionen les coses en els estats capitalistes és el cas de les protestes dels estudiants de l'institut Lluís Vives a València, on la seva lluita pacífica contra les retallades en educació - retallades que els han dut a l'extrem de no tenir ni calefacció a classe - s'han saldat - de moment - amb més detencions que no pas una trama de corrupció com la que suposa el cas Gurtel. Però més enllà d'això, que en tot cas no deixa de ser prou simptomàtic, m'agradaria proposar-vos que féssiu amb mi un petit exercici-joc d'imaginació. Tanqueu els ulls i imagineu-vos per un moment que tota aquesta brutalitat policíaca contra nens d'institut: amb els corresponents caps oberts per cops de porra, amb noies empeses per la policia contra cotxes en marxa, d'imatges de gasos lacrimògens i piloteres de goma disparades contra adolescents, passés en un altre país... no sé, posem per cas en un país com per exemple Veneçuela. Us imagineu algun diari, telenotícies o emissora de ràdio d'aquest teòric sistema democràtic que no parlés de tals incidents com a dictadura i repressió brutal contra la dissidència? Doncs a Veneçuela mai han succeït casos tan greus de repressió i no obstant això els mitjans de desinformació dels països capitalistes constantment es refereixen a Veneçuela com a una dictadura...i tot això malgrat ser un dels països amb una democràcia participativa més activa del planeta. ¿No serà que temen a Veneçuela per ser precisament un model democràtic, que tot i les seves mancances i les coses millorables que encara li queden, posa en evidència la democràcia de l'espectador que tenim aquí?
Ells, l'Estat controlat com una granja per una minoria governant, poden usar la violència i la brutalitat policial contra xiquets de catorze i disset anys i aquí mai passa res... de fet aquesta violència l'han usada i l'utilitzen - la policial - contra treballadors en vaga, contra pagesos, contra estudiants, contra independentistes, contra dissidents etc. de manera impune i brutal i aquí mai no ha passat res. De fet tenim tan interioritzada la violència que usa la classe dominant per a controlar-nos que a voltes no som capaços ni d'apreciar la violència més evident situada davant dels nostres propis nassos. Una clara mostra d'aquesta ho seria per exemple la constitució espanyola, on en un dels seus articles vindria a dir més o menys que l'exèrcit és el garant de mantenir la unitat d'Espanya. És a dir, un cop més negar el diàleg i deixar en mans dels militars allò que s'hauria de resoldre per la via política. Bonica democràcia, veritat? Però Chàvez dimoni.
Hi ha tanta violència acceptada, assimilada i fins i tot recollida i protegida en forma de llei que ni ja ni ens n'adonem del grau de perversió en la que ja fa massa temps ens ha situat el nostre enemic. I d'un temps ençà hem passat directament de l'alienació més salvatge per caure finalment al síndrome d'Estocolm. Tolerem la violència en forma de llei que malgrat desnonar-te del teu habitatge t'obliga a continuar pagant-lo. Acceptem que les dones continuïn cobrant menys que un home pel mateix treball realitzat. Acatem que multitud d'avis i àvies hagin de malviure els seus darrers dies amb una pensió o amb una jubilació del tot miserables. Suportem a diari la nul·la presència de la democràcia, amb la que ells tant s'omplen la boca, ens els nostres llocs de treball.. i és així com poc a poc i amb nombrosos exemples que descriuen aquesta violència encoberta però revestida de democràcia com hem anat despertant miraculosament d'aquesta llarga i agònica letargia.
Això sí, si després d'usar infructuosament mètodes pacífics som nosaltres qui decidim exercir la violència en legítima autodefensa, si som nosaltres que davant de tota aquesta violència desproporcionada i asfixiant gosem alçar-nos i retornar-los els cops de porra, les piloteres de goma, els gasos lacrimògens llançats contra la ciutadania... llavors tots... tots vosaltres feu el favor de fer memòria. I us asseguro que quan feu memòria de tot plegat restaran estèrils els crits histèrics de condemna que provindran dels seus altaveus. Quan feu memòria i recordeu les càrregues d'ahir, la brutalitat d'avui i la violència que encara queda per venir estic convençut que no condemnareu al poble per transitar per l'únic camí que li han deixat.
0 comentaris:
Publica un comentari