cal que neixin flors a cada instant ☭ II*II

CONTES MENSUALS

2012-03-06T19:11:00.000+01:00

UNA HISTÒRIA D'AMFIBIS

PART II

Dedicat a en Borja. Perquè malgrat l'exili sempre ens quedaran

els grans debats, les confidències i els macarrons per sopar.

Van passar biennis, lustres i centúries i la vida a l'estany continuava més o menys igual. Petites revolucions havien intentat acabar amb la dinàmica de control que exercien les granotes vermelles però només una, una que havia esclatat en un petit bassal de la vora de l'estany, va aconseguir triomfar. Les granotes verdes d'aquell bassal van foragitar els col·laboracionistes i van auto-organitzar-se, van fer cooperatives, van planificar l'economia i van distribuir els aliments. I finalment, contra tot pronòstic, van aconseguir repel·lir heroicament la invasió que les granotes vermelles havien llançat contra la seva revolució. Ara, en el bassal d'aigua, tot era de tothom i tothom tenia garantit les necessitats més bàsiques.

Davant de l'amenaça que suposava pels interessos de les granotes vermelles la revolució en un petit bassal al costat mateix de l'estany aquestes van decidir iniciar tot tipus d'estratègies per acabar amb aquell model de vida. Van intentar matar el líder de la revolució de la bassa de mil maneres diferents, cadascuna d'elles cada vegada més inversemblant, però cap d'elles va donar els fruits desitjats. Després van intentar desestabilitzar la bassa mitjançant un bloqueig econòmic destinat a fer trontollar l'economia del bassal, però no obstant això les granotes verdes del bassal treballaren amb totes les seves forces i continuaren fent avançar la revolució. Davant de l'esterilitat que representava el bloqueig les granotes vermelles van començar a calumniar entorn el bassal; inventat-se tot tipus de falsedats per crear una corrent d'opinió contrària a la revolució.

Però tots, absolutament tots els intents d'esclafar aquella revolució van mostrar-se inútils davant de la persistència de les granotes verdes del bassal. Malgrat el bloqueig econòmic, malgrat la difamació constant i malgrat els intents de desestabilització la bassa oferia a totes les granotes, independentment del seu color, educació gratuïta, bona sanitat i una alimentació digne que es traduïa amb una de les esperances de vida més altes de tot el món amfibi. Aquelles granotes van ensenyar a la resta de granotes que el camí a la llibertat no és fàcil, però que qualsevol destí, per molt dolent que ens sembli, sempre és millor que la subjugació.

Per això, després dels més de cinquanta anys de la revolució en aquella bassa aquesta encara continua representant un exemple a seguir per les milions de granotes que encara viuen esclafades pel sistema defensat per les granotes vermelles. Per això, després de més de cinquanta anys de la revolució al bassal el líder que encapçalà llur procés d'alliberació parla així:

"La nostra bassa s'enfronta a l'imperi més ferotge de tots els temps, i no descansarà en els seus esforços alhora de destruir la Revolució... crearan obstacles per tractar d'impedir el progrés i el desenvolupament de la nostra bassa. Aquest imperialisme ens odia amb el mateix odi que senten els amos contra els esclaus que es rebel·len i s'alliberen.

Bassal o mort, vencerem!"

ARRAN DE VALÈNCIA...

2012-02-21T02:11:00.000+01:00

Un dels casos actuals que potser clarifiquen amb més nitidesa com funcionen les coses en els estats capitalistes és el cas de les protestes dels estudiants de l'institut Lluís Vives a València, on la seva lluita pacífica contra les retallades en educació - retallades que els han dut a l'extrem de no tenir ni calefacció a classe - s'han saldat - de moment - amb més detencions que no pas una trama de corrupció com la que suposa el cas Gurtel. Però més enllà d'això, que en tot cas no deixa de ser prou simptomàtic, m'agradaria proposar-vos que féssiu amb mi un petit exercici-joc d'imaginació. Tanqueu els ulls i imagineu-vos per un moment que tota aquesta brutalitat policíaca contra nens d'institut: amb els corresponents caps oberts per cops de porra, amb noies empeses per la policia contra cotxes en marxa, d'imatges de gasos lacrimògens i piloteres de goma disparades contra adolescents, passés en un altre país... no sé, posem per cas en un país com per exemple Veneçuela. Us imagineu algun diari, telenotícies o emissora de ràdio d'aquest teòric sistema democràtic que no parlés de tals incidents com a dictadura i repressió brutal contra la dissidència? Doncs a Veneçuela mai han succeït casos tan greus de repressió i no obstant això els mitjans de desinformació dels països capitalistes constantment es refereixen a Veneçuela com a una dictadura...i tot això malgrat ser un dels països amb una democràcia participativa més activa del planeta. ¿No serà que temen a Veneçuela per ser precisament un model democràtic, que tot i les seves mancances i les coses millorables que encara li queden, posa en evidència la democràcia de l'espectador que tenim aquí?

Ells, l'Estat controlat com una granja per una minoria governant, poden usar la violència i la brutalitat policial contra xiquets de catorze i disset anys i aquí mai passa res... de fet aquesta violència l'han usada i l'utilitzen - la policial - contra treballadors en vaga, contra pagesos, contra estudiants, contra independentistes, contra dissidents etc. de manera impune i brutal i aquí mai no ha passat res. De fet tenim tan interioritzada la violència que usa la classe dominant per a controlar-nos que a voltes no som capaços ni d'apreciar la violència més evident situada davant dels nostres propis nassos. Una clara mostra d'aquesta ho seria per exemple la constitució espanyola, on en un dels seus articles vindria a dir més o menys que l'exèrcit és el garant de mantenir la unitat d'Espanya. És a dir, un cop més negar el diàleg i deixar en mans dels militars allò que s'hauria de resoldre per la via política. Bonica democràcia, veritat? Però Chàvez dimoni.

Hi ha tanta violència acceptada, assimilada i fins i tot recollida i protegida en forma de llei que ni ja ni ens n'adonem del grau de perversió en la que ja fa massa temps ens ha situat el nostre enemic. I d'un temps ençà hem passat directament de l'alienació més salvatge per caure finalment al síndrome d'Estocolm. Tolerem la violència en forma de llei que malgrat desnonar-te del teu habitatge t'obliga a continuar pagant-lo. Acceptem que les dones continuïn cobrant menys que un home pel mateix treball realitzat. Acatem que multitud d'avis i àvies hagin de malviure els seus darrers dies amb una pensió o amb una jubilació del tot miserables. Suportem a diari la nul·la presència de la democràcia, amb la que ells tant s'omplen la boca, ens els nostres llocs de treball.. i és així com poc a poc i amb nombrosos exemples que descriuen aquesta violència encoberta però revestida de democràcia com hem anat despertant miraculosament d'aquesta llarga i agònica letargia.

Això sí, si després d'usar infructuosament mètodes pacífics som nosaltres qui decidim exercir la violència en legítima autodefensa, si som nosaltres que davant de tota aquesta violència desproporcionada i asfixiant gosem alçar-nos i retornar-los els cops de porra, les piloteres de goma, els gasos lacrimògens llançats contra la ciutadania... llavors tots... tots vosaltres feu el favor de fer memòria. I us asseguro que quan feu memòria de tot plegat restaran estèrils els crits histèrics de condemna que provindran dels seus altaveus. Quan feu memòria i recordeu les càrregues d'ahir, la brutalitat d'avui i la violència que encara queda per venir estic convençut que no condemnareu al poble per transitar per l'únic camí que li han deixat.

NO ÉS UN CIRC

2012-02-15T17:48:00.001+01:00

Mira tu, a vegades sé que em faig pesat però és que si realment com a persones no ens instruïm i no som capaces de formar-nos políticament i extreure conclusions a partir de les lliçons del passat no només estarem eternament condemnats a repetir els mateixos errors, no només esdevindrem en un ramat d'inofensius xais moguts a partir de la simple intuïció, sinó que a més a més serem incapaços d'articular un vertader contra-poder capaç de posar contra les cordes a l'actual sistema. Tot això ho dic perquè l'altre dia llegia un comentari on s'establia cert paral·lelisme entre els fets de Plaça Catalunya d'indignats i policia amb l'intent de revolució a la Rússia tsarista de 1905. I la veritat és que salvant molt les distàncies, el context històric i geogràfic l'error de fons en alguns casos és similar.

De fet el propi Lenin carregava contra el reformisme i contra certs elements infantils de l'esquerra quan afirmava que "els pacifistes no saben que esperar una pau "democràtica" dels governs burgesos, que sostenen una guerra imperialista, és tan estúpid com l'idea que el sanguinari tsar sigui inclinat per les reformes democràtiques mitjançant peticions pacífiques." En aquest sentit, no ens equivocarem si diem que és igual d'ingenu pretendre transformar les injustes estructures socials i opressores que fomenta el propi sistema obviant que aquest mateix sistema es perpetua mitjançant multitud de formes de violència. Violències que són usades per mantenir aquests profunds desequilibris socials perquè en ells reposa la base on creixen els privilegis d'aquesta minoria governant. Si oblidem analitzar i combatre -si cal violentament- les violències nascudes a l'interior de l'estructura econòmica, en el règim de propietat i de repartiment de riquesa, millor tancar barraca i muntar un circ.

En el llibre "Revolutionary Suicide" Huey P. Newton, un dels fundadors dels Black Panthers, sentència que "tots estem malalts, mortalment malalts. Però abans de morir, com se suposa que hauríem de viure? Jo dic que amb esperança i dignitat; i si com a resultat d'aquesta decisió morim prematurament, aquesta mort té un significat molt més alt del que un suïcidi reaccionari mai tindrà. És el preu de l'auto-respecte. El suïcidi revolucionari no implica que els meus camarades i jo tinguem desitjos de morir; significa precisament tot el contrari. Sentim un ànsia tan forta per viure amb esperança i dignitat humana que l'existència sense ambdues ens resulta impensable. Quan ens aixafen forces reaccionàries hem d'enfrontar-nos a elles, perquè precisament en això ens va la vida. No ens mouran ni a garrotades." Més endavant -tal i com recullen els inadaptats en la cançó dedicada als Black Panthers- Huey P. Newton desglossa i fins a cert punt desemmascara les posicions de l'idealisme petit-burgeses en el si dels moviments revolucionaris quan exposa que "els Black Panther no som suïcides ni tampoc considerem romàntiques les conseqüències de la revolta en les nostres vides. Alguns s'anomenen revolucionaris i creuen que poden gaudir la seva revolució com si fos un passatemps i morir de forma natural a edat avançada... i això no pot ser."

La lluita revolucionària no ha de ser un espai de divertiment per a esnobs i rebels sense causa en busca de noves emocions. De fet aquestes actituds de càndids idealismes basats en la fe, l'estètica o la inèrcia i mancats de qualsevol formació suposen un fre per a les legítimes aspiracions que impulsen a molta gent a lluitar per un món millor. I si la violència usada pel sistema per tal de mantenir els seus privilegis ens condemna i ens enfonsa tampoc cal descartar, quan es requereixi, la necessitat de certa violència per tal d'alliberar-nos. I en tot cas com deia el propi Malcolm X: "això no significa que jo defensi la violència, però tampoc estic en contra de la violència en legítima defensa, que jo denomino intel·ligència"... o en paraules de Mossèn Armengou: "tota injustícia ja és violència, que molt sovint no pot ésser contrarestada si no és per l’acció violenta. L’oprimit no ha pas triat aquest camí: és l’opressor qui li ha barrat totes les altres portes. En aquest cas l’oprimit es troba enfront d’un dilema: o la subjecció o la violència. Cap dels dos camins no és ideal, però el més rebutjable és la subjecció."

Així doncs és una realitat dibuixada a nivell d'història la necessitat d'utilitzar cert grau de violència per enderrocar el sistema. El poder sempre condemna enèrgicament en nom dr la democràcia tota pràctica de resistència violenta que s'oposi als seus interessos, però al mateix temps mai té inconvenient en usar la força real, perquè en les seves mans disposa d'un vertader monopoli de violència, quan veu perilla l'actual estructura social. Passa que a la seva violència li diuen ordre. I són aquests mateixos mitjans de desinformació massius que diuen ordre a la violència els que converteixen a partir d'un gran acte de cinisme a l'oprimit en opressor i a l'opressor en oprimit.

I per si els poderosos no tinguessin suficient amb els seus gegantins altaveus sempre disposen de la complicitat conscient o inconscient del reformisme i del pacifisme. Ells, reformistes i pacifistes socials condemnen al poble cada vegada que aquest s'alça dignament, usant tots els mitjans al seu abast, contra la tirania que els esclafa. I malgrat dir que comparteixen objectius però no estratègies, continuen malparlant de qualsevol acte violent de l'oprimit, per molt que aquest sigui resultat de la legítima auto-defensa, tot equiparant oprimit amb opressor. D'aquesta manera, sense adonar-se'n o potser si, reforcen a partir d'una pretesa base moral revestida d'un fals humanisme al propi sistema. Però en realitat, tal i com deia Macià, aquesta ètica no és res més que un fals seny que serveix per tapar les seves covardies i de pas legitimar el sistema plutocràtic.

Si fos per l'estratègia d'ells, aquells que esperen una revolució pacífica, la revolució francesa, tot i que burgesa, la russa, la cubana, la xinesa i tants altres moviments d'alliberació nacional mai haguessin triomfat. I és una evidència, tal i com l'aigua mulla o que el foc crema, que sense aquests triomfs revolucionaris els nostres drets i la nostra condició de vida encara seriien pitjor del que són a dia d'avui. En tot cas aquesta afirmació no s'ha d'entendre com una apologia a la violència; més aviat és una constatació a la que qualsevol pot arribar per mitjà de l'estudi en història.

THE DEVIL AND DANIEL JOHNSTON

2012-02-14T04:31:00.002+01:00

Fa temps enrere recordo que vaig veure començat i per autèntica casualitat un documental que tractava sobre la vida d'un cantant i dibuixant que mai n'havia sentit a parlar. També recordo que dit documental, almenys el tros que vaig poder veure, em va impressionar força. Farà cosa de pocs dies i fruit de la més absoluta casualitat vaig trobar el documental i el vaig poder visualitzar sencer. Senzillament colpidor. Sota el títol de The Devil And Daniel Johnston el director Jeff Feuerzeig ens aporta gràcies al moltíssim material enregistrat per la pròpia família Johnston, tant en audio com en format audiovisual, un excel·lent i precís retrat cronològic on et permet submergir en la vida d'aquest autor.

Val a dir que tot i que ja fa temps que vaig veure el documental estic tornant a redescobrir Daniel Johnston, sobretot gràcies a la segona visualització que vaig fer-ne fa poc... i la veritat és que estic veritablement fascinat per la creativitat artística d'aquest geni. Des del meu punt de vista Daniel Johnston encaixa a la perfecció amb allò que Loporto, en el seu manifest wyseer , descriu com a visionaris. Un autèntic geni creatiu que al transitar inevitablement entre la lucidesa i la bogeria que provoca el trastorn afectiu bipolar esdevé en un avançat en el seu temps i per tant en un autèntic incomprès a nivell social.

La de Daniel Johnston és també la història de molts altres genis incompresos, i haig de dir, per això em captiva el personatge, que la seva història vital escapa també de tota normalitat. Per això i molt més Daniel Johnston és i serà un dels reis de la cultura underground, perquè fou un rara avis en una escena musical encaminada ja a l'horror comercial que suposa prefabricar enlloc de crear. Tot i la desconeixença del gran públic Daniel Johnston gaudeix, tant a nivell de dibuixant com de músic, del reconeixement de molts artistes. Entre aquests destaquen el dibuixant dels Simpson Matt Groening o el cantant dels Nirvana Kurt Cobain. Aquest darrer va lluir durant mesos una samarreta amb una imatge molt singular, fet que va provocar la curiositat del públic envers aquest dibuix. Més tard va transcendir que l'autor d'aquell peculiar dibuix era un tal Daniel Johnston.

Un dels episodis més salvatges de la vida de Johnston i que il·lustra cruelment el deliri del geni és quan viatjant amb aeroplà i acompanyat del seu pare patí una espècie de crisi nerviosa. L'aeroplà era pilotat pel pare i Daniel estava assegut al darrere llegint apassionadament un còmic protagonitzat per un dels seus ídols; el fantasma Casper. En una de les vinyetes Casper es llençava amb paracaigudes des d'un avió i Daniel va dir-li al seu pare que també volia llençar-se. El seu pare va intentar fer-li entendre que no disposaven de paracaigudes però la proposta de Daniel ja havia passat al grau d'exigència. Van forcejar i finalment Daniel va aconseguir treure les claus del contacte i llançar-les al buit. Inevitablement van estimbar-se contra un arbre... van sortir miraculosament il·lesos.

Daniel Johnston ha passat llargs períodes recluït en institucions mentals, de fet des d'una d'aquestes va signar un dels contractes de la seva vida, però poc després, malgrat que el contracte era molt favorable a totes les seves exigències, el va trencar. Segons Daniel aquell segell discogràfic, un dels més importants dels EUA, era demoníac.

La veritat és que Daniel Johnston no va tenir sort, o almenys podia haver tingut major fortuna. En molts moments de la seva vida va ser un ésser aterrat, però per mi el punt d'inflexió va ser un mal viatge amb un químic psicotròpic. Allà és on comencen les seves obsessions amb el dimoni i amb el número 9. De cop i volta, tot i que anteriorment havia mostrat un nul interès per la religió, comença a fer-ne proselitisme. Certament els seus familiars expliquen que ja de nen i d'adolescent havia manifestat alguns símptomes preocupants, però el que experimentava aleshores Daniel no tenia res a veure amb el que és avui dia. Segurament els seus pares, sense mal fe i víctimes de l'educació cristiana on tot allò que no és productiu a nivell remuneratiu és converteix en un problema, no van copsar que precisament on Daniel era veritablement productiu era allunyant-se de la clàssica vida laboral i d''un model de vida convencional. Veure Daniel tot el dia tancat a l'habitació tocant el piano o dibuixant els hi provocava una forta frustració, i a la llarga aquesta esdevenia en enfrontaments, enuigs i retrets. Tot això tampoc l'ajudaria gens a disposar de la pau mental necessària ni de la suficient auto-estima. De fet en aquest tema es veu clarament com l'afectava tot això --->The Story Of An Artist

També seria interessant parlar de la medicació que tracta de pal·liar certes malalties mentals, perquè en segons quins casos, a part dels canvis espectaculars en el metabolisme, sembla ser que el remei consisteix en convertir al pacient en un autèntic vegetal... i adéu creativitat, adéu essència i adéu a tot rastre del teu antic jo.

PARLEM D'IMMIGRACIÓ

2012-02-07T23:15:00.000+01:00

La immigració massiva - conseqüència d'infinitat de factors com ara el colonialisme, l'explotació, la guerra, la corrupció i la desigualtat que provoca l'actual model econòmic - és del tot inassumible si el que es pretén és desenvolupar un model de cohesió social a partir de la interculturalitat. Des del meu punt de vista, aquest model intercultural - que no s'ha de confondre amb la multiculuralitat - seria de llarg el més desitjable de tots alhora d'evitar futurs conflictes. Però per fer possible aquest model de convivència i d'harmonia sociocultural no podem continuar sotmesos als desequilibris que dibuixa l'actual model econòmic. I un d'aquests desajusts a mode de tragèdia provocat pel capitalisme és la migració massiva i forçosa.

Per un cantó ens trobem que l'herència colonialista i la dinàmica econòmica generada per aquest model plutocràtic crea, com també ho fa entre individus d'un mateix país, abismals desigualtats entre països. És un fet incontestable que per a molta gent d'arreu del món, venir a Europa, suposa un augment significatiu de la seva esperança de vida. Amb això el que estic dient és que allò que els empeny a emigrar no és fruit d'un caprici espontani, sinó que en moltes ocasions representa una qüestió de vida o mort.

Ara bé, aquest drama convertit en epidèmia mundial també representa una problemàtica innegable pels països d'acollida, sobretot per tots aquells pobles que es troben culturalment sotmesos per estats imperialistes. De fet, l'actual concepte de multiculturalitat és usat astutament pels estats imperialistes com una eina amb doble vessant: per un costat explotar a l'immigrant i beneficiar a una determinada classe social i per l'altra minoritzar culturalment a les nacions ocupades.

Així doncs el multiculturalisme actual no és res més que un bluf, un eufemisme que sota les seves boniques paraules amaga un escenari tètric d'explotació, marginalitat, conflictivitat i sobretot pobresa. L'única manera d'assegurar la supervivència cultural dels pobles, aconseguir una bona convivència entre les diferents cultures i evitar la desigualtat entre persones i països que desemboca en immigracions massives és eradicant aquest sistema econòmic.

L'equilibri ni consisteix en el bonisme que reclama papers per a tothom, legitimant així l'èxode massiu provocat pel sistema, ni tampoc amb reformes d'estrangeria que cerquen mà d'obra barata. L'única possibilitat real d'èxit és deslliurar-nos d'aquesta xacra, d'aquest mal anomenat capitalisme i construir un món on tots els pobles puguin viure dignament. Un món sense necessitat que la gent es vegi obligada a marxar de llurs terres si no és per pròpia voluntat. Sinó som capaços de fer-ho no caldrà pas ser profetes per endevinar cap a quins escenaris anirem encaminats: explotació, guetització, conflictes ètnics, racisme etc.

REFLEXIONS DE CINE

2012-02-05T16:28:00.000+01:00

La por, o com diria Noam Chomsky el recurs emprat pels sistemes de poder per disciplinar a les seves poblacions. Aquesta política de la por ha deixat un horrible rastre de sang vessada i dolor que, a vegades, semblem ignorar. La història recent ofereix molts exemples escruixidors d'aquesta tàctica de cohesió nacional, ideològica o religiosa. En aquesta escena de A single man, pel·lícula d'una bellesa cinematogràfica que cuida fins l'últim detall estètic, podem veure un contundent discurs al voltant d'aquest fenomen.

CONTES MENSUALS

2012-01-30T14:55:00.001+01:00

UNA HISTÒRIA D'AMFIBIS

PART I

Dedicat a en Marc M. Perquè la lluita, el barça i un tall al dit sempre uneixen

A l'estany del bosc vivien des de temps immemorials unes granotes petites i verdes que despreocupades feien les seves coses de granota. La vida en aquella contrada, tot i que fins a cert punt la naturalesa empenyia a que fos salvatge, es podria dir que era tranquil·la i sense gaires sobresalts. Un dia però van rebre la visita inesperada d'unes intrèpides granotes vermelles i grans que deien venir de més enllà d'aquell bosc. Segons elles venien en so de pau i empeses únicament per una curiositat que els feia desplaçar-se per albirar que hi havia més enllà de les seves terres. Almenys això és el que van entendre les granotes petites i verdes, ja que no s'entenien gaire bé perquè no parlaven el mateix idioma.

Al principi la relació entre ambdues espècies de granotes fou més que amistosa, doncs per algunes granotes petites i verdes aquelles altres granotes suposaven la confirmació d'una sospita que feia temps que defensaven; que hi havia vida més enllà del seu estany. És per això que van rebre a les granotes vermelles amb els braços oberts tot oferint-lis els millors insectes per degustar.

Però poc a poc començaren a venir a l'estany més i més granotes vermelles i grans, i amb poc temps, i com qui no vol la cosa, aquestes imposaren el seu estil de vida i el seu idioma a la pobres granotes petites i verdes. I no només això, de cop i volta l'actitud amistosa de les granotes vermelles s'havia convertit en un menyspreu absolut envers a elles. No va passar gaire temps quan les granotes foranies començaren a saquejar les mines d'insectes per endur-se-les a les seves terres. Mataven, reprimien i violaven cometent tot tipus d'abusos contra les granotes petites i verdes.

Va passar el temps i com a resultat de l'encreuament dels dos tipus de granotes sorgí una nova granota groga. Les granotes grogues per un cantó menystenien el poder de les granotes vermelles però per altre banda no podien evitar sentir una certa admiració envers el seu poder. Finalment i després d'anys de lluita les granotes grogues i verdes van unir-se i aconseguiren alliberar-se del jou de les granotes vermelles.

Un cop van declarar l'estany lliure i independent les granotes grogues formaren govern amb algunes granotes vermelles que s'havien quedat a l'estany i van relegar a les granotes petites i verdes al vassallatge més absolut. Així és com les granotes verdes es veieren forçades a fer llargues jornades laborals recol·lectant insectes per unes empreses que provenien del país de les granotes vermelles. Cada vegada més empreses d'explotació provinents del país de les granotes vermelles s'instal·laven a l'estany amb el consentiment del govern de granotes grogues i vermelles.

El descontentament cada vegada més estès i generalitzat de les granotes petites i verdes pressionava amb protestes i vagues tot fent trontollar el govern de granotes vermelles i grogues, i finalment el govern, per tal de conservar el poder, es va veure obligat a posar condicions a les empreses de les granotes vermelles. Això va fer enfurismar molt a les granotes vermelles i van llançar un atac militar que enderrocà el govern. Les granotes vermelles hàbilment van crear un nou govern titella on també hi havia granotes petites i verdes, però aquestes poc a poc van oblidar-se de les demandes de la seva classe i van acabar vestint-se amb indumentària vermella. De fet, quan estaven al congrés un no podia diferenciar les granotes verdes de les vermelles o de les grogues. Totes semblaven la mateixa classe de granotes. Totes parlaven igual, totes gesticulaven igual i totes, excepte per algun matís, pensaven més o menys igual.

Continuarà...

HONGRIA COMENÇA A FER POR

2012-01-29T21:16:00.002+01:00

Sense voluntat de ser sensacionalista o alarmista em preocupa la cada vegada més evident constatació de que Hongria transita perillosament cap l'extrema-dreta. De fet ja es comencen a reproduir certs tics populistes, que en un passat no gaire llunyà, van portar a certs països a cometre una escalada de persecucions ètniques sense precedents en la història moderna. De moment els ingredient hi són. Per un cantó a Hongria, com en la majoria de països balcànics, hi ha la problemàtica afegida del tema territorial. Un tema on molt sovint s'hi mesclen odis ètnics molt profunds. En el cas concret d'Hongria, com en altres països, és l'extrema-dreta qui abandera i reclama els territoris perduts en diferents conflictes bèl·lics.

Per altre banda també ens trobem amb el ressorgiment dels clàssics prejudicis antisemites que desgraciadament en un contexts de crisi econòmica mai es fan esperar. En aquest cas l'extrema-dreta hongaresa intenta dirigir deliberadament el malestar social contra els bancs i la crisi associant-la novament amb els jueus i a teòrics agents internacionals. Tots ells, jueus i agents internacionals, tal i com dicta el manual de l'extrema-dreta, culpables de tots els mals del país. I per acabar-ho d'adobar, no fa gaire, un diari alemany deia que a Hongria, a part de voler prohibir les vagues, es volen crear camps de treballs forçats destinats bàsicament a la reclusió de gitanos.

Inevitablement em ve a la memòria la pel·lícula La Ola, on un professor pregunta als seus alumnes si avui dia el feixisme i l'autocràcia podrien tornar al poder. El film mostra perfectament com és de factible el ressorgiment de l'extrema-dreta si es crea el clima idoni. Ara però no calen ficcions per saber que el feixisme, malgrat la mala premsa que va adquirir pels seus crims, està treien de nou el cap gràcies a la crisi econòmica mundial.

Certament ara per ara Hongria té uns índex de violència ètnica molt més baixa que per exemple França, Anglaterra o els EUA, però no podem passar per alt que aquestes estadístiques no són cap ancora que impossibiliti un canvi radical en la tendència. De fet, a l'Alemanya de principis del segle XX hi havia menys violència antisemita que a França, Polònia o Rússia. El problema principal d'Hongria és que ara mateix conflueixen diferents factors que fan preveure un creixement de l'extrema-dreta i per tant un enduriment tant en el discurs com en les possibles polítiques etnofòbiques i totalitàries.

L'extrema-dreta creix arreu d'Europa i és per això que nosaltres, tot i ser independentistes catalans i patir en pròpies carns l'anorreament cultural infligit per Espanya, mai hem de caure en cap ni una de les noves formes sibil·lines que té el feixisme per ressorgir. No és cap secret per qui segueix de ben a prop el tema que el nou neonazisme ha evolucionat i s'està adaptant a partir del camuflatge que atorga un nou discurs i nous conceptes. Una readaptació al medi necessària per tal d'intentar desfer-se de la mala imatge del seu passat recent.

És important que com a classes populars i víctimes d'una crisi econòmica provocada pel model capitalista no caiguem en discursos simplistes. L'extrema-dreta, l'antiga i la nova, es nodreix principalement de la desesperança que provoca la crisi. Per això històricament arremet amb discursos simples que pretenen donar solució màgica a greus i profunds problemes estructurals. Les proclames de l'extrema-dreta sempre estan mancades de qualsevol anàlisi profund, és per aquesta raó que normalment acaben apuntant com a culpables de la situació del seu país a enemics imaginaris. I mentre atien l'odi ètnic donen impunitat, seguretat, protecció i cobertura al vertaders responsables de la crisi.

Per fer front aquest nou feixisme no ens podem deixar pas endur per les actituds i les anàlisis viscerals que apunten a l'immigrant com a únic culpable de tots els mals. Si hem d'assenyalar a algú, si hem d'apuntar amb el nostre dit a algú, hauria de ser contra els vertaders causants d'aquesta crisi; és a dir, els responsables del sector financer, del sector bancari, del sector megaempresarial etc. És a dir, transformar radicalment un sistema econòmic i polític que tendeix al desequilibri social per tal que uns pocs tinguin tot i on una gran majoria no tingui res més que deutes, desesperació i marginalitat.

Culpar a l'immigrant, als agents internacionals, atiar el conflicte inter-religiós, fer caps de turc com ara jueus o gitanos per tal de cohesionar a la població i així estendre el xovinisme i l'ultra-nacionalisme ha sigut sempre la recepta del vell i del nou feixisme. Naltros, si volem fer un moviment seriós, si realment volem sortir d'aquesta crisi econòmica i de valors, si realment aspirem a construir un món més just però sobretot més igualitari i més humà cal primerament fer front comú contra tot el neo-feixisme que està sorgint. I per fer-ho, a part de l'acció directa, és bàsic crear un discurs pedagògic que sigui capaç de neutralitzar i contrarestar una demagògia populista que en temps de crisi sempre arrela.

Cal combatre doncs, per a que no es repeteixi la història de terror, genocidi i totalitarisme del passat, aquells que per vergonya ara usen subterfugis etimològics i es fan dir etnodiferencialistes, identitaris o inclús revolucionaris. Cal foragitar i no deixar-se encisar per aquells que com ja van fer en el passat usen la simbologia d'esquerres per a tapar el seu vertader rostre d'intolerància racial, de prejudici ètnic i que finalment, quan el capitalisme perilla per motius de crisi són usats com a força de xoc contra l'esquerra revolucionària. Cal combatre fermament tot rastre de feixisme, per insignificant i superflu que ens sembli, per a que mai més pugui estendre les seves afilades urpes.

Feixisme mai més!

REFLEXIONS DE CINE

2012-01-21T07:13:00.000+01:00

La nostra supèrbia com a espècie, juntament amb el model socioeconòmic que predomina mundialment, ens converteix en uns autèntics idiotes. Duem dibuixada a la cara el clàssic somriure de l’idiota incaut que s’auto-enganya mentre camina inexorablement cap a l’autodestrucció... resultaria fins a cert punt reconfortant saber que nosaltres mateixos morirem en la nostra pròpia caiguda sinó fos pel fet que probablement serem també els causants directes de l’extinció de tota forma de vida.

Avui toca concretament un dels molts diàlegs interessants que impregnen de manera majestuosa un dels millors films del cinema; Matrix.

MOURINHO I LA CAPA D'EN RAMONTXU

2012-01-20T07:39:00.001+01:00

No sé ben bé com ni tampoc per quins estranys mecanismes psicològics però el cas és que escoltant la roda de premsa de Mourinho vaig reflexionar al voltant de la sorpresa. Alguns diuen que fer-se gran equival a la pèrdua progressiva d'aquella capacitat innata que tenen els infants alhora de sorprendre's per les coses més ínfimes. Altres sostenen que sense l'experimentació de la sorpresa, d'allò fora de lo comú i que serveix per distingir un dia de l'altre, ens veuríem probablement abocats a la clàssica imatge cinematogràfica del got de whisky i la Glock model 37 reposant tremolosament a la nostre templa. Sigui cert o no el que si que puc dir a nivell personal és que la meva capacitat per sorprendre'm de les coses ha anat minvant gradualment amb el pas del temps... això però no vol dir que hagi deixat d'experimentar-la.

Malgrat la rutina, la inèrcia, el mimetisme, la superficialitat i tants altres factors que contribueixen a fer de la monotonia un esport mundial haig de dir que encara hi ha persones i coses que em sorprenen molt. Una d'elles, per molt estrany que us pugui semblar, és en Mourinho. De fet encara diré més; Mou té la capacitat de sorpendre'm gairebé sempre. Més enllà del debat futbolístic i del que representa Mourinho tàcticament reconec des de fa temps que té un talent innegable per les dots interpretatives. Vull dir, a Mourinho el claves en un programa d'aquests de tele-brossa com a tertulià i us asseguro que el peta. El paio té un talent innat per la polèmica. És un artista de la dialèctica i del cop de dit.

En aquesta ocasió reconec que quan vaig arribar a casa anava un pèl tocat etílicament parlant, però sobretot borratxo per una glòria que es manifesta immediatament quan m'adono del que està aconseguint últimament el barça al camp del Madrid. Total, com faig sempre que juga el barça i ja gairebé com un ritual inconfessable vaig descarregar-me la roda premsa d'en Pep. Cap sorpresa en el seu discurs; la mateixa coherència i el mateix tarannà que tant el caracteritzen. Però de cop i volta arriba el torn d'en Mou i haig de dir que només escoltar-lo vaig començar a riure penosament. Reia tot sol i sense cap altre complicitat que la de la sorpresa constant que em produeix aquest pintoresc personatge.

Mou és un personatge, un actor interpretant el paper d'un entrenador frustrat que traumatitzat per les derrotes contra el barça es veu obligat a crear-se una nova personalitat. En psiquiatria en dirien trastorn d'identitat dissociativa. Aquest controvertit diagnòstic descriu tal trastorn com l'existència de dues o més personalitats en un individu, cadascuna d'elles amb el seu propi patró de percebre i actuar depenent de l'ambient. El dit a l'ull d'en Tito, la roda de premsa parlant del Barça, la UEFA i Unicef com una màfia i el seu cèlebre "por que?", la reducció a l'absurd de tot un partit a partir de l'argument de la bona o la mala sort, l'excusa d'un gol encaixat a un servei de cantonada, de les targetes vermelles, d'una persecució contra ell etc... són en realitat una petita mostra dels molts Mous que té Mourinho. I haig de dir que és un actor tan bo, un showman amb una capacitat de reinventar-se tan meravellosa que no m'estranyaria pas que un any presentés les campanades de cap d'any per televisió espanyola amb la mítica capa d'en Ramontxu. Mou és capaç d'això i de molt més.... I si us plau, que duri molts anys al Madrid de Florentino Sàruman.

UN ARREVEURE

2011-12-09T11:49:00.001+01:00

Aquest blog personal va començar a caminar pels vols de maig de l’any 2007. Aquest projecta, juntament amb el fet ineludible d'aguantar-me a mi mateix sense tirar la tovallola, és una de les coses que més temps m’han durat. Fins a cert punt reconec que és trist, però és el que hi ha.

En fi, després de més de quatre anys publicant, sobretot pel pur plaer que em produeix a mi mateix, i tal vegada amb la idea vanitosa de que alguna de les coses que escric pogués servir d’ajuda o de simple entreteniment per algú més, ha arribat l’hora de valor la possibilitat de tancar la paradeta de manera temporal. Això sí, abans de fer-ho voldria fer una petita retrospectiva del que han sigut aquests anys com a blocaire.

En aquest bloc he intentat compartir visions i articles d’altres autors que considero imprescindibles. He donat sortida a les meves opinions polítiques. He abordat temes existencialistes que van des de la filosofia més genèrica a la reflexió més personal. En aquest punt, en el de les reflexions més vitals, dir que considero que sempre he intentat traslladar una visió positivista de les coses, malgrat que en certs moments, com tots en la vida, també he estat més emo que el disc Clandestino de Manu Chao.

Al llarg d'aquest temps també he posat damunt la taula biografies de personatges que considero vital que siguin recordats per la Història, sobretot perquè en els temps que corren no està de més posar exemples carregats de dignitat humana. He intentat recuperar de certa memòria amnèsica fets històrics, que per bé o per malament, caldria no oblidar per tal d’aprendre'n d’ells. També he tractat sobre temes que a mi m’han semblat curiosos i difícils de trobar. I finalment he pogut fer un petit recull dels contes que tinc al fons del calaix. Concretament la secció del conte del mes, que va donar el tret de sortida el 3 d’agost del 2010, amb un relat titulat El desig.

Durant aquest temps no és que hagi rebut un allau de comentaris però ja que hi som voldria aprofitar per donar les gràcies a tots aquells que us heu molestat en donar opinió i valorar alguns escrits. També a tots aquells que de tant en tant, malgrat no deixar comentari, sé que us passeu per donar una ullada. Com ja he dit sempre he escrit per mi mateix, però tampoc negaré que si escrius en un lloc públic ho fas perquè se't llegeixi. Dir lo contrari em faria hipòcrita.

Així doncs m'acomiado. No és un adéu sinó un arreveure. Espero que en uns mesos torni actiu.

PS
M'havia descuidat comentar un dels episodis més lamentables que vaig viure com a blocaire, fou el dia que vaig haver de posar una llicència al bloc perquè se'm va plagiar un article que havia publicat en aquest bloc xD Aix, quins temps.

Salut, alegria i arreveure!

CONTES MENSUALS

2011-12-08T00:00:00.000+01:00

EL CEMENTIRI DE LA POR

Dedicat a en Didac i na Irene; un per saber com ordenar còmics i l'altre per aguantar estoicament el concurs improvisat de preguntes que consisteix en respondre quins còmics són de Marvel i quins són de DC... i també per ser xofers improvisats en més d'una nit etílica.

En el cementiri de la por hi havia una làpida amb el nom de cada somni, de cada esperança, de cada anhel troncat vilment per un homicida anomenat temor. Cada nit el fosser cavava i cavava sots per tal d'enterrar un per un tots els somnis i desitjos que s'acumulaven sense vida finits per la paüra. Somnis d'amor, anhels de justícia, esperances d'igualtat, ambicions combatives contra la injustícia i il·lusions d'una vida millor trobaven un lloc en cadascuna de les seccions d'aquest macabra cementiri. Secció de l'hesitació, secció de la conformitat, secció de la vergonya... cadascuna d'elles, d'una o altre manera, filles d'una por assassina.

El fosser fatigat potser per tants anys de feina o tal vegada per la pena d'esguardar tants somnis que li arribaven a diari enterrava amb certa melangia el seu propi somni silenciat. Sempre el darrer. Sempre el seu somni silenciós guardant torn obedient per ser finalment enclotat el darrer de tots. En el cas del fosser però era el desig que la humanitat perdés la por allò que callava i enterrava com a somni frustrat amb llàgrimes als ulls. Us feu càrrec de l'aflicció que sentia el vell fosser? Us imagineu enterrar cada nit milers de bells i formosos somnis sense vida? Sabeu el que suposa posar terra al damunt de tantes esperances? Només ell, amb les mans gastades per la pala i el pic, podia saber el que representava tal labor.

Potser va ser aquell peculiar ocell d'espurnes i foc que tot posant al damunt d'una làpida el guipà desafiant, com dient-li amb la mirada: -"Tu també moriràs callant? No tens suficient en enterrar els somnis dels altres que per a més inri enterres cada nit el teu propi somni?" I en aquell instant el fosser... just en aquell petit instant les guspires que eixien espetegades d'aquell fantàstic ocell van encendre-li d'una fogonada un desig irrefrenable. Un desig irreprimible concebut en lo més profund de les seves entranyes i que cap por a desobeir les regles podia silenciar.

El fosser empès per la força d'aquell vell però renovat desig va clavar els seus ulls incendiats per la voluntat irrenunciable damunt de l'extens firmament. I dirigint-se a ningú en concret però a tothom al mateix temps va proclamar solemnement: -"Mai més enterraré cap més somni, ni cap més esperança, ni cap més anhel que cerquin la igualtat, la justícia, l'amor, la llibertat o la pau. És preferible doncs morir dignament amb els somnis que viure penosament sense ells. Des d'ara mateix em declaro en vaga indefinida."

DE PROGRAMATS, D'ESCLAUS I D'ALIENATS

2011-11-24T19:55:00.001+01:00

El vertader problema no és només fer front a un exèrcit de neoliberals i ultradretans que atrinxerats des dels seus potents altaveus de comunicació disseminen el seu verí en forma de missatge, sinó que l'autèntic repte que tenim entre mans és reconvertir als immensos batallons d'alienats que composa aquest exèrcit opressor. Els batallons d'alienats són hereus d'una dreta filla de l'omissió, aquella reacció que naix i és concebuda a partir d'anys d'inoculació d'un pensament únic. És la infantera que gairebé sempre és carn de canó però malgrat tot fa possible, amb el seu esforç titànic, l'èxit del seu exèrcit.

El que més deprimeix d'aquest eixam de programats és que a diferència dels neoliberals, on se'ls pot derrotar en el camp de les idees, és que aquests darrers juguen la seva partida a partir del tòpic absolut i de la consigna mastegada. Són els fills del sistema, aquells que lobotomitzats per la propaganda no mostren cap rastre d'humanisme, ni d'empatia, ni de consciència política davant dels milions d'afectats per la crisi del capital... crisi que al capdavall ells també pateixen en les seves pròpies carns. Són els mateixos que malgrat situar-se a l'escalafó més baix de la piràmide adulen les cadenes en forma de retallades a la sanitat, a l'educació, l'apujada de preus del transport, dels carburants, de l'aigua i de l'electricitat i glorifiquen a l'opressor tot atiant i arremetent amb tot l'odi possible contra tot aquell que es vol alliberar d'aquest jou.

Fa relativament poc un d'ells em deia sense cap bri d'humor que la lluita de classes era un invent. Un liberal et pot justificar la necessitat de les classes socials, però si és una mica intel·ligent no et discutirà que aquesta lluita, la de classes, és un dels motors constants que fa girar la gegantesca roda que suposa la història de la humanitat. Per contra el programat en un rampell sobtat per emular a l'home de la caverna de Plató, no només t'ho pot negar, sinó que possiblement s'atrevirà a sentenciar que tal lluita és un invent. Davant d'això em pregunto si la pedagogia pot tenir alguna utilitat alhora de combatre tal ignorància, o si pel contrari, es mostrarà ineficaç davant de tants anys de programació social.

I si dic que em desespera aquest nou rusc d'homes alienats és perquè la seva actitud de panxa-contisme extrem, d'apatia social, de manca absoluta d'empatia i de solidaritat, és la que possibilita que continuï impassible la mateixa estructura social. Són els que pateixen, sofreixen i reben per culpa del sistema els que defensen per ignorància, per mimetisme o per programació social un model on uns pocs, en detriment d'una gran majoria, acaparen les riqueses. I a vegades, quan estic baix de moral i els escolto parlar en cafeteries, en parades del metro o llegint-los en fòrums m'adono de la gegantina feina que tenim i m'assalten dubtes de si serem capaços de fer germinar la llavor de la revolta en aquests deserts mancats de qualsevol compromís de justícia social. Suposo que això només el temps ho dirà.

REFLEXIONS DE CINE

2011-11-16T12:06:00.001+01:00

PERIODISME

Vist la gran quantitat de pel·lícules on s'hi troben escenes interessants que conviden a la reflexió opto per obrir una nova secció al bloc per anar-les recopilant. Cada setmana en posaré una.

Per inaugurar la secció la reflexió que fa Edward R. Murrow, famós periodista de la CBS, en la pel·lícula basada en fets reals titulada Good Night and Good Luck.

UNA EMPRESA CONTROLA ELS OPERARIS AMB UN XIP AL TELÈFON MÒBIL

2011-11-14T11:32:00.001+01:00

Em sembla que tal i com va el tema obriré una nova secció al blog titulada distòpia. En ella aniré posant casos reals que mostren nítidament fets distopics com serien el control social, la manipulació informativa etc...

El d'avui digne d'Orwell:

La inspecció de treball ha obert una acta d'infracció a l'empresa Schindler per controlar a través d'un xip al telèfon mòbil els seus operaris. L'administració ha demanat a l'empresa que deixi d'utilitzar el dispositiu, que emet un so i una trucada automàtica quan no detecta moviment durant dos minuts seguits.

Segons publica La Vanguardia, el xip, anomenat acceleròmetre, ha rebut una dura crítica de la inspecció de treball, que el qualifica com un mecanisme només comparable als "pitjors models de mètodes de control del taylorisme de principis del segle passat".

L'empresa, dedicada a la instal·lació i manteniment d'ascensors i escales mecàniques, assegura que es tracta d'un dispositiu de seguretat per detectar possibles casos en què els operaris de manteniment patissin algun desmai o qualsevol altre accident laboral com ara caigudes.

La secció sindical d'Usoc i el comitè d'empresa van interposar la denúncia perquè consideren que es tracta d'una manera de controlar la plantilla i que el xip no ha passat cap avaluació de riscos per ser considerat un element de seguretat o protecció.

L'argument que és per salut i seguretat dels operaris no té preu... faria riure si no parléssim d'un tema tan seriós.

PRESENT DISTÒPIC

2011-11-11T12:43:00.001+01:00

Un vídeo editat per mi mateix on pretenc posar de manifest que les distòpies no han d'anar forçosament lligades a un futur llunyà.

EL MANIFEST WYSEER

2011-11-07T03:01:00.005+01:00

Personalment a mi m'ha encisat tant el format com el missatge del vídeo. El trobo inspirador, commovedor i reflexiu. En tot cas a sota del vídeo aporto una mica d'informació d'aquest missatge i la meva pròpia opinió.

Com alguns ja sabreu pels vols del mes d'abril va aparèixer per la xarxa un vídeo que anunciava la creació d'un nou moviment anomenat "The Wyseer Moviment." La persona que lidera aquest moviment es diu Garret John LoPorto.

Segurament LoPorto a partir de dir allò que molts volen escoltar i fer-los sentir especials esdevindrà en gurú per alguns, i per altres no serà res més que un oportunista especialista amb el maneig del màrqueting en busca de dòlars.

Independentment d'això i a nivell personal opto per quedar-me amb una part del missatge, sobretot la part dels programats i dels visionaris, i apartar-me del missatger. A mi aquests moviments sorgits del no res i capitanejats per gurús sempre m'han donat mala espina.

En tot cas la poca informació que he trobat del llibre DeLoporto i que fins a cert punt facilita la comprensió del manifest en forma de vídeo vindria a dir una cosa així: segons LoPorto els que ell anomena visionaris serien agents del canvi social. Els considera els capdavanters, artistes, emprenedors, inventors, rebels, revolucionaris i pioners. Són els primers en captar o percebre les alteracions en els assumptes del teixit humà, les tendències, els patrons, les modes, els desitjos, les revolucions que estan per venir, en definitiva, el poderós i efímer flux i reflux dels processos que ell anomena el Camí.

LoPorto també sosté que els visionaris comparteixen un gen comú, un polimorfisme genètic anomenat al·lel de 7 repeticions de l'exó III del gen DRD4. Aquest gen comú estaria desenvolupat només en un 10% de la humanitat. En tot cas i pel que explica en el llibre no tots els visionaris ho serien per causes genètiques, també ho podrien ser per altres motius.

LoPorto també afirma que els patrons d'ona cerebral alpha/theta d'aquests individus -els visionaris- els fan susceptibles alhora de patir comportaments addictius, desordres de dèficit d'atenció i hiperactivitat. D'aquí que en el vídeo es faci referència al diagnòstic de desordres.

El llibre també denúncia que la repressió social envers als comportaments dels visionaris, castigats per ser massa espontanis, impulsius, incontrolats i diferents, juntament amb la manca d'adaptabilitat d'aquests, fa que la genialitat dels visionaris es pugui apagar tot sotmetent la seva naturalesa irreprimible a l'armadura d'una repressió conscient i auto-imposada.

Els visionaris, segons LoPorto, generen una tempesta de desitjos, impulsos i pensaments, i l'única cosa que poden fer per evitar expressar els seus impulsos naturals i així no inquietar el seu entorn és posar en marxa l'esforç i la voluntat per tal d'enterrar-los. En reprimir la seva veritable naturalesa resulten rígids, poc naturals, forçats, socialment maldestres, emocionalment fraudulents, esbalaïts, esmussats, frustrats...

El 90% de la població neurológicament reprimida sembla tenir-ho més fàcil perquè generalment no s'adonen de la seva pulsió inconscient, la qual cosa els proporciona poc conflicte entre el que viuen i el que fan. Al no bloquejar res "activament" aparenten estar a gust amb les normes socials, encara que sacrifiquin independència i creativitat.

Els visionaris reprimits conscientment per culpa del que dictamina l'establishment sofreixen ansietat, postergació, depressió, excitabilitat, dèficit d'atenció, hiperactivitat, trastorn bipolar, addicció, compulsió, deliris (de grandesa) i falta d'èxit veritable.

Finalment LoPorto sosté que el visionari tendeix a operar en un nivell de consciència més fluid, menys reglamentat i menys influenciable per la programació parental, cultural i social.

En definitiva, segons exposa els visionaris conjuguen inconsciència i consciència, mentre que els programats funcionen únicament a partir del conscient. Això faria a uns programables i als altres visionaris, creatius, innovadors etc...

Al final cadascú posa noms diferents a aquells que acompleixen les pautes i conductes socials establertes i aquells que no ho fan. Per mi els visionaris, tal i com vaig escriure en una entrada força antiga, serien els heterodoxos, mentre que els programats serien els ortodoxos.

QUE NINGÚ T'OBLIDI OVIDI

2011-11-04T13:51:00.000+01:00

El pas del temps farà

de nosaltres colors.

Ja no se n'anirà

l'ocell de tants amors.

Vidres fràgils de goig.

Nits i dies de sols.

Vaixells de deu mil ports.

Adéu a tots els dols.

El vent que se'n va.

Campanes de tardor.

Pluja, neu, on són ja?

Cap segon sense enyor.

Desmesuradament

tot és com ha de ser.

El rellotge és absent

i sempre hi ha que fer.

Plor d'amor, ja són mar.

Raig de foc que no para.

Els Déus volen baixar.

Font fresca tot i encara.

Onades contra el roc.

Tempestes d'inquietud.

Tot menjat pel nou foc.

Amor meu, és per a TU.

Lletra: Ovidi Montllor

PER QUÈ NO VOTARÉ A LES ELECCIONS ESPANYOLES?

2011-11-03T14:58:00.001+01:00

Si en un sistema pseudodemocràtic com aquest l'abstencionisme actiu ja em sembla una posició digne i coherent encara m'ho sembla més reclamar l'abstenció conscienciada en unes eleccions estatals on s'intenta legitimar l'Estat i el sistema econòmic que ens ocupa, ens espolia, ens colonitza i ens fa invisibles tan com a catalans com a individus.

I em sembla coherent l'abstenció perquè un vot, per molt que sigui en clau independentista, atorga legitimitat democràtica a un Estat on un dels màxims ponents de la constitució espanyola menysprea impunement a les víctimes catalanes dels bombardeigs espanyols i feixistes sense que passi absolutament res. Com a independentista no penso votar a les eleccions de l'Estat que porta més de tres-cents anys intentant aniquilar la nostra llengua per mitjà de lleis, imposicions i força bruta. No penso votar a les eleccions d'un Estat que a partir del seu model unitarista i centralista pretén anorrear la nostra cultura. No penso votar a les eleccions d'un Estat que ens espolia, ens dessagna i finalment ens menysprea. Un Estat opressor que ens ha assassinat, perseguit, empresonat i reprimit durant segles.

I em sembla una incoherència flagrant que els mateixos independentistes que dia si i dia també repeteixen que és impossible canviar Espanya, que els espanyols federalistes són una minoria il·lusa cercant una utopia i que l'única opció que ens queda és l'autodeterminació siguin els primers en criticar l'abstencionisme en aquestes eleccions i pretenguin anar a Madrid. I què coi hem d'anar a fer a Madrid? Quina capacitat real d'acció tenim allà? Són les engrunes allò que hem d'anar a cercar a Madrid o és el pa sencer que hem d'aconseguir des de Catalunya?

A mi això d'anar a les eleccions espanyoles em recorda a la pèssima estratègia que suposa reclamar-li a un Estat com aquest l'oficialitat de les seleccions esportives. Les seleccions esportives vindran de forma automàtica el dia que siguem independents, no pidolant a Madrid tot esperant un gest inequívoc de reconeixement plurinacional a un Estat que si s'ha caracteritzat per alguna cosa és pel seu unitarisme rabiós. La independència de la nostra pàtria l'hem de construir a casa, no pas a Madrid. La independència de la nostra nació vindrà quan siguem capaços de teixir una majoria independentista a cada poble, a cada barri i a cada ciutat dels Països Catalans, i no pas escalfant poltrona a Madrid. I per fer que les pedres s'alcin, tal i com deia el poeta, i ser una majoria, més que un vot a unes eleccions espanyoles el que cal és treball i dedicació des de la infinitat d'àmbits on s'hi pot col·laborar: ateneus, casals, organitzacions culturals etc... quan cadascú, cada independentista convençut, treballi per fer d'aquest bell ideal i d'aquest sagrat dret una realitat, llavors... només llavors, ens n'adonarem que efectivament; a Madrid se'ns han perdut moltes coses, però que les vàrem recuperar el dia que ens adonarem que la feina resta a casa nostra; no a la de l'enemic.

COM MANIPULAR UNA ENQUESTA

2011-11-03T01:21:00.001+01:00

DIVISA

2011-10-24T03:55:00.001+02:00

Fem l’escamot dels qui mai no reculen

i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes

i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:

el primer bes que se’ns doni als primers.

Joan Salvat Papasseit

SEREM IMMORTALS

2011-10-21T14:24:00.001+02:00

Arreu un pot copsar amb meridiana claredat, si aconsegueix deslliurar-se per uns instants del teatre d'ombres projectat pel consumisme voraç, que un dels problemes socials més greus que tenim, més enllà de la por que ens empresona, de la propaganda que ens manipula, de la inèrcia que ens fa vagar com autòmats, dels infectes valors que inocula el sistema com l'egoisme, l'individualisme, la superficialitat, el materialisme etc... és que hi ha massa hormones i massa poques neurones.

Enamora't d'una marca comercial d'última tecnologia. Enamora't de la tele. Enamora't d'un vestit. Enamora't d'una casa cara. Enamora't d'un cotxe. Enamora't de cossos aliens i del teu propi sotmetent-lo durament al sacrifici del gimnàs. Enamora't de tot això i de més coses superficials i la teva existència i el record que deixaràs en la història serà tan efímer com ho serà la durada de vida de totes aquestes coses. Ara bé, si vols restar en la memòria col·lectiva i així esdevenir immortal fusiona't en l'amor a un ideal. Llavors, si ho fas i trobes l'amor en un bell ideal no només trobaràs sentit a la teva vida, sinó que també t'adonaràs que per molt que un caigui en combat mai podrà morir l'ideal on ell ha viscut.

Per això i només per això, tots aquells que dediquen la seva vida a saciar el materialisme i la superficialitat seran de manera pacient però metòdica oblidats i esborrats definitivament per la inclemència triomfal del pas del temps.

I és per això i només per això que tots aquells que abracem un ideal de justícia i de llibertat serem eternament immortals.

Passa't a la resistència!

Passa't a la immortalitat!

CHOMSKY; UNA CRÍTICA CONTUNDENT AL LENINISME

2011-10-21T13:33:00.002+02:00

Quan dos dels més grans sistemes de propaganda del món concorden sobre alguna doctrina, es requereix d'un esforç intel·lectual considerable per a evitar les seves cadenes. Una doctrina propagandística semblant és la que apunta que la societat creada per Lenin i Trotski, i modelada posteriorment per Stalin i els seus successors, té alguna relació amb el socialisme, en algun sentit significativa i històricament precís d'aquest concepte. De fet, si hi ha una relació, és la relació de contradicció.

Queda suficientment clar perquè els majors sistemes de propaganda insisteixen sobre aquesta fantasia. Des dels seus orígens, l'Estat Soviètic va intentar concentrar les energies de la seva pròpia població i poble oprimit al servei d'uns homes que s'aprofitarien del ferment popular de la Rússia de 1917, per així apoderar-se del poder de l'Estat. Un arma ideològica utilitzada per a aquella finalitat fou la pretensió que els administradors de l'Estat estaven liderant a la seva pròpia societat i al món cap a l'ideal socialista; una impossibilitat, com qualsevol socialista -segurament qualsevol Marxista seriós- hauria d'haver entès immediatament (alguns ho van fer), i una mentida de proporcions gegantesques com la història ha revelat des dels primers dies del règim Bolxevic. Els dirigents van intentar guanyar legitimitat i sustentació explotant l'arma d'ideals socialistes i el respecte que el correspon genuïnament, per a ocultar la seva pròpia pràctica ritual mentre ells destruïen tot vestigi de socialisme real.

Així els dirigents soviètics es retrataven a si mateixos com a socialistes per a protegir el seu dret a dirigir el club, i els ideòlegs Occidentals adoptaren el mateix pretext per a prevenir l'amenaça d'una societat més lliure i més justa. Aquest atac conjunt sobre el socialisme fou altament efectiu per tal de soscavar-lo en l'era moderna.

Es pot prendre nota d'un altre recurs usat efectivament pels ideòlegs de l'Estat capitalista en el seu servei del poder i privilegi existents. La denúncia virtual dels així anomenats Estats "socialistes" estava repleta de distorsions i freqüentment mentides directes. Res és més fàcil que denunciar a l'enemic oficial i atribuir-li qualsevol crim: no és necessari estar atabalat per les demandes d'evidència o lògica quan un marxa participant en aquesta desfilada propagandística.

També és important notar la gran apel·lació de la doctrina leninista a la intel·ligència moderna en períodes de conflicte i cataclisme. La doctrina proporcionava als "intel·lectuals radicals" el dret a sostenir el poder de l'Estat i a imposar l'aspra regla de la "Burocràcia Roja", la "nova classe" en els termes de l'anàlisi de Bakunin fa un segle. Com a l'Estat Bonapártic denunciat per Marx, ells es convertirien en els "sacerdots de l'Estat" i en "excrescències paràsites sobre la societat civil" que la regularien amb mà de ferro.

La terminologia del discurs polític i social és vaga i imprecisa, i constantment rebaixada per les contribucions dels ideòlegs d'una o altra classe. No obstant això aquests termes tenen almenys algun residu de significat. Des dels seus orígens, el socialisme ha significat l'alliberament del poble treballador de l'explotació. Com el teòric marxista Antón Pannekoek observava, "aquest objectiu no s'assoleix i no pot ser assolit per una nova classe dirigent i governant substituïda a si mateixa per la burgesia", però pot únicament ser "realitzada pels mateixos treballadors sent amos sobre la producció".

El domini sobre la producció dels productors és l'essència del socialisme, i els mitjans per a assolir aquesta finalitat han estat regularment ideats en els períodes de lluita revolucionària, contra l'oposició aferrissada de les classes governants tradicionals i els "intel·lectuals revolucionaris" guiats pels principis generals del leninisme i el govern Occidental, segons les circumstàncies canviants. Però l'element essencial de l'ideal socialista persisteix: convertir els mitjans de producció en la propietat de productors lliurement associats i així la propietat social del poble qui s'ha alliberat a si mateix de l'explotació per la seva destresa, com un pas fonamental cap a un regne ple de llibertat humana.

La intel·ligència leninista té una agenda diferent. Ells adaptaren la descripció de Marx dels "conspiradors" que "aturen el desenvolupament del procés revolucionari" i ho distorsionaren segons les seves finalitats de dominació; d'aquí el seu menyspreu més profund per la més teòrica il·luminació dels treballadors sobre els seus interessos de classe, els quals inclouen l'enderrocament de la Burocràcia Roja i la creació de mecanismes de control democràtic sobre la producció i la vida social. Per als leninistes les masses han de ser estrictament disciplinades, mentre el socialista lluitarà per a arribar a l'ordre social en el qual la disciplina "es tornarà supèrflua" quan els productes lliurement associats "treballen per al seu propi acord" (Marx). El socialisme llibertari, a més, no limita els seus objectius al control democràtic dels productors sobre la producció, sinó que procura abolir totes les formes de dominació i jerarquia en tot aspecte de vida personal i social, una lluita sense fi, ja que el progrés per arribar a una societat més justa conduirà a un nou coneixement i comprensió de formes d'opressió que poden estar encobertes en la pràctica i consciència tradicionals.

L'antagonisme leninista a les característiques més essencials del socialisme va ser evident des del principi. En la revolució Russa, el Soviet i els comitès fabrils es desenvoluparen com instruments de lluita i alliberament, amb diversos defectes, però amb un gran potencial. Lenin i Trotsky, assumint el poder, immediatament devots a ells mateixos van destruir el potencial alliberador d'aquests instruments establint el comandament del Partit. No únicament les masses, sinó també el Partit han de ser subjectes a "al control des de dalt", així Trotsky va realitzar la transició des d'intel·lectual revolucionari a Sacerdot de l'Estat. Abans d'apoderar-se del poder de l'Estat els capdavanters Bolxevics van adoptar la majoria de la retòrica del poble que havia estat compromès en la lluita revolucionària des de baix, però els seus veritables compromisos van ser bastant diferents. Això va ser evident abans i es va tornar clar com el vidre quan van assumir el poder de l'Estat a l'octubre de 1917.

Un historiador afí als Bolxevics, I. H. Carr, va escriure que "la inclinació espontània dels treballadors a organitzar comitès fabrils i a intervenir en el maneig de les fàbriques va ser inevitablement fomentada per una revolució que permetia als treballadors creure que la maquinària productiva del país els pertanyia i podria ser dirigida per ells al seu propi judici i el seu propi profit". Per als treballadors, com va dir un delegat anarquista, "els comitès fabrils van ser cèl·lules del futur... Elles, no l'Estat, haurien ara d'administrar..."

Però els sacerdots de l'Estat foren astuts, i van moure immediatament fitxa per a destruir els comitès fabrils i reduir al Soviet a organitzar-se segons el seu règim. El 3 de Novembre Lenin va anunciar en un "Projecte de Decret sobre el Control dels Treballadors" que els delegats triats per a exercir tal control haurien de "respondre a l'Estat pel manteniment de l'ordre i la disciplina més estrictes i per la protecció de la propietat". Quan va acabar l'any, Lenin va notar que "nosaltres passem des del control dels treballadors a la creació del Consell Suprem d'Economia Nacional", el qual va ser per a "reemplaçar, absorbir i invalidar la maquinària del control dels treballadors", es va lamentar un gremialista mercantil Menxevic; el líder Bolxevic va expressar la mateixa queixa en acció, demolint la veritable idea del socialisme.

Aviat Lenin va decretar que el líder ha d'assumir "poders dictatoriales" sobre els treballadors, i aquests han d'acceptar "submissió inqüestionada a una única voluntat" i "en l'interès del socialisme" ha "d'obeir inqüestionablement l'única voluntat dels líders del procés laboral". Com Lenin i Trostsky van procedir amb la militarització del treball, la transformació d'una societat en un exèrcit laboral sotmès a una única voluntat, Lenin va explicar que la subordinació del treballador a la "autoritat individual" és "el sistema que més que cap altre assegura la millor utilització dels recursos humans". Al mateix temps, el "faccionalisme" per exemple qualsevol modisme de lliure expressió i organització- va ser destruït - en l'interès del socialisme", així el terme va ser redefinit per als seus propòsits per Lenin i Trotsky, qui van procedir a crear les estructures totalitàries convertides per Stalin en un dels horrors de l'era moderna.

El fracàs a entendre la intensa hostilitat al socialisme per part de la intel·ligència leninista (amb arrels en Marx, sense dubtes), i el corresponent malentès del model leninista, ha tingut un impacte devastador sobre la lluita per una societat més decent i un món habitable en l'Oest, i no únicament aquí. És necessari trobar una manera de salvar l'ideal socialista dels seus enemics en tots dos centres majoritaris del món, dels qui sempre aspiraran a ser sacerdots de l'Estat i dirigents socials, destruint la llibertat en el nom de l'alliberament i dels qui defensen el model capitalista.

DISCURS DEL SUBCOMANDANTE MARCOS, EZLN

2011-10-20T08:47:00.002+02:00

Clica a més informació per a traducció en català

"Fins a morir si cal". Vaig escoltar aquesta frase l'any 1992, en tzeltal, en tzotzil, en chol, en tojolabal, en zoque, en mami i en castilla. L'any 1992, quan es van complir 500 anys des que els espanyols van venir a conquerir aquestes terres.

La vaig escoltar quan els nostres pobles, els nostres homes, dones, nens i ancians, van decidir alçar-se en armes contra el suprem govern.

Fa nou mesos -una mica més- vam llençar la Sisena Declaració de la Selva Lacandona. Ens vam comprometre a fer un esforç per unir a totes les resistències, totes les rebel·lies i totes les lluites que en el Mèxic de sota i de l'esquerra, s'estaven aixecant contra la voracitat dels governs i els poderosos que els manen.

Com a primera part, vam decidir recórrer tota la República mexicana. I hem escoltat aquesta mateixa paraula, aquesta mateixa frase, en veu d'altres pobles indis, de camperols, d'obrers, d'estudiants, de dones, de joves, de mestres, d'ancians, de petits comerciants: "fins a morir si cal ! ".

Ells, elles, nosaltres, l'Altra Campanya, hem decidit unir les nostres lluites no per canviar un govern, sinó per enderrocar-lo. No per demanar permís als rics, sinó per a treure'ls d'aquest país. El ric que és allà sortirà! I el que és allà també! I també el que està allà! Sortiran tots, els enderrocarem... i els zapatistes acostumem complir amb la nostra paraula.

Hem escoltat les veus de camperols enganyats pel Procedeix i pel Procecom, despullats de les seves terres ancestrals, sense possibilitat de vendre els seus productes, desesperats, sense ni tan sols l'oportunitat de poder emigrar a la ciutat o a un altre país. Arraconats contra el precipici i veient com les grans empreses, les agroindústries, els centres turístics, comencen a apoderar-se de les seves terres. I en lloc d'exèrcit, arriben els diputats, els senadors, els partits polítics, els funcionaris del govern federal, a robar-lis la terra dels seus avis, dels seus besavis, dels seus pares i que ara hauria de ser dels seus fills. "Fins a morir si cal", van dir.

I hem vist als pobles indis expulsats de les seves terres comunals. Quan els indígenes arriben a la ciutat a vendre els seus productes, puntades dels policies, galledes d'aigua freda, insults. Governa el PRD, governa el PRI, governa el PA, i una altra vegada per a nosaltres, els pobles indis, la mateixa història, els mateixos insults, la mateixa burla, el mateix menyspreu a la nostra llengua, a la nostra cultura, al nostre color, a la manera en què som com som. I aquests pobles indis han dit: "fins a morir si cal".

Hem escoltat a joves, homes i dones, anarquistes, llibertaris, punks, darketos, skinheads que per rebel·lar-se en contra dels que estan allà dalt els persegueix la policia. I lluiten perquè no els portin a la presó, perquè no els colpegin més, perquè no els violin, perquè no els tractin com si fossin animals pudents. Aquests joves, homes i dones, als que miren amb desconfiança els de dalt, per com es pentinen, per com parlen, per com es vesteixen, per la música que escolten. "Fins a morir si cal", van dir. "Fins a morir si cal".

I hem escoltat les dones, de totes les mides: "estem cansades que ens tractin com un objecte al qual cal colpejar, sobre el qual cal saciar-se, al qual s'ha de perseguir, al qual s'ha de vendre, al qual cal humiliar, i al qual s'ha de matar." "Fins a morir si cal", van dir aquestes dones.

I hem escoltat treballadors de la ciutat, empleats, tractats com en els temps de Porfirio Díaz. Home i dones obligats a treballar, dotze, catorze, setze hores diàries, per 45, 46 pesos al dia i veure que no arriben a final de mes. "Fins a morir si cal", van dir els treballadors, les treballadores de la maquila.

I hem escoltat als petits comerciants, desallotjats per les policies dels governs del PRI, del PAN, del PRD, del PT, del Verd Ecologista, de Convergència. Tot perquè no es vegi bruta la ciutat, perquè els grans centres comercials: Sams, Wal-Mart, Comercial Mexicana, Soriana - i quanta mare que com es diguin aquestes coses que al final totes són el mateix- puguin tenir els seus clients de luxe, sense que aquests clients hagin d'ofendre el seu olfacte amb la nostra olor, que és l'olor del treball. Els petits comerciants, les petites comerciantes, ens van dir: "fins a morir si cal".

I hem escoltat treballadors, empleats, als quals els han tret tots els seus drets laborals, als quals els han venut el nou engany d'una mateixa història, ara amb un altre nom, així com a dalt ens volen vendre un nou govern amb un altre nom i que ens segueixin tenint com estem. "Fins a morir si cal", van dir.

I hem escoltat a ancians i ancianes, cansats, farts de tota una vida de treball, de lluita, per finalment ser llançats a un racó, com si fossin un destorb, unes escombraries. I encara allà dalt potser els donen una almoina. Tota una vida veient el mateix Mèxic de sota: fotut, menyspreat, humiliat. "Fins a morir si cal", van dir.

I abans de sortir de les muntanyes del Sud-est mexicà, els meus companys i companyes, els dirigents de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional, em van dir "Aquí estem. Fins a morir si cal ".

Vius o morts, presos o en llibertat, desapareguts o al carrer, a la muntanya, al riu, al mar, venim a repetir el mateix als d'allà dalt, als grans polítics, als grans rics: us farem a trossets a tots!

Aquí estem. No ens va convocar un anunci comercial, no ens va fer que arribéssim aquí un espot publicitari, no va ser el passar llista el que ens porta a aquesta plaça. No va ser l'engany dels que des de dalt mouen els fils amb la ràdio, la televisió i els diaris. Va ser el nostre cor.

Anem a treure-li Telmex a Slim, els Sanborn 's, tot el que té l'hi prendrem. I seran els treballadors, els telefonistes, els empleats d'aquests comerços els amos dels seus llocs de treball.

Anem a treure-li als terratinents la terra, i les lliurarem als camperols, amb bons preus per als seus productes, sense transgènics, sense químics, com sempre han treballat la terra els camperols.

Anem a treure de l'escola als funcionaris corruptes, idiotes i mediocres que les ocupen i les lliurarem als universitaris.

Anem a prendre els bancs als banquers.

Anem a prendre les indústries als grans propietaris.

I anem a prendre-li els governs als mals governants i els hi prendrem nosaltres!

Tornaran a brillar els carrers com han brillat el dia d'avui amb la gent d'aquí baix, humil i senzilla, amb la pura voluntat de lluitar, de ser part d'aquesta història que canviarà a aquest país d'una vegada per totes.

Brillaran els camps, les muntanyes, els rius, amb una cosa que no es coneixia fins ara, que és la unitat de tota la dignitat rebel que hi ha en aquest país. S'aixecarà un altre Mèxic i algú allà a dalt, un estudiós, quan es pregunti quan va començar això. Si va ser aquest primer de maig del 2006, si va ser amb la Sisena Declaració, si va ser quan en cada estat, en cada localitat la gent es va organitzar. I qualsevol resposta en aquest sentit, serà una mentida. Això, que és el demà d'aquest país, l'altre demà, l'altre Mèxic, va començar quan cada un de nosaltres: homes, dones, nens i ancians, vam agafar la por que teníem, la nostra angoixa, la nostra solitud i la vam enterrar a terra.

Quan ens vam decidir com homes, com dones, com nens i com ancians a fer alguna cosa per aquest país. L'únic que podem fer que és: fer-ho de nou. Apartant als què ens estan destorbant i a tots els que estan allà dalt, que ens estan -com diem nosaltres- chingando.

Es tracta, companys i companyes, que la solitud que sentíem, la por, l'angoixa, canviï de bàndol. Que ara tinguin por els d'allà dalt, que s'omplin d'angoixes i que caigui la borsa de valors, i que l'única empresa que vegi a l'alça els seus guanys, sigui la de la línia aèria que tingui vols a Miami, perquè anem a canviar aquest país, d'una vegada per totes.

Li posarem el nostre nom i el nostre rostre, el de cada uns de vosaltres, el de nosaltres com pobles indis, el de tots els indígenes d'aquest país, el dels petits comerciants, el de les dones, el dels joves, el dels estudiants, el mestres, el dels treballadors del camp i de la ciutat, el dels ancians. I això no ho aconseguirem fins que no desaparegui el sistema que ens té així, el sistema capitalista... i acabarem amb ell i s'acabarà aquí a Mèxic.

I un dia ens reunirem una altra vegada aquí al Zócalo, i serà una altra veu la que ens convoqui, la nostra, la dels de baix. I sabrem llavors que haurem de començar a construir un altre país, un nostre, de sota, de l'esquerra, on es tingui en compte el que la gent pensa i amb una nova llei. Anem a enviar a tots els advocats i advocades a que tornin a fer la carrera, perquè les lleis que estan estudiant, les enviarem a les escombraries, a totes.

Ens estan criticant perquè els zapatistes estem traient aquesta paraula; la paraula rebel·lió. diuen que no tenim en compte la correlació de forces. Companys: els zapatistes, les zapatistes, sempre ens hem cagat en la correlació de forces.

Estem recorrent tot el país. I estem trobant a molta gent que està lluitant i que fins ara combatia sola, que resistia la humiliació, resistia la repressió, resistia cadascuna de les injustícies que cada un de nosaltres veiem. I estàvem sols. I estem aprenent a dir "company" i "companya", amb sentit. No com a consigna, sinó sabent que ja estem junts com a zapatistes, com famílies, com a individus, com col·lectius, com a grups, com a organitzacions socials, com a pobles indis, com a organitzacions polítiques d'esquerra, en un sol gran moviment. En l'única possibilitat que aquest país sobrevisqui. Perquè si no ho fem nosaltres, allà dalt seguiran destruint fins que tot això sigui un munt de runa amb un cartell que digui: "es ven".

Canviarem tot això, junts, com ha de ser, des de baix i des de l'esquerra. Aquest gran moviment s'aixecarà quan acabem d'escoltar totes les veus, de conèixer-nos entre tots. Anem a posar-hi hora, data i lloc, perquè aquests que estan allà dalt, puguem obrir les portes de la presó i treure a tots els nostres companys que estan presos, a les nostres companyes, a tota la gent pobra que està presa injustament. I les portes estaran obertes, només el temps suficient perquè després, puguem ficar els de dalt a la presó, que és on han d'estar. Que s'ajuntin amb els violadors, els narcotraficants, els multi homicides, són igual que ells.

Això és el que passarà. No apareixerem als diaris, ni en els noticiaris de la televisió i de la ràdio. L'Altra Campanya no existeix per a ells allà dalt, més bé no volen que existeixi. Veuen amb temor, com malgrat tot el silenci que han ventat sobre nosaltres, malgrat tots els diners que estan gastant en les campanyes publicitàries per a les eleccions, tot i això, més i més gent, de baix, sense nom i sense rostre, està prenent el rostre i el nom col·lectiu dels que estem a l'Altra Campanya.

Farem un Programa Nacional de Lluita on estigui la nostra veu. Farem un altre país i li donarem una altra Constitució. I oblidarem aquests dies on arribem a casa i veiem a la taula, els rebuts del telèfon, de la llum, de l'aigua, dels impostos, i veiem que només hi ha fesols o de vegades ni això. Que no arriba ni per a les truites, i que encara cal treballar des que surt el sol i abans i tot, quan la matinada regne en aquestes terres, fins molt avançada la nit, i veure que no sortim de la situació en què estem.

Les cases d'ells, dels de dalt seran nostres, viurem en un habitatge digne, amb serveis, com a treballadors que som. Tindrem un treball digne i un salari digne. Tindrem terra per treballar, bona alimentació, hospitals amb medicina i amb doctors. Educació per a tothom, laica, gratuïta, pública. Tindrem independència, mai més cap govern farà el que ha fet el govern de Vicente Fox, que va humiliar la memòria històrica d'aquest país, davant George Bush i dels nord-americans.

Hi haurà una vertadera democràcia, la nostra, la dels de a baix, no la d'aquests polítics de dalt que han convertit la política en una mercaderia i la seva tasca en una prostitució que es vesteix d'encaix.

Companys, companyes. Som l'Altra Campanya, estan amb nosaltres treballadors i treballadores sexuals, estan amb nosaltres homosexuals, lesbianes, transsexuals. Estan amb nosaltres nens del carrer, treballadors del carrer, petits llogaters, comerciants informals, comerciants de mercats. Estan amb nosaltres els pobles indis. Estan amb nosaltres camperols sense terra o en procés de deixar de tenir-la. Estan amb nosaltres obrers, estudiants, mestres, ancians. Estem els lletjos, els pudents. Som aquí a l'Altra Campanya el millor d'aquest país, i això és el que farem.

Gràcies companys. Gràcies companyes.

RECREACIÓ D'UN CAMP DE CONCENTRACIÓ

2011-10-19T20:11:00.000+02:00

Si voleu veure de primera mà l'horror que possiblement van experimentar els soldats aliats de la II guerra mundial al trobar-se els camps de concentració i extermini nazis ho teniu relativament fàcil; només heu de visualitzar el següent vídeo. Aquesta és una recreació magistral de poc menys d'un quart d'hora de la millor sèrie bèl·lica, tan pel seu realisme com per la seva producció, que mai s'hagi fet de la II guerra mundial.

En aquestes seqüències podem veure com la companyia Easy descobrirà un camp de concentració prop de Landsberg. Abans de fer-ho, però, cal que us poseu en el paper d'aquells soldats. En aquell període els soldats desconeixien tal infàmia i encara no havia finalitzat oficialment la guerra. Ells no tenien cap mena de constància d'aquella tragèdia. Així doncs no és d'estranyar que en el moment de trobar-se allò la sorpresa de l'horror visualitzat els commocionés. Aviso, commou.

A LA RECERCA DE LA FELICITAT

2011-10-13T15:49:00.001+02:00

Pearl S. Buck, novel·lista nord-americana, va escriure que moltes persones es perden les petites alegries de la vida - aquelles que finalment ens apropen a l'autèntica felicitat - tot esperant a la gran felicitat. Humilment, sense voler ser pretensiós, penso que realment encertava. La felicitat és subjectiva, però sobretot efímera, i massa sovint obviem que on finalment es troba i reposa és en les petites coses que malauradament no atorguem gaire importància. I mentre infravalorem aquestes petites alegries tot esperant a la felicitat absoluta perdem la possibilitat de ser una mica més feliços.

Cadascú segurament tindrà en el seu propi imaginari mental un concepte de felicitat que probablement diferirà de manera abismal amb la que tenen els altres, és per això que la felicitat és merament un concepte i una recerca totalment subjectiva. Per la meva part, que amb poc em conformo, la felicitat es troba al bell mig d'una companyia que a partir d'una peculiar personalitat m'ofereix la possibilitat de poder escapar per uns instants de la grisor superficial que de manera tan multiplicadora prolifera per arreu. Felicitat és contemplar una lluna plena, assaborir una copa de vi i gaudir d'una peça musical que et penetri l'ànima. Felicitat és retrobar-te amb velles amistats i que amb una sola mirada et pugis dir tantes coses que les paraules restin mudes. Felicitat per a mi és contemplar els primers raigs de sol que de manera mandrosa però metòdica il·luminen la foscor del que és nit per tal que esdevingui dia. Felicitat és ajudar als qui estimes sense esperar absolutament res a canvi. Felicitat són les bones amistats. Felicitat són al capdavall infinitud de petites coses que ens acosten inexorablement cap a una felicitat que tot i ser transitòria, volàtil i fugaç ens embolcalla per uns instants i esdevé eterna dins de la nostra memòria.

En un altre post recordo que vaig escriure que l'alegria era una arma. Deia que certament la vida per la majoria de nosaltres no és una camí de roses: a nivell personal ens sorgeixen multitud de problemes quotidians: rebem hòsties sobtades ben donades, ens sentim sols, incompresos, desenganyats i massa sovint experimentem una desagradable sensació al veure'ns vagant per la vida perduts i sense objectius clars... i sí, quan estàs així no pots evitar sentenciar de manera rotunda i categòrica que la vida és patiment. Però en aquesta vida plena de colors que mai em cansaré de reivindicar no només hi ha grisos, sortosament a part de patir-la també tenim multitud de situacions i factors que ens permeten gaudir-la i ser feliços. El cas és que tal vegada ens cal saber valorar les petites alegries que ens passen desapercebudes al cercar de manera obsessionada la gran felicitat... i potser si ho fem ens adonarem que tal vegada aquesta gran flor que anomenem felicitat només pot créixer a partir de l'adob compost per les minses, fràgils i inadvertides petites alegries.

LA HIPOCRESIA MESQUINA EM FA SENTIR OOPART

2011-10-12T10:14:00.001+02:00

OOPART és l'acrònim en anglès d'Out Of Place Artifact, és a dir, literalment, "artefacte fora de lloc". És un terme encunyat pel zoòleg nord-americà Ivan T. Sanderson i que fa referència a objectes que en aparença s'han trobat en llocs o èpoques on es creu impossible que per les seves característiques s'hagin pogut crear en determinades cultures o civilitzacions. Més enllà d'objectes i artefactes és innegable que tots nosaltres com a individus, potser alguns molt més que altres, ens hem sentit en alguna ocasió de la nostra vida completament fora del nostre temps. George Orwell va escriure que dir la veritat en un temps de mentida universal és de per si un acte revolucionari. Per contra Nietzschie uns anys abans proclamava que no hi ha res més hipòcrita que l'eliminació de la hipocresia.

Avui doncs, amb aquest sincer i controvertit post intentaré fer un humil acte revolucionari i dir una veritat que fins a cert punt ens resulta impopular. Som uns hipòcrites!!! És més, esdevenim doblement hipòcrites al no acceptar que ho som. I perdoneu la meva contundència i la meva franquesa però la veritat és que la meva experiència vital m'ha demostrat que en major o menor grau, tots, absolutament tots, en certa mesura ho som. I si ho som és perquè hi ha tantes maneres de ser hipòcrites com persones pul·lulant pel món. Es pot ser hipòcrita per activa o per passiva. Es pot ser hipòcrita per acció o per omissió. Es pot ser hipòcrita callant o parlant. Es pot ser hipòcrita amb un mateix o es pot ser hipòcrita amb la resta. En definitiva, en el precís instant que ens relacionem socialment sorgeixen nombroses maneres de practicar la hipocresia, i una d'elles, i potser la més grandiosa de totes consisteix en negar que un mateix la practica.

Fa temps enrere vaig arribar a una conclusió que va causar certa polèmica en el meu entorn. En ella sostenia que un dels pilars bàsics que fa que les amistats perdurin en el temps es troba en l'art de saber combinar sàviament sinceritat amb hipocresia. I la veritat és que a dia d'avui no em retracto pas. Al meu entendre hi ha dos tipus d'hipocresia, una és la mesquina i vil i l'altra és la que jo anomeno hipocresia sana. En certa mesura seria comparable a la mentida sana. Sóc plenament conscient que en primera instància pot sonar com un oximoron però des del meu punt de vista la hipocresia sana neix a partir d'un acte de maduració personal. Aquesta hipocresia sana i madura consisteix en saber callar coses que en certes ocasions podrien ferir inútilment. A vegades saber callar i no dir tot allò que penses dels altres és un signe inequívoc de maduració.

Qui digui que prefereix que li diguin tot allò que pensen d'ell, de qualsevol manera i sense tacte o és un autèntic hipòcrita o és un inconscient. Ningú, per molt sincer que es cregui, pot dir lliurament i sense pagar peatge tot allò que opina dels altres. I pocs, molts pocs suportarien sentir tot allò que poden arribar a pensar d'ell. De fet, si diguéssim tot allò que pensem de les nostres amistats ens condemnarien a la més amarga de les solituds. Així que si us plau, no siguem hipòcrites i no neguem que la hipocresia fins a cert punt és indispensable per desenvolupar-se socialment. Encara que sigui per omissió, per acció, callant, parlant, per activa o per passiva, en major o menor grau tots la practiquem.

Ara bé, tal i com deia la hipocresia de la omissió és fins a cert punt necessària, però no ho és la hipocresia de la mesquinesa i de la maldat. Aquesta i totes aquelles persones abominables que la practiquen si que caldria eradicar-les completament i defenestrar-les. I quan dic que em sento com un OOPART és perquè malgrat saber que jo sóc un hipòcrita per callar coses que només feririen i no solucionarien absolutament res em sento fora del meu temps quan m'adono de lo molt que abunda la hipocresia mesquina. Aquella hipocresia rastrera que neix de l'avorriment i la maldat més absolutes i que consisteix en malparlar de tothom per finalment acabar rebent a la víctima dels atacs amb un somriure hipòcrita als llavis o amb una falsa encaixada de mans. Així doncs em nego a formar part de la gran camada. De coneguts i col·legues multitud, d'amics contats amb els dits. A tot aquests miserables que feu de la hipocresia un acte abjecte només dir-vos les sàvies paraules de Gasset:

"És moment per meditar si som justs amb els altres, o si pel contrari, problemes personals projecten les seves misèries i deformen la imatge dels altres. Cal però anar amb comte i no sentir-se culpables; els imbècils són sempre imbècils, projectem la imatge que projectem."

DISTOPIA

2011-10-07T15:12:00.004+02:00

Una distopia, contra-utopia o anti-utopia és una utopia negativa on la realitat es desenvolupa en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, al voltant d'una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia. Tampoc caldria anar a la ciència-ficció com pensen alguns per cercar la distopia més cruenta, de fet no caldria ni sortir al carrer per visualitzar-la. Que tres ciutadans nord-americans acumulin una fortuna superior al PIB de 42 nacions pobres en les quals viuen més de 600 milions d'habitants és digne d'una distopia colossal. Que la desaparició d'espècies creixi dia rere dia constata la distopia. Que l'aire i les aigües dels nostres rius cada dia estiguin més contaminats ens instal·la en la distopia. Que la mortalitat infantil fruit de la fam augmenti ens erigeix en distopia. Quan entreguem la nostra llibertat per la por dels atemptats i ens deixem controlar a base de càmeres, escoltes telefòniques, infiltració de dades personals a la recerca d'uns teòrica protecció i d'una major seguretat ja hem entrar en la distopia. El nostre sistema és de per si una distopia.

Però la distopia no apareix únicament en forma d'estadístiques, aquesta sovint apareix en forma d'actituds contradictòries dignes d'estudi psicològic. Un pobre que es fa ric, abraça el capitalisme plutocràtic i oblida als pobres i a la classe social on fins fa relativament poc estava integrat no és res més que un miserable. Una caricatura humana pròpia del degenerat mancat de qualsevol ètica i de qualsevol escrúpol. És evident que el somni d'arribar a dalt de tot per automàticament oblidar-se d'on has vingut és un comportament que fomenta el propi sistema a partir d'una propaganda subtil i sibil·lina que apareix tant en format televisiu com per mitjà de nombroses plataformes de control. I lo més trist de tot plegat és que no cal que aquest pobre es faci ric per després defensar el capitalisme, allò penós, dramàtic i trist del cas és que ja sigui per una qüestió d'alienació o per un tema de mentalitat d'esclau, és constata el fet que són precisament molts dels més desfavorits els que defensen el capitalisme amb més entusiasme. En aquesta distòpia, doncs, la víctima del sistema esdevé més apologista que els propi ric. I això ben mirat si que és desesperançador i desmoralitzador. Que siguin els propis explotats, les víctimes del sistema, aquells que defensen amb més fúria el sistema que els fa pobres és una distopia similar a la que escrivia Orwell. La victòria del Gran Germà a 1984 no és únicament dominar a partir de la força, sinó que la victòria real i definitiva esdevé quan l'oprimit estima, justifica i glorifica a l'opressor.

La distòpia en la que vivim ja no se sustenta únicament a partir de la força. Quan es constata que una minoria mana per damunt d'una immensa majoria i l'ús de la força i la violència és relativa i utilitzada en casos puntuals s'evidencia que la forma de control ha evolucionat de manera vertiginosa. Durant altres períodes l'ús de la força i la violència eren vitals per sustentar el sistema establert. Això no vol dir que no existissin altres factors, com ara la ignorància per mantenir la mateixa estructura social. Però ara, en l'actualitat, amb la multitud d'eines que tenim a l'abast per conèixer la realitat que ens envolta i que aquesta realitat encara se sostingui per voluntat, ja sigui per omissió o per acció, a causa dels més desfavorits, ens indica fins a quin punt ha evolucionat la propaganda i el control del pensament. Sota la por que ho inunda tot i que ens fa presoners de la submissió més absoluta, sota la pastanaga i el burro que ens fa tirar de la carreta com a bous, sota l'alienació i la inèrcia que ens fa deambular sense rumb fix s'ha sustentat un sistema on la majoria acata les decisions d'una minoria. I com totes les decisions de qualsevol minoria aquestes van encaminades a salvaguardar i incrementar els seus propis interessos. No pas els de la majoria. Com una distòpia apocal·líptica ens trobem situats davant d'una recerca embogida de beneficis i més beneficis que ens condueix inexorablement a la destrucció inevitable del planeta i de qualsevol rastre de civil·lització. Benvinguts doncs a la distòpia capitalista.

George Orwell en el seu llibre 1984 ens presentava un sistema opressiu i controlador on les càmeres de filmació al carrer servien en realitat per espiar als ciutadans. Més de seixanta anys després d'aquesta novel·la, i a mode de broma macabra i cínica, una plaça de Barcelona que porta el nom d'aquest escriptor hi trobem un immens cartell que proclama el següent:

EL 12 D'OCTUBRE RES A CELEBRAR

2011-10-06T22:12:00.001+02:00

TRADUCCIÓ AL CATALÀ

Del mar els van veure arribar

els meus germans emplomats

eren els homes barbats

de la profecia esperada.

Es va sentir la veu del monarca

que el Déu havia arribat

i els obrirem la porta

per temor a l'ignorat.

Anaven muntats en bèsties

com a dimonis del mal

anaven amb foc a les mans

i coberts de metall.

Només el valor d'uns quants

els va oposar resistència

i en mirar córrer la sang

es van omplir de vergonya.

Perquè els déus ni mengen

ni gaudeixen amb lo robat

i quan ens vam adonar

ja tot estava acabat.

I en aquest error lliurarem

la grandesa del passat

i en aquest error ens quedarem

tres-cents anys esclaus.

Se'ns va quedar el malefici

de brindar a l'estranger

la nostra fe, la nostra cultura,

el nostre pa, els nostres diners.

I els seguim canviant

or per comptes de vidre

i donem les nostres riqueses

pels seus miralls amb lluentor.

Avui, en ple segle vint

ens segueixen arribant rossos

i els obrim la casa

i els anomenem amics.

Però si arriba cansat

un indi de caminar la serra

l'humiliem i el veiem

com a estrany en la seva terra.

Tu, hipòcrita que et mostres

humil davant l'estranger

però et tornes superb

amb els teus germans del poble.

Oh, maledicció de Malinche,

malaltia del present.

Quan deixaràs la meva terra?

Quan faràs lliure a la meva gent?

RESUMIDA HISTÒRIA BÈL·LICA DELS EUA DELS DARRERS ANYS

2011-09-30T13:13:00.000+02:00

EMOTIVA ENTREVISTA AL PARE DE GUILLEM AGULLÓ

2011-09-28T14:09:00.001+02:00

Personalment, al llegir dita entrevista, la tristor, la ràbia però també certa esperança han fet presència en forma de llàgrimes als ulls. Colpidores paraules, repletes de serenor i tendresa, d'un pare que va veure com el feixisme segava covardament la vida del seu fill. Malgrat els anys i la impunitat que l'Estat espanyol atorga al feixisme seguirem cridant ben alt: Guillem Agulló ni oblit ni perdó!

En el mes de juliol, en un lloc indeterminat del País Valencià, el pare de Guillem Agulló, a qui tots coneixeu, que també se diu Guillem Agulló, tingué l'amabilitat de concedir-nos una entrevista.

En ella conta aspectes pocs coneguts del patiment que la seua família ha arrossegat de la mort de Guillem degut als atacs de l'extrema dreta i els blavers. Això ha estat potser tan greu com el propi assassinat del seu fill. També ens parla d'ell i de la realitat política i social actual del País Valencià. Creiem que és una entrevista molt interessant, on el pare de Guillem Agulló diu coses molt assenyades i molt importants.

Ací la teniu.

-El teu fill estarà sempre en el nostre record pel seu tràgic assassinat, però conta'ns més coses d'ell: Què estudiava, què feia, quines aficions tenia, com era, quines coses li agradaven, etc.

El meu fill estudià Primària, Secundària, BUP. Tenia l'afició de la natació, perquè nosaltres vivíem propet d'una piscina d'ací del poble i el dúiem a nedar. Començà a despuntar en natació en l'estil de braça i va ser un bon nedador de braça. Estigué pre-seleccionat per a les Olimpiades. El que passa és que va tenir un fracàs, i és que, en Xest n'hi havia un centre d'alt rendiment, i el duguérem allà, perquè compaginara els estudis amb la natació, i com allò van ser els inicis d'un projecte que no arribà a quallar, per falta de despeses o finançament, el meu fill els estudis no els treia bé, i el vàrem treure d'allí. I perdé un any, que estigué treballant amb mi, després tornà a estudiar, per a acabar el BUP, i en eixe període el varen assassinar.

-Creies que el teu fill podia acabar així? Ja havia rebut amenaces?

El meu fill, a banda de les seues aficions esportives, tenia la seua activitat política en Maulets, des dels 14 anys. Es movia en l'ambient del món independentista, pel barri del Carme, el Casal Popular. Com que era un xic amb una complexió atlètica molt potent, no tenia por, i tenia topades amb els fatxes i la gent d'extrema dreta, tant nazis, espanyolistes, com del GAV i demés. Sí, efectivament tenia topades, el que passa és que jo no m'assabentava, perquè la seua organització ho guardava molt en secret.

-Com t'assabentares de la seua mort? Què sentires en eixe moment?

Nosaltres estàvem de vacances en Sagunt, i ell se'n va anar a Montanejos. I vingueren els meus sogres, perquè la Guàrdia Civil ens havia buscat i no ens havia trobat, i els avisaren a ells, i ens digueren el que havia passat. Replegàrem totes les coses, i ens vinguérem a casa, i d'allà ens anàrem a Castelló, ja que el meu fill estava en el tanatori de l'hospital. En això vingueren tots els amics, tinguérem un recolzament fortíssim. Jo no em trobava en condicions, i vaig anomenar Toni Montesinos, un amic de tota la vida, com a portantveu de la família. El que sentírem fou allò de que se t'enfonsa el món, i que no donàvem crèdit al que estava passant. I passà una temporada molt llarga, que de fet encara continua, fins que ho vàrem assumir i somatitzar, fins que veguérem que allò era una realitat i que no es podia amagar. En eixe moment, no sabíem per on anàvem, estàvem destrossats.

-Fes-nos un breu resum del procés i del juí de Pedro Cuevas i els seus còmplices, i de com creus que s'arribà al resultat final, tan lamentable, de posar una tan suau pena a Pedro Cuevas, que hui és en llibertat.

El judici trigà 3 anys, fins que s'omplí el sumari. El judici va ser llarg i pesat. Es va fer en el Saló d'Actes de Bancaixa de Castelló, perquè s'esperava que anava a anar moltíssima gent, com així fou. Allà vingueren els representants màxims de l'esquerra i de molts partits polítics, excepte el PSOE i el PP evidentment. Deprés el procés va ser molt llarg. L'equip d'advocats defensors del grup de Cuevas (no de Cuevas exactament) era un equip format per gent de molta qualitat professional. Em varen dir que eixia de l'equip jurídic de la Generalitat Valenciana. Estava la Sra. Palop i el Sr. Grima, dos importants juristes criminalistes. Nosaltres vàrem denunciar en el seu moment que com era possible que un equip jurídic tan important, que suposadament valdria molts diners, estiguera defensant a aquest tipus de gent.

El que està clar és que volien despolititzar el tema de l'assassinat de Guillem, perquè era impensable que en democràcia aquestes coses pogueren ocòrrer. El temps a la llarga ens ha donat la raó. Cada vegada està més clar que eixe judici fou una autèntica estafa i una mentida, en què volien amagar processos de la transició que no s'havien fet correctament. El temps ens ha donat la raó.

-Conta una mica també com el diari "Las Provincias" criminalitzà la figura del teu fill.

En el procés que s'encetà públicament sobre l'assassinat de Guillem, fins al judici, se situaren dos diaris en posicions antagòniques. El Levante-EMV defensava a Guillem i a la seua família, i Las Provincias defensà els assassins. Las Provincias va jugar el paper més brut i més criminalitzador de la figura de Guillem que mai ningú no es podia imaginar. La Sra. Maria Consuelo Reyna es dedicà a criminalitzar a Guillem i a rematar-lo per segona i tercera volta. Donava a entendre que s'ho mereixia per les seues actituds i al seua ideologia. No sols denunciava que Guillem era un violent i tot això, sinó que denunciava tot el seu entorn. Amics de Guillem que hui són persones reconegudes i tenen càrrecs importants, també els tragué amb fotografies, dient doncs això, que eren uns terroristes, uns violents i tal. María Consuelo Reyna estava situant-se en la part més podrida i més feixista que es podia fer en aquella època. Això és el que he de dir. Això fou un treball exclusiu de María Consuelo Reyna.

-Sempre s'ha parlat de la mort del teu fill, amb raó. Però molt poc de tot el patiment que tu i la teua família arrossegàreu fins anys després per part de les forces reaccionàries del País Valencià. Conta'ns un poc com ha estat això.

Nosaltres hem patit després de la mort de Guillem amenaces, pintades, telefonades a hores intempestives a qualsevol hora (igual donava a migdia que a les tres de la matinada). Això constantment, i per molt que anaves a la policia a denunciar-ho, no teien trellat. Jo crec que a nosaltres ens volgueren matxacar com a responsables de l'educació donada al nostre fill, i teníem en teoria que pagar també eixa condició de corresponsabilitat de la seua educació.

Fins hui, 18 anys després, continuen amenaçant-nos, i la gent s'estranya, però efectivament això és així. Ningú ha d'ocultar que n'hi han pintades encara per ahí criminalitzant a Guillem, i que n'hi han crits Guillem jódete, ¿dónde están los amigos de Guillem? i això és constant, això continua viu i patent.

-És cert que te tiraren de la feina?

Jo treballava pel meu compte, i tenia els meus col·laboradors, amb els que tenia relació comercial i de treball. En aquella època, en la mort de Guillem, de la nit al matí, deixaren de col·laborar amb mi, i per tant em tancaven la possibilitat de respirar económicament. I jo preguntava per què i no m'ho contestaven. Plorant, un d'ells em va dir que no podia dir-m'ho. Evidentment, eixe, que era un company de tota la vida, o estava comprat o estava aleccionat per a liquidar-me conòmicament i provocar més situació de drama i dolor en la meua família. Això és de veres: No em tiraren de la faena, em llevaren el treball.

-És cert que t'intentaren assassinar també?

Vaig fer un viatge a Conca, i n'hi havia gent que sabia que anava a Conca. En una recta, un Mercedes del qual no vaig poder llegir la matrícula, em ficà el cul en el morro de la furgona i em va desplaçar fins a quasi caure'm per un barranc, i després se n'anà corrent com un boig. Això va ser en aquella època, en un viatge de feina on jo estava intentant recuperar qüestions de treball. Allò va ser un intent de fer-me mal, de que em matara, i a més molt professional.

-És cert que feien pintades sense parar davant de la vostra casa que posaven "Guillem jódete" i coses semblants?

Sí, sí, al voltant de ma casa, no enfront exactament perquè n'hi han vivendes. Darrere també, on n'hi ha un paretó, i posa Guillem jódete i tot això.

-També feien pintades contra vosaltres els del ja desaparegut "Colectiu Vinatea"?

No contra nosaltres, contra Guillem.

He de dir també que al poc d'assassinar a Guillem em furtaren el cotxe, i el trobaren empotrat en una joieria, i dins n'hi havia propaganda d'HB. Menys mal que jo tinc un cosí que és policia municipal i em va dir que ell sabia que jo estava en casa i que eixe cotxe me l'havien furtat. Eixe cotxe em va tocar tirar-lo al desguàs perquè me'l varen destrossar. Eixa va ser una altra de les coses que em va passar.

-T'ha demanat perdó per casualitat l'assassí del teu fill o la seua família?

No, a quin sant, està orgullós del que va fer, d'això estic convençut. Ni ningú de la seua família, i això que viuen en Benicalap. Al contrari, es presentà a les eleccions municipals per DN en Xiva, i està, doncs, convençut que el que va fer era el correcte.

-Passats tots aquests anys, és el moment de fer un balanç de tot el que han estat aquests anys. Qui vos ha ajudat més i qui menys? Qui vos ha defensat i qui vos ha atacat més?

Qui ens ha atacat més ha estat el GAV, més que altres grups d'extrema dreta. Els més violents i plens d'odi han estat els blavers, per dir-ho d'alguna manera, els valencianistes feixistes hereus del falangisme i del franquisme. Eixos són els que més odi ens tenen.

Qui ens ha defensat més ha estat tota l'esquerra en general. Destacaria EU, que no han politizat mai el tema, i els xics de l'esquerra independentista, que són els més volguts. També ACPV i PSAN.

No puc dir en qualsevol cas qui és més i qui és menys. El PSOE en canvi res, nosaltres hem estat un problema per a ells, tot i que jo sé que han fet coses conjuntes en el parlament a favor de nosaltres i de Guillem, però res més.

-Tens odi o rancúnia envers l'assassí del teu fill? Què sents quan veus que no sols està al carrer sinó que fa una vida d'allò més normal, presentant-se a eleccions municipals i tot?

Jo no sóc persona que odie, ni tinc rancúnia, però clar, han mort el meu fill, el que jo més estimava. A eixe només li desitge que patisca el mateix mal que nosaltres hem patit. Li desitge que visca molts anys i que patisca tots eixos anys tot el mal que nosaltres hem patit.

-Què penses d'una gent com els blavers, que són capaços de fer burla de la mort del teu fill o de la mort de Joan Monleón?

Em pareix d'una deshumanitat que no té límits. Burlar-se de la mort del meu fill, o de Monleón, o de Pepe Rubianes és una cosa a la qual no done crèdit, com és posible la deshumanització i l'odi que tenen al diferent. Fan com els nazis, quan tractaven els jueus com a gossos. Això confirma la meua convicció de que són nazis.

-Des de la teua experiència personal, per què creus que l'extrema dreta té més força al País Valencià que a altres zones de l'Estat?

Des de la meua experiència personal, i des de la meua análisi compartida amb altra gent, l'extrema dreta en el País Valencià té més força que en altres llocs de l'Estat espanyol, perquè en el País Valencià se juga molt. El País Valencià és el sud de la nació catalana, que fa frontissa amb Castella, i ací els sectors espanyolistes se les juguen totes perquè no quallen els Països Catalans. Això suposaria un dels trencaments més importants de l'Estat espanyol. Un augment de relacions entre els territoris dels Països Catalans despertaria complicitats, lligams, negocis... fins a la independència.

-Creus que s'haurien d'il·legalitzar partits i grups d'extrema dreta que promouen l'odi, com Coalición Valenciana, España2000 o el GAV?

Ja ho he dit públicament, aquests partits i grups deurien estar fora de la llei, i el Codi Penal hauria d'aplicar-se. Per què?

Altres diuen que davant d'aquestes organitacions cal més democràcia i més informació, però no n'hi ha capacitat de lluita o de militància per a fer-los front. En Alemanya ja passà, i ací podria pasar també, encara que estan en una situació minoritària. Però la crisi econòmica provoca el creixement de la intolerància i de la xenofòbia. Tot aquell que tinga en el seu programa polític l'eliminació de l'adversari, hauria d'estat fora de la llei.

-Creus que el nacionalisme valencià i l'esquerra en general no és suficientment combatiu amb l'extrema dreta i el blaverisme?

Jo crec que no, pel que acabe de dir: No hi ha suficient militància resistent contra el feixisme i el racisme o la intolerància. Perquè també pense que per a molts això no és un problema, no és massa problema. Però eixos pateixen en les seues organitzacions i en les carns dels seus militants atacs com el que hem patit a la meua família (i que no passe un cas semblant)

-Creus que la impunitat i el terrorisme de l'extrema dreta espanyolista i blavera és un factor que impedeix el creixement del nacionalisme, especialment allà on té més força, la ciutat de València i la comarca de l'Horta?

Jo crec que sí, influeix a nivell de que el possible votant del nacionalisme i de l'esquerra té temor. Això provoca un efecte de falta de llibertat i temor en definitiva, amb totes les conseqüències per a decidir el vot, i van a allò segur, PP-PSOE. Hi ha gent així que no decideix un vot valent perquè té por, ja que aquestes organitzacions són molt perilloses a l'hora d'actuar contra els nacionalistes i l'esquerra.

-Des de la teua llarga militància nacionalista, com veus el futur del nacionalisme al País Valencià?

Crec que el futur del nacionalisme passa per la manera com se desenvolupà a Euskadi o el Principat. Al País Valencià podria haver un efecte de contagi. Malgrat que podem anar a la cua, el futur és interessant. Encara crec en eixos posicionaments, de poder decidir en ta casa què és el que vols fer, sense que ningú no t'ho impose des de fora, o dir què vols fer amb els teus diners, sense que passen per Madrid i et diguen com has de gastar-te'ls. Eixa és una de les ambicions i aspiracions de qualsevol poble.

-Per últim, te vaig a dir uns quants noms, i tu diràs el primer que et suggereixen:

a) José Luis Roberto.

President d'una organització que encara fa burla de la mort del meu fill.

b) España 2000.

Una organització sense futur.

c) Juan García Sentandreu.

Crec que està mal del cap.

d) Manolo Latorre (president del GAV).

No el conec, però si és president del Gav, deu ser un pobre home.

e) Grup d'Acció Valencianista.

A eixos sí que els conec. Eixos estan disfressant la realitat cultural del País Valencià.

f) María Consuelo Reyna (directora de "Las Provincias" quan assassinaren el teu fill).

Ja t'he parlat abans d'ella.

g) Jorge Alarte.

Li desitge sort, però no crec que tinga futur.

h) Francisco Camps.

Un mafiós.

i) Rita Barberà.

No comment.

j) Alberto Fabra

El relleu de Francisco Camps, no ha canviat les polítiques.

k) Bloc Nacionalista Valencià.

Bona gent.

l) ACPV.

Millor encara.

m) Esquerra Independentista.

Millor encara.

n) Nacionalisme valencià.

Futur.

o) Antifeixisme.

Resistència activa i lluita.

-El teu fill com a mínim, té l'honor de que té alguns carrers d'alguns pobles dedicats a ell. Tanmateix, en altres s'han negat a dedicar-li carrers. Conta'ns un poc com ha anat la història.

Allà on s'ha donat la circumstància d'aprovar noms de carrer per al meu fill, és perquè hi ha hagut majoria d'esquerres i nacionalista. On no s'ha donat, és perquè ha governat PP o UV, i potser al PSOE no li ha interessat, tot i que en altres pobles, com per exemple el meu poble, ha votat a favor. El tema de Guillem encara és una qüestió que a la gent li complica la vida, i alguns se banyen , i altres no.

-Què sents davant de tots els homenatges que li han fet? Creus no obstant que a voltes alguns han utilitzat la seua figura?

A vegades pense que sí, però no m'ho pregunte, perquè jo sé fins on arriba el rendiment polític d'això. Molts homenatges han estat fets de cor, i s'han fet per estendre la imatge del meu fill i tot el drama que hem passat, i per a posar en alerta de que aquestes coses poden tornar a passar.

-Què sents quan veus que el teu fill ha estat tot un model i un exemple per a les generacions de gent jove nacionalista, i continua present en el record de tanta gent?

Senc un orgull impagable, perquè malgrat que no el tenim, i haguérem fet tot per tenir-lo, el que està clar és que la figura, la personalitat i la imatge de Guillem serveix perquè futures generacions estiguen compromeses amb el seu país, la seua terra, la seua gent, la seua llengua amb valentia i decisió, de que tinguen la convicció de que tu pertanys a una terra, a una condició, a una classe, a uns amics, de que això configura tot un poble. I si la figura del meu fill ajuda a que molts joves s'identifiquen amb això, aquest és el major orgull que tenim i el que més ens importa.

-Quan i com creus que se farà justícia amb tu i la teua família?

Crec que es farà justícia quan es faça justícia amb tots els afussellats del franquisme, perquè aquesta democràcia forma part de la continuitat del règim. Mentres els afussellats i els torturats pel règim franquista no estiguen reconeguts públicament, institucional i internacional, el meu fill no entrarà en eixe paquet de reconeixement.

Entrevista feta per la web http://www.antiblavers.org

TAMBORS DE GUERRA

2011-09-28T11:40:00.001+02:00

Els redoblesmetàl·lics dels tambors de guerra segueixen retronant tot ressonant amb fúria i odi arreu del món. Els motius, com en gairebé tots els conflictes, solen serobscurs, però malgrat això, sempre tendeixen a repetir-se els mateixos factors.Les guerres, amb les seves múltiples atrocitats, sempre ens semblen la mateixaguerra. Les imatges que d’ella es deriven: nens orfes, dones viudes i anciansdesorientats es repeteixen perpetuant-se a mode de maledicció tot perseguint algenera humà pel llarg dels nostres temps. Les neteges ètniques, les violacionsconstants a les dones i als drets més fonamentals; els bombardeigs, la misèriai la desesperació que provoquen les guerres també solen coincidir entre ellesen una mateixa cosa: en tots els conflictes, per molt diferents que enssemblin, les víctimes més vulnerables sempre solen ser pobres. I a la ficomprovem astorats, com des d’Occident, ens pessiguem els uns als altres pertal de comprovar si els continguts televisius i les imatges que sovint esmediatitzen de la guerra no han contribuït de manera significativa aimmunitzar-nos fredament d’aquest dolor que visualitzem a diari.

Abans de la seva mort, el PapaJoan Pau II encara va poder abordar una qüestió que involucrava a l’Església catòlica ique ja perdurava més de cinc lustres. En una maniobra hàbilment calculada pelVaticà, el pontífex, va visitar terra santa per tal de demanar públicamentperdó a la comunitat jueva d'Israel. Cinquanta anys després la comunitat jueva encara tenia profundes reticències alhora d’acceptar les disculpes que oferia elcatolicisme i, les ferides de la II Guerra Mundial encara restaven massa obertesper un poble que va veure assassinats a milions dels seus coreligionaris.El nazisme va exterminar metòdicament i la santa Església va callar sota un silenci còmpliceimposat pel tètric Papa Pius XII, i és per aquest motiu que Joan Pau II vaabandonar terra santa sense poder cicatritzar aquella vella i profunda ferida.

Fa uns anys enrere vaig escoltar un savi xinès que confessava un petit secret: “- Si vols fer plans per un dia, sembra arròs. Si elque vols és fer plans per un any, planta un arbre. I si realment ets ambiciós iel que tu anheles en realitat és fer plans per a cent anys hauràs d’educar atots els nens de la terra.” Sens dubte aquesta fou una sàvia recomanació,però el molt venerable ancià obviava que nens perfectament educats, cultes i“civilitzats”, com el mateix Papa Innocenci III o tants altres, van ser responsables delsmajors assassinats en massa de la història de la humanitat.

La bondat i la maldat humanes no sempre viuen recloses de manera separada en la concepció maniquea que alguns tenen de la vida. L'ésser humà, amb totes les seves virtuts i els seus defectes està impregnat per masses matisos com per caure en visions tan simplistes com ho seria la visió del blanc o del negre absoluts. Del bo o del dolent. De l'educat o del mancat d'educació. Resulta evident que al contemplar certs personatges de la nostra història un no pot evitar agafar-se al maniqueisme o al simplisme per trobar resposta a tanta deshumanització... tot i que finalment, si gratem en lo més profund de la nostra consciència sabem que no són res més que trampes auto-imposada per trobar explicacions.

Resulta depriment, perquè tot resultaria més fàcil si el maniqueisme fos la resposta a tantes preguntes, però llavors, en algunes situacions de la vida, contemples a indesitjables totals demostrant una bondat extraordinària i a certs bondadosos comportar-se com uns autèntics malparits... i llavors tota visió maniquea automàticament se'n va a fer punyetes.

ADÉU ASSASSINS

2011-09-27T00:40:00.005+02:00

Diumenge 25 de setembre del 2011 serà una data recordada en la història del nostre país, doncs va ser el dia en el que es va posar punt i final a un anacronisme bàrbar i sàdic on el maltracta infligit a un animal durant setmanes acabava en assassinat i posterior celebració.

Entre Espanya i Catalunya, tal i com escrivia Francesc Ferrer i Gironés, existeixen notables i nombrosos fets diferencials. En el llibre Catalunya Light? Els espanyols no són catalans, el gironí, entre les moltes diferenciacions que recull n'exposa les següents: "En són testimoni, per exemple, la gastronomia, la literatura, el dret civil, el terreny econòmic, la llengua etc... I també en els hàbits socials, i els costums. La festa de sant Esteve, la celebració dels dilluns de Pasqua, o sant Joan, no són mai admeses generalment pels espanyols, com a pròpies. Els espanyols també és habitual que portin l’anell matrimonial col·locat a la mà dreta, i en canvi els de l’àrea catalana consuetudinàriament el porten a la mà esquerra. Els espanyols pel dia dels enamorats han escollit el dia de sant Valentí. Fins i tot els gossos parlen diferent si són espanyols: en català solen dir “bub, bub!” i en canvi els espanyols solen fer “guau, guau”. Els gats també parlen diferent, els catalans diuen: meu i merrameu, mentre que els castellans fan “miau”.

Però més enllà de tronats xovinismes endogàmics i que cerquen enaltir les superioritats nacionals hi ha un fet que no podem menystenir i que diu molt dels distints tarannàs que arrossega cada poble. Espanya, és a dir, Castella, històricament sempre va funcionar sota la tutela d'una monarquia absolutista. Espanya s'ha forjat sota aquest model. Mentrestant a Catalunya fou el pactisme -model polític constitucional que limitava l'autoritat del rei - el sistema pel qual ens regíem. A primer cop d'ull ens pot semblar una fotesa intentar determinar les maneres de ser de cada poble a partir del seu sistema organitzatiu, però precisament és un dels pilars bàsics on es poden establir aquest tipus d'anàlisi. Aquesta diferenciació de models organitzatius d'alguna manera ha de crear petjada en el caràcter col·lectiu de cada poble. I una d'aquestes empremtes és la cultura popular de cada poble. Mentre les masses castellanes gaudien i encara alguns gaudeixen de la teòrica bravura i valentia que demostra un individu al maltractar a un animal per finalment assassinar-lo, nosaltres, els catalans, aixecàvem i aixequem castells humans simbolitzant valors positius com la unitat, l'esforç i la solidaritat. De la part de sota del castell se'n diu pinya i fer pinya és el que proposem com a poble davant de les dificultats.

Què voleu que us digui, simplificant-ho molt, la tauromàquia no simbolitza res més que aquella Espanya autoritària i salvatge que s'obrí pas pel continent americà a base de foc i sang. La mateixa mentalitat que per la força bruta converteix l'Estat espanyol en una presó de pobles. A dia d'avui, aquell genocidi al continent americà fet amb espasa i creu en alt ha esdevingut per voluntat política en la seva festa nacional. I en aquesta festa nacional no han trobat res millor per representar-se i commemorar tal barbàrie que el salvatgisme d'un individu que de manera lenta i metòdica assassina cruelment a un animal. Mentre ells fan del genocidi la seva festa nacional i de l'assssinat a un brau la seva cultura nacional, nosaltres, els catalans, celebrem com a festa nacional arreu dels Països Catalans el solstici d'estiu, és a dir, la Nit de Sant Joan o la Nit del Foc i la Nit de les Bruixes, tot rememorant una tradició que molts veuen pagana i anterior al cristianisme.

PS

Ei Paquirri, què et passa? Què és això que et traspassa? La venjança animal ha passat per casa teva. Assassí d'innocents, ara sabràs el que senten. Allò que abans era el teu ofici ara és la teva puta mort. Venjança!

http://www.youtube.com/watch?v=_4ETA8SbrvM

2011-09-15T02:52:00.003+02:00

"Em va mirar directament als ulls, em va assenyalar el cap amb el dit i va dir: -L'amor en general és molt difícil d'entendre. I saps per què? Doncs perquè l'amor és la cosa més idiota de l'univers, però també és la més important. Per això costa tant d'entendre."

CRONOLOGIA DE LA REPRESSIÓ A LA LLENGUA CATALANA

2011-09-13T17:02:00.001+02:00

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU from fragments on Vimeo.

1482 Comença la repressió i crema de la Bíblia Valenciana fins al punt que durant anys es va dubtar de la seua existència.

1560 El Tribunal del Sant Ofici insta a que en “los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana.”

1561 El Tribunal del Sant Ofici obliga a que “no se escriban los procesos en lengua catalana.”

1682 Ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i obtenir títols honorífics i dóna sis mesos per aprendre'l.

1683 Prohibició als rosellonesos d'estudiar al Principat.

1700 Edicte pel qual Lluís XIV promulga que tots els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics cal que siguin en francès sota pena de nul·litat.

1700 Lluís XIV de França deixa escrit que l'"ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa".

1707 - 1719 Decrets de Nova Planta de València (1707), Mallorca (1715), Catalunya(1) (1716) i Sardenya

(1719). On es prohibeix l'ús oficial del català.

1714 Felip V de Borbó deixa escrit que "es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen".

1715 La Consulta del Consell de Castelles escriu que a l'aula no hi ha d'haver cap llibre en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s'ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que "no s'han d'escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, ussàtics, furs i costums".

1755 En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.

1768 El comte d'Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.

1772 Reial cèdula per la qual es mana que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà.

1776 El bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l'ensenyament del catecisme.

1780 El comte de Floridablanca promulga una reial provisió per la qual obliga que totes les escoles han d'ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.

1794 La Convenció Nacional Francesa decreta l'ensenyament generalitzat del francès per accelerar la desaparició dels "idiomes feudals".

1799 Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".

1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.

1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l'Estat espanyol per l'abandó dels anglesos, el capità general de l'illa ordena tot seguit que a les escoles només s'ensenyi el castellà.

1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.

1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.

1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.

1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d'Instrucció Primària del Regne (d'Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d'Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.

1857 Llei Moyano d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.

1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.

1867 Prohibició que les peces teatrals s'escriguin exclusivament "en los dialectos de las provincias de España", per part del ministre de Governació espanyol González Bravo.

1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català.

1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat.

1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.

1902 Reial decret de Romanones que obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà. 15 de desembre Menéndez Pidal publica l'article "Cataluña bilingüe" a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant, per exemple, que les "Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català".

1902 Prohibició dels Jocs Florals de Barcelona de Barcelona per ordre militar. Prohibició també a Palma.

1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l'ús del català.

1923 Circular que obliga a l'ensenyament del castellà.

1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat.

1924 Els Jocs Florals de Barcelona s'han de celebrar a Tolosa a causa de la dictadura de Primo de Rivera.

1924 Antoni Gaudí, a l'edat de 72 anys és detingut i apallissat per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

1924 Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català.

1926 Reial ordre que afecta qui es negui a utilitzar el castellà. Reial decret pel qual se sanciona l'ensenyament del català amb el trasllat del mestre.

1936 Prohibició governativa a Mallorca d'usar el català a les escoles i als comerços, signada per Mateu Zaforteza Musoles.

1938 Juan Merida és multat pel Delegat de Seguretat Interior i Ordre públic de Sevilla i la seva Província, per "la seva falta de patriotisme i descortesia en parlar en el dialecte català en el menjador de l'Hotel Itálica".

1938 En entrar a Lleida, les tropes franquistes tirotegen aquelles plaques del cementiri que estan escrites en català.

1939 Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.". En conseqüència a aquesta política s'emprenen moltes accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols, anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se de la més dura repressió de la història contra el català.

1939 Ordre del Ministerio de Educación Nacional espanyol on se suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. És abolit l'ensenyament de filologia catalana, història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil Català, història de l'art medieval català...

1939 A les fàbriques s'instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català.

1939 L'Institut d'Estudis Catalans, ens normativitzador del català, es converteix en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona.

1939 La casa de Pompeu Fabra, normativitzador del català, del carrer de la Mercè de Barcelona és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer.

1939 S'instal·là un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: "Si ets patriota parla en espanyol".

1939 4 de febrer les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol.

1939 25 de febrer Ban de l'alcalde accidental d'Olot on prohibeix la presència del català en tots els àmbits.

1939 4 de març Ban de l'alcalde de Mollet del Vallès on s'obliga a redactar en castellà tots els rètols escrits en català.

1939 28 de març El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música.

1939 31 de març L'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure tots els indicadors dels carrers en català.

1939 18 d'abril El governador civil de Tarragona Mateo Torres prohibeix els rètols en català als establiments i a la via pública.

1939 3 de maig Ordre del comandant militar espanyol de Bellver de Cerdanya per a què desapareguin tots els rètols o anuncis "en llengua regional".

1939 7 de maig El General en Cap de Catalunya multa a M. Casanovas Guillen amb 2.000 ptes per dirigir-li una instància en català.

1939 20 de maig El comandant militar espanyol de Granollers dóna vuit dies de termini per substituir tots els rètols i anuncis del català al castellà.

1939 27 de maig L'ajuntament de Lleida acorda que tots els seus serveis es facin en castellà.

1939 9 d'agost Un ban de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris tant a dins com a fora dels edificis oficials.

1939 10 d'agost És detingut el professor de la UAB Bel·larmí Rodríguez i Arias per fer classes en català.

1939 7 de setembre El Centre Excursionista de Catalunya és obligat a traduir el seu nom al castellà.

1939 17 d'octubre El cinema Euterpe de Sabadell és multat i clausurat durant quinze dies per haver parlat el seu director, Tomàs Pasarisas, en català.

1939 25 de desembre La representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga és obligada a fer-la en castellà.

1940 Circular sobre el "Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos" per la qual es prohibeix el català. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials. Prohibició del català al cinema.

1941 Els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i fins al 1970 se celebren en la clandestinitat.

1944 Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà.

1945 Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en castellà. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà.

1947 Supeses les edicions de Marià Manent per estar en català.

1948, 25 de desembre, la censura espanyola prohibix informar de la mort de Pompeu Fabra i no s'admeten les esqueles als periòdics.

1952 Se censura la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo, els dius als editors: ¿Ústedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?

1953 Es prohibix a València la revista Esclat per estar en català, tot i que acabà publicant-se clandestinament.

1956 Reglament de presons: els presos tan sols poden parlar en castellà.

1957 Al Registre Civil els noms només seran en castellà.

1961 Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català. La junta directiva de la Federació Catalana de Muntanyisme és destituïda per la Delegación de Educación Física y Deportes espanyols en assabentar-se que les seves assemblees es feien en català.

1968 Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l'Eurovisió.

1978 La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l'Estat i l'única que els espanyols tenen l'obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació".

Malgrat aquests fets, el rei d'Espanya va declarar el 2001: «Mai no fou la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà. Foren els pobles més diversos qui féreu seu, per voluntat llibèrrima, l'idioma de Cervantes.»

1976-2008 Es publiquen almenys 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà front a l'única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.

1986. Llei de patents que obliga el castellà en la documentació prestada.

1989 Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.

1995 La Llei 30/1995 d'ordenació i supervisió de les assegurances privades. Obliga que les pòlisses siguin en castellà.

2005 20 d'abril, un jove de 16 anys de Xàtiva és retés per la Policia Nacional a la porta del seu institut i conduit a la Comissaria de Xàtiva, per parlar en català. Segons el menor, els agents el comminaren a «parlar en cristià».

2006 15 de juliol, segons informa el diari Levante un jove d'Ondara que es va negar a parlar en castellà en un control policial a El Verger rep dues multes per no comunicar un canvi de domicili i per tindre l'assegurança caducada (eren les 0:30 i li acabava de caducar).

2007 23 d'abril, entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó que no reconeix l'oficialitat del Català a la Franja de Ponent.

2007 24 d'agost, Xavier Pons, regidor d'Ondara, denuncia assetjament de la policia per parlar català, durant un control de què va ser objecte.

2008 Escola Valenciana denuncia que 70.000 alumnes al País Valencià han de deixar d'estudiar en català quan passen a secundària per la "mala planificació" de l'adminstració, que té un professorat bilingüe en només el 64%. 24,9% dels alumnes valencians estudien en català al curs d'enguany.

2008 Manifiesto por una lengua común signat per intel·lectuals espanyols, que defensa la asimetria política entre el castellà i les altres llengües cooficials .

2008 26 de setembre, grups vinculats al Grup d'Acció Valencianista i a España 2000 agredixen als assistents al Correllengua de Gandia amb insults i pedres. Com a conseqüència, Maite Peiró, regidora del Bloc Nacionalista Valencià d'Alqueria de la Comtessa es ferida al cap i ha de ser traslladada a l'Hospital Francesc de Borja.

2008 Dos joves de Banyoles i Girona són jutjats a l'Audiència Nacional a Madrid, el jutge José María Vázquez Honrubia no va permetre que declaressin davant la voluntat de fer-ho en català. El judici finalment fou anul·lat per aquest fet que havia provocat la indefensió dels processats.

2009 setembre, es difon que, segons una denúncia presentada, un Guàrdia Civil agredeix un jove a l'Aeroport de Palma per no parlar en castellà.

2009 setembre, una dona que feia el DNI al seu fill és detinguda per parlar pel mòbil. La dona ha denunciat que, en realitat, el motiu era que parlava en català.

2009 octubre, en un judici a Elx, la jutgessa i el fiscal menyspreen la utilització del català per part d'un veí d'Alacant i el comminen a usar el castellà, afirmant que tenia “el deber y la obligación de hablar la lengua oficial en todo el estado”, malgrat que la llei digui el contrari.

2010 maig, França i el Poder Judicial espanyol demanen als tribunals de Catalunya que no remetin sentències en català. França només accepta, al marge d'el francès, l'anglès, l'italià, l'alemany i el castellà, i "no acceptarà cap altra llengua".

2010 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte l'Estatut de Catalunya: entre altres imposicions estableix que el català no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

2010 11 de novembre, Espanya es nega a complir els acords per les traduccions al català a la UE. El govern espanyol admet que és una decisió plenament conscient i avisa que no té cap intenció de complir-los. El secretari d'Estat espanyol per a la UE ho justifica per la crisi econòmica.

2010 22 de desembre, el Tribunal Suprem espanyol fa pública una sentència segons la qual el castellà seria també llengua vehicular en l'escola catalana. Fa perillar la immersió lingüística, avalada per la UE després de la votació de "Multilingualism: an asset for Europe and a shared commitment" i escollida democràticament pel Parlament de Catalunya el 1983.

2011 gener, vint anys després dels compromisos adquirits el 28 de gener de 1991 per la Unió Europea que demanaven un tracte diferenciat per a la llengua catalana, coneguts com a resolució Reding, no s'han complert ni de lluny. Amb l'entrada dels nous països a la UE, ara són llengües oficials molts idiomes que tenen molts menys parlants que el català. Ni tan sols hi ha versió catalana del Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el 2009. Horitzó Europa va enviar l'any passat cartes escrites en català a les institucions europees i algunes van tornar escrites en castellà o francès. Altres, com la de la Comissió Europea, no van tornar.

2011 28 de gener, ADIF no atén una consulta d'un passatger discapacitat per ser en valencià i no parlar en cristiano.

2011 2 de febrer, es difon que, segons una denúncia presentada davant el Síndic de Greuges del País Valencià, un metge d'urgències d'Alcoi es va negar a atendre a un home de 80 anys perquè s'expressava en català i no en castellà.

2011 16 de febrer, l'Associació de Pares d'Alumnes de l'escola pública de la Catalunya del Nord denuncien l'asfíxia del català a l'ensenyament i recorden que 1 de cada 4 famílies volen un ensenyament bilingüe però només l'assoleixen un 5% dels alumnes.

2011 23 de febrer, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va denunciar que la Generalitat valenciana incomplia sistemàticament la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i l'Estatut del País Valencià ja que no garantia l'ensenyament en valencià en igualtat de condicions amb el castellà com garantia en teoria el marc legal.

2011 15 de març, el TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona on s'hi estableix que els rètols, impressos i actuacions internes de la institució han de ser en català.

2011 maig, José María Aristóteles Magán, jutge de Lleida, va dir que considerava "una falta de respecte i de mínima educació" fer servir la llengua catalana als jutjats.

Actualment els ciutadans de Catalunya i de la resta dels països de llengua catalana poden disposar d'un passaport en 22 llengües, però no en català.

COSES D'UN MATEIX

2011-09-06T10:46:00.001+02:00

Després de més de cent entrades al bloc em disposo a procedir i caure per primera vegada en certa endogàmia. Avui parlaré de mi mateix. No és que m'agradi gaire fer-ho, sobretot en un mitjà com aquest, però a part de la necessitat que tinc, trobo que potser algunes de les reflexions que faré podran ser de profit per qui tingui l'oportunitat de llegir-ho.

Com tots vosaltres no sóc perfecte, sovint la cago i de tant en tant em deixo endur per la visceralitat més irreflexiva. Tal vegada les persones que teniu caràcter i personalitat em podreu entendre millor. Ara bé, faig una mirada enrere i no em reconec. I no em reconec perquè del jove que davant de qualsevol picabaralla o retret d'un amic i que ho engegava tot a rodar per una qüestió de visceralitat dràstica i que després, malgrat la reflexió, continuava decidit a mantenir aquella primera decisió per una inèrcia d'orgull mal entès, gairebé no en queda res. La veritat és que aquell era un tret personal molt propi i accentuat i realment són nombroses i constants les vegades que havia actuat d'aquella manera. De fet havia deixat escapar o s'havien truncat relacions d'amistat per culpa d'aquest nefast tret.

Lo refotut del cas i allò que fins a cert punt resulta irònic, és que les actituds negatives que tenia de més jove no s'han fet realment evidents i clarament visibles fins que no he canviat. Ara més reflexiu, m'adono que sovint és únicament la perspectiva del temps la que t'ofereix la possibilitat d'un auto-anàlisi més acorat per tal de visualitzar aquests canvis i aquelles actituds.

Sense ànims de voler ser paternalista o voler donar receptes que esdevinguin màgiques a nivell genèric tinc clar que en el meu cas concret la llavor del canvi ha sigut sense cap mena de dubte l'equilibri alhora de conjugar orgull i empatia. El posar-te a la pell dels altres, fins i tot després d'haver tingut alguna actitud egoista que ha ferit, m'ha possibilitat l'oportunitat d'analitzar les coses des d'una perspectiva menys egocèntrica i per tant més objectiva. M'ha permès saber demanar perdó i sobretot saber perdonar. L'orgull i l'amor propi a la vida són coses importants. L'auto-estima et reafirma i et fa tirar endavant, però l'orgull mal entès i l'amor propi que massa sovint cau en egolatria no són res més que una tomba on restem presoners i on enterrem perdons que alliberen i desbloquegen ofenses que neixen sense mala fe.

En tot cas d'empàtic a babau hi ha un sol pas. Hi ha coses que si neixen des de la puteria no es poden deixar passar. Ara bé, quan et fan mal de manera involuntària i sense intenció és quan t'adones que perdonar és el valor dels valents i el rancor el recurs dels covards. Només aquell que és bastant fort per perdonar una ofensa, sap realment el que significa estimar. I estimar és sacrificar-te i moltes vegades enterrar actituds impulsives que podem tenir en un determinat moment d'enuig. Sinó ho fas i et deixes endur per la visceralitat a la llarga o a la curta potser seràs tu qui haurà d'esperar el perdó d'un altre.

LES COSES QUE JO HE VIST

2011-09-03T05:58:00.001+02:00

La veritat Dean Reed que jo també moltes vegades en la meva vida, veient passar a la gent, m'he preguntat si sóc d'un altre planeta o si hauria d'haver nascut en un altre moment. He vist una família desnonada pel banc i que al carrer s'ha quedat. He vist patrons acomiadant treballadors per tal d'optimitzar més beneficis.

Quan el món per fi segarà les flors que són del mal i que solament germini al sol de la Pau el que vull sembrar; la veritat.

He vist a un home pobre agenollat davant un ric i he vist assassinar a un altre pel sol delicte de ser estranger, he sentit a la gent cridar que el seu Déu és l'únic que val i a un home matar, creient purificar-se. Aquests no aconseguiran la Pau de les seves ànimes.

Quants al final moriran sobre els seus llits humils, en les seves barraques miserables, sense diners per comprar ni tan sols el calmant que mitigui els seus dolors. Espero que finalment veuran un dia els meus ulls, dissipar-se les tenebres de l'odi, en una aurora promesa sobre la meva terra de l'amor, la terra... on jo hauria d'haver nascut.

UNA BOMBA ATÒMICA A MADRID

2011-09-02T12:37:00.000+02:00

He tingut serioses dificultats per saber l'autor real del text, indagant però m'han comentat que podria ser de l'Albert Sánchez Piñol, el mateix autor de La pell Freda , Pandora al Congo o tretze tristos tràngols.

Als quinze anys sempre anava amb un amiguet que es deia Vicenç Centelles. En Centelles tenia les idees molt clares. Sobretot, una: la solució òptima per al problema català era ficar una bomba atòmica portàtil al centre de Madrid. "Au, a fer punyetes." “Home, Vicenç”, recordo que vaig objectar, “però i si no es rendeixen?”. “En aquest cas”, va replicar, “ficaríem una segona bomba a la capital provisional, segurament Burgos. Si fins i tot els japonesos es van rendir després d’Hiroshima i Nagasaki, tu què creus que faran els titafreda dels espanyols?”.

No era una idea dolenta, no. Aconseguir una bomba nuclear, tècnicament parlant, no semblava difícil. En Vicenç em va explicar que la fórmula de la Coca-cola sí que era un autèntic secret, però que la fissió nuclear la trobaves a qualsevol manual de ferreteria. (En la cosmogonia d’en Centelles, aquest detall era una prova irrefutable de la superioritat de l’empresa privada per sobre de la pública.) Allò difícil era aconseguir els components. Però en Centelles ho tenia tot pensat i ben pensat. Es faria ric, i quan tingués tres fàbriques en vendria dues. Havia fet números i amb aquell capital n’hi hauria prou per construir la bomba M (Madrid) i la bomba B (Burgos) que, com ja s’ha dit, es faria servir en el cas que els espanyols fossin tan obtusos de no concedir-nos la independència a la primera.

S’ha de reconèixer que el pla no podia ser més senzill. Em va ensenyar la maleta metàl·lica on transportaria la bomba, una caixa de color plata de 90 cm x 45 x 30. Arribaria a Madrid en cotxe, per no deixar rastre, i sempre per carreteres secundàries. Un cop allà, a primera hora s’inscriuria en un hotel de cinc estrelles. Em va ensenyar un plànol de Madrid, i el que havia triat era equidistant de la Moncloa, la Zarzuela i el ministeri de Defensa. Així s’asseguraria que volés “tota la merderada”. I bàsicament allò era tot. Activaria la bomba perquè explotés deu hores després, la deixaria sota el llit, esmorzaria tranquil·lament un “bocata de calamares” a qualsevol bar, entraria al lavabo, per cagar-se a Madrid, pujaria al cotxe i cap a casa. De les proves que pogués deixar a l’hotel no calia amoïnar-se’n, és clar, perquè quedarien, literalment, atomitzades. Era un geni.

Un dia vam conèixer un nano que es deia Rogelio. Si en Centelles i jo érem amics és perquè estiuejàvem a Begur, i la família d’en Rogelio va llogar-hi un apartament. Mira que és lleig, això de dir-se Rogelio. Però ell era un nano encantador. Recordo la cara dels dos, d’en Rogelio i d’en Vicenç, la tercera vegada que aquest li va preguntar: “Però... seguro que eres de Madrit?”. En Rogelio no ho podia entendre: “Sí, claro, vivo en Madrid”, deia. “Yo y mucha más gente. Por?”. Als quinze anys en Vicenç ja fumava com un carreter. Una nit d’aquell estiu, a la platja, en Rogelio jeia desmaiat a la sorra per culpa de la sangria barata i en Vicenç fumava i es planyia: “Fills de la gran puta, no tenen escrúpols. T’hi has fixat, oi? Fan servir escuts humans”. Després vaig deixar de veure en Vicenç Centelles. Els meus pares van dir que l’apartament a la Costa Brava era una pasta i tururut viola.

Van passar uns quants anys, i després més anys, i un dia vaig recordar “l’Operació M+B”, i em vaig dir: però com carai podies pensar a fer una cosa així? No és que canviem un cop som adults. És que ens fem adults el dia que ens adonem que hem canviat. I constatar-ho tenia algun component trist, molt trist. Que renunciéssim a desintegrar una metròpolis amb un enginy termonuclear potser ens feia més normals, sí, però també més vells. La qüestió no era tant d’ètica com de renúncies. Estàvem equivocats, d’acord. Però almenys havíem aspirat a canviar les coses, i volíem fer-ho esbojarradament, radicalment, generosament. Ja no érem joves; la festa s’havia acabat.

En certa ocasió esperava el metro i des de l’altra andana em va cridar algú. Un home rialler, amb bermudes, cames peludes, panxeta, bigoti amb forma d’escombra. Estava més calb que una foca i duia una nena a cada mà. En Centelles. Va venir el tren, es va interposar i el vaig perdre. Potser sí que els nostres ideals eren com un zombi, que ni està viu ni està mort, que es mou però no sap on va. Però volen saber una cosa? No fa gaire era a Madrid. Havia tingut un problema amb el pont aeri i havia de tornar amb autocar. N’arriba un. I entre els que en baixen, un home madur, amb ulleres de sol i una gorreta estil Lluís Llach al cap. A les mans duia una maleta argentada, 90 x 45 x 30. Potser sí que som un país de vells, de covards i de derrotats. Potser sí que l’FBI està metrallant el zombi amb bales constitucionals. El que vostès vulguin. Però, per si de cas, jo vaig pujar a l’autocar cagant llets, vaig seure a primera fila i vaig cridar al conductor: “¡Que arranques ya, cojones!”.

EL FUTBOL I POLÍTICA; PER EDUARDO GALEANO

2011-08-25T13:47:00.000+02:00

L'opi dels pobles?

Quan el futbol va deixar de ser coses d'anglesos i de rics, en el Rio de la Plata van néixer els primers clubs populars, organitzats en els tallers dels ferrocarrils i en les drassanes dels ports. Per aquell temps, alguns dirigents anarquistes i socialistes van denunciar aquesta maquinació de la burgesia destinada a evitar la vagues i emmascarar les contradiccions socials. I afegien tot dient que la difusió del futbol en el món era el resultat d'una maniobra imperialista per a mantenir en edat infantil als pobles oprimits. No obstant això, el club Argentins Juniors va néixer anomenant-se Màrtirs de Chicago, en homenatge als obrers anarquistes penjats un primer de maig, i va ser un primer de maig el dia elegit per a donar naixement al club Chacarita, batejat en una biblioteca anarquista de Buenos Aires. En aquells primers anys del segle, no van faltar intel·lectuals d'esquerra que van celebrar el futbol enlloc de repudiar-lo com anestèsia de la consciència. Entre ells, el marxista italià Antonio Gramsci, que va elogiar «aquest regne de la lleialtat humana exercida a l'aire lliure ».

La pilota com a bandera

L'estiu de 1916, en plena guerra mundial, un capità anglès es va llançar a l'assalt colpejant una pilota. El capità Nevill va saltar del parapet que el protegia, i corrent darrera de la pilota va encapçalar l'assalt contra les trinxeres alemanyes. El seu regiment, que vacil·lava, el va seguir. El capità va morir bombardejat pels canyons, però Anglaterra va conquerir aquella terra de ningú i va poder celebrar la batalla com la primera victòria del futbol anglès en el front de guerra.

Molts anys després, ja a finals de segle, l’amo del club Milan va guanyar les eleccions italianes amb una consigna, Forza Itàlia, que provenia de les tribunes dels estadis. Silvio Berlusconi va prometre que salvaria Itàlia com havia salvat al Milan, el superequip campió de tot, i els electors van oblidar que algunes de les seves empreses estaven al principi de la bancarrota.

El futbol i la pàtria estan sempre lligats; i amb freqüència els polítics i els dictadors especulen amb aquests vincles d'identitat. L'esquadra italiana va guanyar els mundials del 34 i del 38 en nom de la pàtria i de Mussolini, i els seus jugadors començaven i acabaven cada partit amb visques a Itàlia i saludant al públic amb el palmell de la mà dreta estesa. També per als nazis, el futbol era una qüestió d'Estat. Un monument recorda, a Ucraïna, als jugadors del Dínamo de Kíev de 1942. En plena ocupació alemanya, ells van cometre la bogeria de derrotar a una selecció de Hitler en l'estadi local. Els havien advertit: -Si guanyeu moriu. Van entrar resignats a perdre, tremolant de por i de fam, però no van poder aguantar-se les ganes de ser dignes. Els onze van ser afusellats amb les samarretes posades, a la part alta d'un barranc, just quan va acabar el partit.

Futbol i pàtria, futbol i poble: durant la guerra civil espanyola, dos equips pelegrins van ser símbols de la resistència democràtica. Mentre el general Franco, del braç de Hitler i Mussolini, bombardejava a la república espanyola, una selecció basca recorria Europa i el FC Barcelona disputava partits als Estats Units i a Mèxic. El govern basc va enviar a l'equip d’Euskadi a França i a altres països amb la missió de fer propaganda i recaptar fons per a la defensa antifeixista. Simultàniament, el FC Barcelona es va embarcar cap a Amèrica. Corria l'any 1937 , i ja el president del Barcelona havia caigut executat per les bales franquistes per ser republicà i president del Barcelona. Ambdós equips van encarnar, en els camps de futbol i també fora d'ells, a la democràcia acorralada.

Només quatre jugadors catalans van tornar a l'Estat espanyol durant la guerra. Dels bascos, tot just un. Quan la República va ser vençuda, la FIFA va declarar en rebel·lia als jugadors exiliats, i els va amenaçar amb la inhabilitació definitiva, però uns quants van aconseguir incorporar-se al futbol llatinoamericà. Amb diversos bascos es va formar, a Mèxic, el club Espanya, que va resultar imbatible en els seus primers temps. El davanter de l'equip d’Euskadi, Isidro Lángara, va debutar en el futbol argentí l’any 1939. En el primer partit va clavar quatre gols. Va anar a parar al club San Lorenzo, on també va brillar Angel Zubieta, que havia jugat a la línia mitja d’Euskadi. Després, a Mèxic, Lángara va encapçalar la taula de golejadors del 1945 en el campionat local. El club model de l'Espanya de Franco, el Reial Madrid, va regnar el món entre 1956 i 1960. Aquest equip enlluernador va guanyar quatre copes de la Lliga espanyola, cinc copes d'Europa i una intercontinental. El Reial Madrid caminava per tot arreu i sempre deixava a la gent amb la boca oberta. La dictadura de Franco havia trobat una insuperable ambaixada ambulant. Els gols que la ràdio transmetia eren clarinades de triomf més eficaços que l'himne del Cara al sol.

L’any 1959, un dels caps del règim, José Solís, va pronunciar un discurs de gratitud davant els jugadors, «perquè gent que abans ens odiava, ara ens comprèn gràcies a vosaltres». Com el Cid Campeador, el Reial Madrid reunia les virtuts de la Raça, encara que la seva famosa línia d'atac semblava més aviat una Legió Estrangera. En ella brillava un francès, Kopa, dos argentins, Di Stéfano i Rial, l’uruguaià Santamaría i l'hongarès Puskas. A Ferenk Puskas l’anomenaven “Cañoncito” Pum, per les virtuts demolidores de la seva cama esquerra, que també sabia ser un guant. Altres hongaresos, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor i Sandor Kocsis, es lluïen en el Futbol Club Barcelona en aquells anys. L’any 1954 es va col·locar la primera pedra del Camp Nou, el gran estadi que va néixer de Kubala: la gentada que anava a veure'l jugar, passades al mil·límetre, rematades mortíferes, no cabia a l'estadi anterior. Czibor, mentrestant, treia espurnes de les sabates. L'altre hongarès del Barcelona, Kocsis, era un gran rematador de cap. Cap d'or, l’anomenaven, i un mar de mocadors celebrava els seus gols. Diuen que Kocsis va ser la millor cap d'Europa, després de Churchill.

L’any 1950, Kubala havia integrat un equip hongarès a l'exili, fet que li va costar una suspensió de dos anys, decretada per la FIFA. Després, la FIFA va sancionar amb més d'un any de suspensió a Puskas, Czibor, Kocsis i altres hongaresos que havien jugat en altres equips en l'exili des de finals del 1956, quan la invasió soviètica va aixafar la resurrecció popular. L’any 1958, en plena guerra de la independència, Algèria va formar una selecció de futbol que per primera vegada va vestir els colors patris. Integraven el seu planter Makhloufi, Ben Tifour i altres algerians que jugaven professionalment en el futbol francès. Bloquejada per la potència colonial, Algèria només aconseguí jugar amb El Marroc, país que per tal pecat va ser expulsat de la FIFA durant alguns anys. Algèria a més va disputar uns pocs partits sense transcendència, organitzats pels sindicats esportius de certs països àrabs i de l'est d'Europa. La FIFA va tancar totes les portes a la selecció algeriana i el futbol francès va castigar als jugadors algerians decretant la seva mort civil. Presos per contracte ells mai més podrien tornar a l'activitat professional. Però després Algèria va conquerir la independència i el futbol francès no va tenir més remei que tornar a cridar als jugadors que les seves tribunes enyoraven.

THE RED FLAG, Jim Connell

2011-08-25T11:48:00.001+02:00

The people's flag is deepest red,
It shrouded oft our martyred dead,
And ere their limbs grew stiff and cold,
Their hearts' blood Thai dyed its ev'ry fold.

Then raise the scarlet standard high.
Within its shade we'll live and die,
Though cowards flinch and traitors sneer,
We'll keep the red flag flying here.

Look 'round, the Frenchman loves its blaze,
The sturdy German chants its praise,
In Moscow's vaults its hymns are sung
Chicago swells the surging throng.

Then raise the scarlet standard high.
Within its shade we'll live and die,
Though cowards flinch and traitors sneer,
We'll keep the red flag flying here.

It waved above our infant might,
When all ahead seemed dark as night;
It witnessed many a deed and vow,
We must not change its colour now.

Then raise the scarlet standard high.
Within its shade we'll live and die,
Though cowards flinch and traitors sneer,
We'll keep the red flag flying here.

It well recalls the triumphs past,
It gives the hope of peace at last;
The banner bright, the symbol plain,
Of human right and human gain.

Then raise the scarlet standard high.
Within its shade we'll live and die,
Though cowards flinch and traitors sneer,
We'll keep the red flag flying here.

It suits today the weak and base,
Whose minds are fixed on pelf and place
To cringe before the rich man's frown,
And haul the sacred emblem down.

Then raise the scarlet standard high.
Within its shade we'll live and die,
Though cowards flinch and traitors sneer,
We'll keep the red flag flying here.

With heads uncovered swear we all
To bear it onward till we fall;
Come dungeons dark or gallows grim,
This song shall be our parting hymn.

Then raise the scarlet standard high.
Within its shade we'll live and die,
Though cowards flinch and traitors sneer,
We'll keep the red flag flying here.

HISTÒRIA

2011-08-24T03:18:00.002+02:00

M'agrada la Història perquè a partir de l'anàlisi de la lluita passada i dels canvis i les transformacions socials que han existit t'adones que aquells canvis també podien semblar impossibles per alguns en aquella etapa històrica concreta. Ara tots aquests avanços es veuen plausibles senzillament perquè han esdevingut realitat, però en el moment abans d'aconseguir millores, revolucions o transformacions socials ningú podia assegurar que aquestes fossin possibles. La voluntat, la constància i el compromís és allò que ho va fer possible.

Parlo del passat perquè és l'exemplificació perfecta de que cap sistema, imperi o elit és eterna si davant hi ha un poble amb la voluntat de tombar-lo. Per alguns era impossible que les dones votessin en un període on en la majoria de camps eren considerats pels home poc més que un zero a l'esquerra. Era impossible fa uns anys enrere que els negres fossin considerats persones normals mentre l'esport nacional era caçar-los per ser esclaus o penjar-los als arbres. Era impensable que els nens havien d'estudiar i no suportar jornades laborals de 15 hores en una era d'industrialització esclavista. Improbable pensar que els treballadors teníem dret a organitzar-nos a partir dels sindicats mentre els pistolers de la patronal es dedicaven a rebentar vagues i assassinar sindicalistes. utòpic fer real la separació de poders entre l'església i Estat mentre el clergat era la màxima influència social etc... tot això ha canviat i per alguns actors d'aquell període semblava una quimera.

A mi l'excusa nihilista no em serveix de res, sóc conscient que l'arma del sistema, aquella més efectiva que possibilita l'acceptació de la derrota és la inèrcia i la por. La inèrcia de mirar per un mateix, la por de perdre el poc que és té. Però quan davant hi ha un poble que ja no pot perdre res més, llavors, només llavors, aix... com canvien les coses malgrat els avenços tecnològics o les pors i les inèrcies. Llavors és quan gent que només mirava per ella mateixa s'adona que tots som un i que només cercant la millora pels altres pots cercar la millora per tu mateix.

2011-08-08T23:01:00.000+02:00

L'amor està molt bé a la seva manera, però l'amistat és una cosa més alta. Realment no hi ha en tot el món res més noble i rar que una amistat vertadera.

Oscar Wilde

CONTES MENSUALS

2011-08-08T00:30:00.000+02:00

UNA HISTÒRIA DE DÉUS

Dedicat a la meva família.

Diuen algunes llegendes esciòniques, que en temps immemorables, quan l’aigua era límpida, la terra era fèrtil i l’aire era pur, la humanitat vivia feliç perquè la terra era el més semblant a un paradís. Ikstort, el Déu de la igualtat per excel•lència, era el més venerat de tots els Déus esciònics, i és per aquest motiu que aquest Déu no podia evitar mirar amb certa tendresa aquells éssers inferiors. Un bon dia Ikstort va rebre la visita inesperada de Nilats, Déu suprem de la guerra. Ikstort cofoi i orgullós per l’adoració que li brindaven els humans va dir-li a Nilats:

- Has vist com m’idolatren els humans? ¿Has contemplat la fidelitat que em tenen com a Déu? ¿T’adones que són incorruptibles?

Nilats ple d’enveja i gelosia no va poder evitar sentir certa ràbia a l'escoltar aquelles paraules, doncs feia segles que havia esdevingut en un simple Déu oblidat i relegat a la Història, i atribuïa la seva marginació a la incessant influència que Ikstort exercia envers als humans. I fart de la seva situació va comentar-li a Ikstort:

- Els homes et respecten perquè tenen tot allò que volen. - Va etzibar-li Nilats.

- Què vols dir amb això? ¿Creus que no tinc raó? - Va replicar Iksort visiblement irritat.

Llavors Nilats va prosseguir: - Exactament. Penso que els humans t’adoren perquè no saben fer altre cosa que estirar-se panxa en l’aire i deixar passar l’estona. Ara que si tu estàs tant convençut de la seva fidelitat, segurament no t’importarà fer una juguesca amb mi.

- Estic convençut que els humans mai em donarien l’esquena, jo Iksort sóc el Déu de la igualtat i sé que seguiré regnant la terra per molts anys. I com confio tant amb ells, acceptaré de bon grat la teva juguesca.

- Si tant et refies dels humans per què no ens juguem la terra i per tant el destí de la humanitat? Si guanyes tu, abandonaré la terra i aniré a viure a les profunditats acompanyat per tots els meus acòlits. Ara bé, si jo tinc raó, governaré la terra per sempre més i tu deixaràs de ser una bona influència per els homes. Acceptes?

Iksort va vacil•lar durant uns pocs segons.

- Només vull que introdueixis un sol canvi en les seves vides. Amb un sol canvi estic segur que et giraran l'esquena. – Va dir Nilats amb total seguretat.

- Solament un canvi!? M’estàs dient que la humanitat em rebutjarà per un simple canvi? Pensava que eres un beneit, però ara m’adono que només ets un insensat. Quin canvi vols que introdueixi?

- Vull que introdueixis al món mortal una esfera daurada a la que batejaràs amb el nom de moneda. Només amb la moneda podran obtenir allò que necessiten per poder viure. ¿Et sembla correcta?

- Què així sigui!!!

Ikstort va tardar molt poc en adonar-se'n del seu error. Els homes van tornar-se cobdiciosos i aviat van deixar de venerar-lo com a Déu. Els mortals només els movia un desig; els diners. Els humans no van tardar gaire temps en guerrejar entre ells i Nilats va convertir-se en el nou Déu suprem. Ikstort va ser expulsat a les profunditats de la terra però no va tardar molt en rebre notícies de Nilats. El fastuós Déu de la guerra va ser popular durant un cert temps, però poc a poc va anar perdent pistonada davant del nou Déu sorgit del no res. I és així com el Déu del diner, que tot ho compra i tot ho ven, va conquerir per sempre més la terra i el destí de la humanitat.

CONTES MENSUALS

2011-07-25T14:52:00.003+02:00

ENAMORAR-SE AL SEGLE XXIII

Dedicat als que saben que l'enamorament és transitori

Al segle XXIII per increïble que ens pugui semblar els canvis filosòfics i de valors humans han mutat socialment d'una manera inimaginable. La societat esdevé dividida en dos grans blocs del tot irreconciliables. De manera monolítica els pares transmeten als fills el seu posicionament irrenunciable entorn a l'enamorament. Per insolit que ens pugui semblar amb ulls de segle XXI els dos blocs coincideixen en contemplar l'enamorament com una malaltia. És més, els dos blocs es troben en posicions comunes alhora de postular que l'enamorament no deixa de ser un trastorn mental transitori. La diferència, el punt de fricció entre ambdues doctrines sorgeix quan una part de la societat creu que cal passar per aquesta fase -l'enamorament- per tal d'arribar a l'estadi final; l'estima utòpica i total. L'altre part, mentrestant, contempla aquest trastorn com una tara que porta a l'ésser humà al precipici del ridícul i d'una gens sana obsessió, encadenant-lo massa sovint a una submissió per altri gairebé autòmata... en definitiva, en un estat d'automatisme comparable únicament a l'instint per menjar carn humana que podria tenir un zombie. Aquest segon grup gràcies als avenços en el camp de la medicina opta per sotmetre's a una operació que inhibeix a la persona de qualsevol possibilitat d'enamorar-se. L'altre part, senzillament, veu aquesta operació com una castració espiritual.

Amb el pas del temps les posicions no poden fer res més que radicalitzar-se. Dins de cada bloc apareixen corrents cada cop més fanatitzades que criden a la destrucció física dels seus contraris. Mentre uns fan apologia constant de tot allò relacionat en l'ampli camp del romanticisme clàssic i del neoromanticisme; art, música, literatura, dansa etc... l'altre sector el prohibeix per abraçar únicament tot allò relacionat amb el racionalisme. Uns defensen la ciència i l'allunyament dels sentiments irracionals propis de l'home salvatge per donar pas a la construcció imparable del que ha de ser l'home nou. El segon bloc contempla els sentiments irracionals com un valor fonamental que humanitza l'home enfront una raó freda i desnaturalitzada.

Malgrat les notables diferències es fan convencions i trobades de tot tipus entre ambdós blocs per acostar posicionaments. Aquestes convencions sovint són boicotejades pels grups més radicals dels dos blocs, ja que no veuen amb bons ulls una possibilitat d'entesa. Tot i això gràcies als acostaments d'ambos grups sorgeix un tercer bloc que esdevé majoritari al recollir sàviament els punts en comú dels dos blocs. El redactat de mínims diu de manera rotunda: "Viure presa de l'enamorament perpetu seria el mateix que trobar-se empresonat entre parets recobertes d'una irracionalitat esclava. Com sabem que sortosament és un estat transitori donem plena llibertat als ciutadans que vulguin passar per tal fase, doncs al final l'únic que queda d'aquell sentiment que tots reconeixem com a irracionl és allò que tot ésser humà aspira; estimar i ser estimat."

Al final, tot i romandre un temps en el poder els problemes econòmics fan que el tercer bloc és vegi superat per la radicalització dels dos blocs. En alguns països la majoria d'un bloc persegueix, reprimeix i definitivament elimina físicament al seus adversaris de l'altre bloc. Famílies senceres són assassinades. En els països on la societat està demogràficament dividida esclata la guerra civil, i cada bloc rep l'ajuda de països aliats on hi regna de manera rígida i ortdoxa un dels dos blocs. Finalment, al segle XXV aquest episodi històric és conegut amb el sobrenom del genocidi de l'enamorament. Fou una guerra mundial que va enforntar a dos blocs que sota la bandera de l'estima, el sentiment i la racionalitat van acabar esdevenint lo contrari de tot allò que defensaven. Els dos blocs defensaven l'estima i van acabar cegats d'odi i de ràbia; tirant l'estima al fonts del pou de la guerra. Uns, que es consideràven sentimentals, van perdre qualsevol rastre de sentiment humà per tal d'esdevenir en cruels botxins. Els altres, carregats de la racionalitat que teòricament atorga la raó van acabar perdent tot contacte amb aquesta al convertir-se en vulgars fanàtics i genocides. Uns i altres, sota la bandera de l'estima van portar a la humanitat al precipi de l'extinció. Us sona d'alguna cosa?

I de què em va servir a mi enamorar-me? Segurament per escriure estupideses com aquesta... almenys tinc el consol de no haver assassinat a ningú.

UN CONTE TITULAT PLANILÀNDIA

2011-07-21T04:23:00.001+02:00

Aquest llibre de poc menys de 99 pàgines ens parla sobre un món bidimensional anomenat Planilàndia. El narrador, un humil quadrat, ens guia a través d'algunes de les implicacions de la seva vida en dues dimensions. "Quadrat" té un somni on visita un món unidimensional (Linialàndia), i intenta convèncer l'ignorant monarca de Linialàndia sobre l'existència d'una segona dimensió, que és incomprensible per als habitants del món unidimensional. "Quadrat" rep aleshores, la visita d'una esfera tridimensional, a qui no pot comprendre fins que no arriba a veure la tercera dimensió per ell mateix. Llavors "Quadrat" té un somni on visita Puntilàndia (composta d'un sol punt amb consciència de la seva pròpia existència que ho ocupa tot i no sap de res a part d'ell mateix) i descobreix que no pot rescatar el Punt del seu estat d'auto-satisfacció. "Quadrat" aspira a ensenyar als altres a tenir aspiracions. La relació estudiant-alumne s'inverteix quan, després d'obrir la ment de l'esfera a noves dimensions, "Quadrat" tracta de convèncer l'esfera de l'existència d'una quarta dimensió espacial, una cinquena, una sisena i així en endavant. "Quadrat" acaba a la presó de Planilàndia pels seus intents de corrompre el pensament establert sobre les dues úniques dimensions, però tot i així aconsegueix viatjar quan l'esfera el va a visitar per "treure'l" de la segona dimensió.

L'obra reflecteix amb cruesa la rígida estructura jeràrquica de l'Anglaterra victoriana, on els habitants són figures geomètriques. El nombre d'angles i costats determinen d'una manera immutable l'estatus de cadascú, de manera que, els triangles isòsceles són les classes més baixes i els soldats. La classe mitjana està formada pels triangles equilàters, els quadrats els professionals, els hexàgons l'aristocràcia i els cercles representen els sacerdots.

ANALITZEM LA SOCIETAT A TRAVÉS DE SÈRIES TELEVISIVES?

2011-07-19T13:58:00.001+02:00

Hi ha una dita castellana que diu “dime con quién andas y te diré quién eres”, doncs bé, a dia d’avui, penso que no és cap exageració substituir-la pel “diga'm que veus i et diré qui ets”. La societat, els seus canvis de pensament i la seva evolució de valors es poden analitzar des de perspectives ben diferents, avui us proposo que ho fem des d’una vessant purament televisiva.

Si viatgem enrere en el temps ens trobem amb un panorama televisiu del tot lacrimogen. A la dècada dels setanta posar-se davant de la televisió era com pelar una ceba. Engeguem la tele sense comandament a distància i la pantalla s’encén de cop amb un flash blanc i traïdor que t'encega per uns instants. Llavors de cop i volta uns personatges van agafant color i és quan de sobte podem contemplar de manera clara i nítida com la família Ingalls, de “La casa de la pradera”, surt d’una desgràcia per entrar en una de nova. Ed Friendley i Michael Landon, per mi conegut com àlies el ceba, es van reunir per fer un capítol pilot on el propi Michael Landon faria el paper de Charles Ingalls, i els directius de la CBS només veure l’episodi van saber que disposaven de tots els ingredients per fer d’aquest pilot una autèntica sèrie de culte. Era la sèrie ideal per la societat d’aquell temps? Evidentment, només així es pot entendre que la sèrie en qüestió durés nou llargs anys. Nou anys de drama total. Entre drama i drama hi havia qui encara tenia temps per amenitzar la plorera amb unes bona dosis de Kung Fu o Bonanza.

Però la dècada dels setanta a part de pelar cebes i plorar de manera masoquista també va ser època per les sèries de detectius. Tothom amagava un crim sense confessar i és per això que sempre hi havia algun esquelet per treure de l'armari. Així apareixen personatges tant singulars i carismàtics com el detectiu “Colombo”, les sensuals “Àngels de Charlie” o el detectiu “Kojak”, interpretat per Telly Savalas. Tots ells tenien en comú una cosa; la persecució al crim.

Però arribem a la dècada dels 80 i algun productor il·luminat s’adona que els nostres detectius masculins manquen d’una cosa que a les simpàtiques “Àngels de Charlie” els hi sobrava; atractiu físic. Cal explotar el lema del somni americà i per això ningú millor que “Magnum” (Tom Selleck), un investigador privat informal vestit amb camises hawaianes i conductor d’un flamant Ferrari vermell esdevindrà el personatge ideal que deixarà el públic embadalit i del tot encisat. Comença així l’època per la fascinació del cotxe. Certament “Starsky i Huth” ja ho havien introduït uns anys abans, però és amb Magnum quan s’arriba a la següent equació: cotxe guai = èxit assegurat. Així comencen a desfilar per les pantalles de mig món la furgoneta de “l’Equip A” amb el cotxe blanc i flamant del sempre seductor “Phoenix”, l’increïble “cotxe fantàstic” protagonitzat per David Hasselhoff, els cotxes de “Corrupció a Miami” etc...amb perspectiva històrica un es pregunta si això tindrà alguna cosa a veure amb l’actual obsessió que té alguna gent per tunejar-se els cotxes.

En tot cas s’ha de dir que tots ells, a part de bons cotxes, coincidien en una cosa; continuaven centrant-se en la clàssica visió maniquea que proporciona el gran heroi que tant agrada a la societat nord-americana. Tots eren en la seva majoria personatges encantadors incapaços de creuar la línia que separa el bé del mal. Per cert, deixeu-me dir que en aquesta dècada s’inicia el drama ambientat en hospitals, la sèrie que comença el boom es titula “A cor obert”.

Però als vuitanta a part de detectius comencen a proliferar les sèries estil fulletó. Gent del barri bat rècords d’audiència a TV3 i la cosa continua més endavant amb tele-sèries com Veïns. TV3 s’engresca amb aquest estil que tan bé funciona i decideix crear La Granja. Això suposarà l’inici de les tele-sèries catalanes i aquestes es consoliden a la dècada dels noranta amb Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder...

A la dècada dels noranta les palpitacions de la bondat humana i de la justícia incansable contra el crim comencen a variar a mesura que els guionistes dels espavilats McGyver i l’Equip A se’ls hi acaben les idees. Com a molt s’introdueixen personatges durs però alhora justiciers i amb bon cor com ara El Renegat, de Lorenzo Lamas. Per la seva banda a l’estat espanyol, sempre deu anys endarrerit respecte a Occident, continua explotant les sèries ensucrades i apareix en escena “Mèdico de Família”. Molts, cansats per aquest fenomen del happy flower amb quatre llàgrimes que sembla no tenir final ens refugiem amb la refrescant dosis d’humor que suposarien Friends, Ali McBeal, i un llarg etc... Malgrat l’omnipresent humor que ens ha acompanyat al llarg d’aquestes tres dècades i que ha sabut variar i adaptar-se amb el transcurs dels temps, podem observar com l’humor és l’estil que més ha mutat d’una dècada a l’altre. De l’humor gesticular, bondadós i gairebé bleda d'Embruixada passem a un humor irreverent i cada vegada més àcid. Tal vegada amb les sèries de dibuixos animats per adults és quan es pot fer més patent aquesta evolució.

Això sí, malgrat aquesta mutació en el camp de l'humor continua impassible a nivell de Ciència Ficció la saga de Star Trek, que va iniciar-se a finals dels anys seixanta. I continua complementant-se amb altres sèries de culte del misteri i de la ciència ficció com Babylon 5, la gran Farscape, Stargate, Roswell, Salt a l’infinit (Sliders), o Expedient X. L'estil en quan a Ciència Ficció millora a partir dels efectes especials, però la tònica, menys per alguna sèrie com Farscepe que sap sortir amb encert de la dinàmica establerta, podem dir que no varia gaire. Des dels inicis de les sèries sempre hi hagut espai per mirar més enllà de les estrelles, sempre hi hagut temps per rodejar-se de conspiració i misteri. I gràcies a la tecnologia, a la informàtica, al maquillatge i a una sèrie d’elements les sèries de ciència-ficció cada cop esdevenen més i més realistes. Serà aquesta fascinació pel més enllà un reflex de les ganes que tenim els humans d’escapar de la realitat que ens empresona?

I a l’any 2000 és el tret de sortida que dóna lloc a un munt de sèries que trenquen totalment amb l’ensucramenta, la melositat, la plorera de les cebes, el dualisme de bons i dolents que tant havia predominat fins aleshores. De fet aquesta era la fórmula que s’havia utilitzat fins a la sacietat, ho recordeu? Personatges que perseguien el crim o innocents que escapaven de la justícia…personatges molt bons i personatges molt dolents… Tot era blanc o negra. El bo era molt bo i el dolent era molt dolent; no hi havia espai pels matisos o per la immoralitat dels protagonistes.

Recordeu alguna sèrie del passat on el protagonista fos un autèntic cínic, amargat i un maleït fill de puta? Doncs aquest és l'estil del Dr. House. Aquesta sèrie i aquest personatge en concret representen ni més ni menys que un abans i un després en la manera d’enfocar les coses. Representa un autèntic canvi de rumb. Tothom menteix, les coses no sempre són blanc o negra, la moralitat és fins a cert punt una constant hipocresia que ens fa jutjar equivocadament qui és bo o dolent. Aquesta podria ser a grans trets la filosofia del Dr. House..

Un altra cas paradigmàtic, que ens mostra un canvi de rumb en la mentalitat de l’espectador, és l’èxit aconseguit per Dexter. Amb Dexter ens introduïm ni més ni menys que en la més profunda intimitat d’un psicòpata. Sabem que assassina, sabem que no pot saciar mai les seves ànsies de sang, sabem que no té sentiments, sabem que fingeix… però malgrat això, l’espectador poc a poc anirà descobrint les interioritats d’un assassí en sèrie guiat pel seu propi codi intern. Malgrat ser això, un psico killer, el nou canvi de rumb a nivell televisiu però també social us farà desitjar que aquest personatge pugui escapar de les urpes de la llei, tot fent-vos entrar en una lògica contradicció moral. ¿Us imagineu una sèrie com aquesta competint amb horari als anys 70 amb “La casa de la Pradera?” Senzillament seria espectacular veure la reacció de la societat dels anys setanta contemplant per primera vegada Dexter.

House i Dexter, però també Weeds o Breaking Bad representen això, un canvi de cicle en la mentalitat de la gent. No seré jo qui jutgi si anem endavant o anem endarrere, això evidentment és cosa de cadascú. En tot cas, però, s’ha de dir que en qüestió de trenta anys hem passat dels Ingalls a Dexter. És per aquest motiu que volia fer aquest post, perquè no veig com un disbarat analitzar els valors socials i els canvis de rols a partir de les sèries televisives.

75 ANYS DE LA RESISTÈNCIA ANTIFEIXISTA

2011-07-18T13:07:00.002+02:00

El 19 de juliol els militars facciosos i feixistes van sortir de les seves casernes, van acampar a les Places Espanya, Catalunya i Universitat i també varen ocupar els principals edificis: Colón, Ritz i la Telefònica. Llavors els Comitès de Defensa, coneguts sota el nom de "Milícies populars," van començar a prendre posicions als carrers, a fer barricades i a estudiar la defensa, però continuaven faltant armes. Milers de treballadors - homes i dones - van sortir al carrer a lluitar sense armes contra el feixisme, mentrestant els burgesos estaven a llurs cases mirant-s'ho des dels finestrons i somniant -segurament molts d'ells- que triomfés el cop feixista, perquè per damunt de tot sempre han de prevaldre els seus privilegis de classe.

Amb el conflicte gairebé guanyat per la CNT, un desconcertat General Goded va anunciar la rendició dels militars, però un grup d'ells, atrinxerats al quarte de Sant Andreu, s'hi va negar. A la CNT no li va costar gaire vèncer als atrinxerats i agafar del quarte els més de 30.000 fusells que romanien en aquelles instal·lacions.

En aquella jornada de resistència antifeixista capitanejada per la classe treballadora hi mancaren armes, és un fet contrastat. Quan queia un treballador mort amb fusell el seguia un que l'agafava i així successivament.

L'esperit de compromís i la defensa heroica de les classes populars de l'any 36 en la seva lluita contra el feixisme ha de ser no només recordada i explicada, sinó que a més a més cal que sigui homenatjada a tots els nivells. Fou un exemple de dignitat que mai podrem oblidar. Gràcies!

REFLEXIONS ENTORN A LA VIOLÈNCIA DE MOSSÈN ARMENGOU

2011-07-15T10:21:00.001+02:00

VIOLÈNCIA

No tota acció ni tota resistència ha d’ésser necessàriament violenta. Però de vegades no té altra recurs que ésser-ho. Tota injustícia ja és violència, que molt sovint no pot ésser contrarestada si no és per l’acció violenta. L’oprimit no ha pas triat aquest camí: és l’opressor qui li ha barrat totes les altres portes. En aquest cas l’oprimit es troba enfront d’un dilema: o la subjecció o la violència. Cap dels dos camins no és ideal, però el més rebutjable és la subjecció.

La violència no és precisament terrorisme ni bel·licositat, encara que el terror i la guerra siguin violents. Hi ha una cosa pitjor que la violència, és la injustícia. Ningú dels qui toleren la injustícia no té dret a criticar la violència.

La resistència no violenta no és passivitat, sinó agressivitat. Per això és eficaç, no solament a la llarga, sinó que també pot ésser-ho -cal que ho sigui-, a la curta.

La resistència no violenta és més difícil de realitzar col·lectivament que la resistència violenta, ja que, perquè resulti eficaç, ha d’ésser massiva i organitzada, majoritària i solidària. Demana un poble mentalitzat i conscienciat majoritàriament. Mentre que la resistència violenta pot ésser minoritària sense deixar d’ésser eficaç.

Catalunya ha tingut grans resistents individuals, però encara no ha assajat mai la resistència massiva al mal. El mal s’anomena Espanya. Per als catalans és el mal essencial.

Hi ha dues formes de violència: la violència d’opressió i la violència d’alliberament. La d’opressió és una injustícia, la d’alliberament un dret i una obligació. Negar a l’oprimit que no té altre recurs que la violència, el dret d’alliberar-se per la violència justificada d’una violència injusta, és condemnar l’oprimit i justificar la injustícia.

La violència instal·lada, institucionalitzada, la confonem fàcilment amb l’ordre públic. La violència d’alliberament la solem confondre amb el desordre. Però la violència institucionalitzada és la forma pitjor de violència i el desordre més escandalós.

No podem condemnar indiscriminadament tota violència, sense condemnar amb això multituds d’homes i dones a l’opressió perpètua i a la conformitat degradant. Dissortadament, els agents de la injustícia no solen entendre altre llenguatge que el de la violència.

La violència, en tot cas, no ha d’ésser un dogma, una norma absoluta, sinó l’últim recurs. Cal sospesar bé en cada circumstància quina forma de combat s’imposa, calculant molt bé les possibilitats i l’eficàcia.

Molt de compte, però. Cal no emprendre cap batalla sense la seguretat de guanyar-la. Catalunya ha perdut massa batalles. No pot perdre’n cap més. Però n’ha de guanyar una.

MANERES DE MATAR

2011-07-14T01:20:00.000+02:00

Hi ha moltes formes de matar:
Clavar-te un ganivet,
Treure’t el pa,
No curar-te d’una malaltia,
Empènyer-te al suïcidi,
Torturar-te fins la mort mitjançant el treball,
Portar-te a la guerra, etc.
Només unes poques d’aquestes coses estan prohibides en aquest Estat.

Bertolt Brecht

CONTES MENSUALS

2011-07-10T22:51:00.003+02:00

L'ILLA DELS CONDEMNATS

Dedicat a en Joan i a na Keren... bàsicament perquè mai un viatge improvisat d'un dia i d'una nit m'havia donat tant i tant de si.

Expliquen els vells pescadors de l’illa, que surant per les aigües costeres, apareix de tant en tant una embarcació fantasmagòrica, il·luminada per un petit candeler. Els més grans diuen que pertany a un jove mariner que vivia al poble i que un bon dia va salpar per deixar enrere tot allò que en realitat portava a dins i que cap viatge podia fer desaparèixer.

Segons conten apareix només de nit, tot recordant als més joves quina mena de destí obtenen aquells agosarats que surten del poble en busca de prosperitats. L’illa, com no podia ser d’una altre manera es deia Mata-somnis.

La història diu que un dia en Georgios, fart d’aquella vida esclava i miserable, va decidir obrir-se pas per les aigües braves d’aquell mar. En un fragment de segon, va notar com en el seu interior s’ensorrava un indret on les llàgrimes amargues inundaven la terra, fent créixer fins a l’horitzó un mar ple de desencisos i de frustracions. Allí, en aquell mar mental, els somnis de la seva adolescència s’esvaïen entre l’enganxosa monotonia i les pesades cadenes del dia a dia. I en Georgios, imbuït probablement per aquella sensació, va recordar com si fos ahir les clares nits d’estiu, quan de nen, estirat al penya-segat, somiava despert i despreocupat.

Amb la possibilitat de morir ofegat per la força intrínseca de dos mars, el físic i el mental, en Georgios va optar per desafiar francament l’enemic exterior. Amb l’ajut desinteressat d’un amic va construir una petita barca, la qual va voler batejar amb el nom d’El Somiador. A l’hora baixa, quan la vesprada començava a dibuixar-se a l’horitzó, l’embarcació va quedar totalment enllestida.

Quan el sol va il·luminar el cel amb els seus primers raigs de llum en Georgios va deixar casa seva entre llàgrimes als ulls. Pel seu cap van passar, com un cicló desbocat, una infinitat d’imatges del seu passat. Records de nen i records d’adolescent s’apoderaven dels seus pensaments traduint-se així, en llàgrimes als seus ulls. Imatges dels seus aniversaris es fonien amb imatges dels seus difunts pares. Les imatges de tardes mortes en la taverna és mesclaven amb imatges d’ell ajagut a les roques del penya-segat. Imatges de records i més records van acompanyar a en Georgios fins que va arribar a la seva petita barca.

Va avituallar-se a més no poder i va fer lliscar El somiador per sobre les aigües d’aquell mar, i poc a poc, va anar deixant enrere tot allò que havia conegut. Va navegar i navegar fins que el sol va donar pas a la lluna i les estrelles al cel blau. I així van a anar succeint-se els dies i les nits sense que en Georgios veiés terra alguna.

De cop i volta el dia va desaparèixer i només la nit i la foscor que l’envoltava i que tot ho engolia, foren la seva companyia. La por irrefrenable d’una nit eterna que no podia controlar li causà tal pànic que va decidir saltar-se la racionalització que havia establert per les espelmes i és per això que n’encenia una que col·locava al seu vell candeler.

En Georgios no va aparèixer mai més per l’illa de Mata-somnis, però arrel d'això expliquen els vells pescadors que si te'n vols anar de Mata-somnis primer has d'estar bé amb tu mateix. Sinó és així i en realitat vols fugir de tu mateix la nit més negre t'acompanyarà eternament.

SI ELS TAURONS FOSSIN PERSONES

2011-07-09T14:46:00.000+02:00

La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner:

-Si els taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos petits?

-Evidentment- va dir el senyor K.

- Si els taurons fossin persones, farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits, i hi posarien tota mena d'aliments, tant vegetals com animals. Procurarien que l'aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se'ls morís abans d'hora, als taurons. Per tal que els peixets no s'ensopissin, hi hauria grans festes marines, perquè els peixets alegres són més gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia, perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos en algun indret.

Com és lògic, res no hi hauria de més important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien d'evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista, i si algun d'ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones, es farien -com és lògic- la guerra els uns als altres per tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien, són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents, i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua estranya, li posarien una petita condecoració d'algues marines i li donarien el títol d'heroi. Si els taurons fossin persones, també tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens d'un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les seves notes, amb l'orquestra al davant i bressats pels pensaments més deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons.

És evident que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons, perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses. I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien els defensors de l'ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials, enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones.

Bertold Brecht

NICK ALKEMADE, UN CAS IMPOSSIBLE

2011-07-08T15:44:00.000+02:00

Nick Alkemade va ser un sergent britànic de la Royal Air Force que durant la Segona Guerra Mundial va ser abatut per un avió alemany mentre bombardejava Berlín. Fins aquí no seria especialment extraordinari si Alkemade no hagués sobreviscut a una caiguda de 6000 metres sense paracaigudes.

La nit del 23 al 24 de març de 1944, Nick es trobava sobrevolant Berlín en el compartiment artiller de la cua d'un bombarder Avro Lancaster, quan de sobte el seu esquadró va ser atacat per caces Junkers Dj. 88 de la Luftwaffe. L'avió es va partir per la meitat i es precipitava a terra mentre Alkemade contemplava com el seu paracaigudes era devorat pel foc... davant de la disjuntiva de morir cremat a l'interior de la cua de l'avió o saltar sense paracaigudes va optar per la segona opció. Així és com Alkemade va deixar-se caure a la buidor més absoluta buscant potser una mort menys dolorosa.

Durant el descens es va desmaiar i va aterrar sobre la neu després de que tres branques d'un avet haguessin esmorteït la seva caiguda. En recuperar el coneixement va descobrir astorat que només s'havia torçat el turmell, però al consultar el seu rellotge i comprovar que eren les 3 de la matinada va ser conscient que el fred el mataria si no abandonava aquella posició. Així doncs va fer sonar el xiulet que portava per ser capturat pels alemanys. Aquests, en un primer moment van creure que sofria un xoc traumàtic i no se'l van creure, posteriorment, havent-lo interrogat en un camp de presoners, el van prendre per un espia sense fes cas de la seva història.

No obstant això, dies després un sergent alemany que creia en la versió d'Alkemade va descobrir a les afores de Berlín les restes del seu avió i, a poc a poc, els soldats alemanys van anar comprovant com tota la seva narració se sostenia. Al corroborar la història d'Alkemade, i en un gest fraternal malgrat trobar-se en guerra, els alemanys el van alliberar tot regalant-li una Bíblia amb un certificat que verificava la seva història, doncs sabien que en cas contrari ningú el creuria al tornar a Anglaterra.

Posteriorment va treballar en una planta química on va sofrir diversos accidents, com per exemple una descàrrega elèctrica, la caiguda d'una biga metàl·lica o la immersió durant una hora en un pou de clor que l'hauria d'haver matat.

Va morir el 22 de juny de 1987 per causes naturals. Malgrat ser mortal com tots podem dir sense por a equivocar-nos i ser massa exagerats que Nick Alkemade fou un protegit.

MEMÒRIA HISTÒRICA

2011-06-26T11:40:00.001+02:00

Qui se'n recorda de Jaume Compte? O de Manuel Gonzàlez Alba? Aquests personatges han estat gairebé oblidats en el món civil i institucional del nostre país. El cas de Gonzàlez Alba és especialment remarcable. Fill de pare andalús i de mare catalana. Militant del Partit Català Proletari i, com a tal, implicat en la lluita pels drets dels treballadors i les classes populars. Però al mateix temps, defensor i estudiós de la llengua catalana i fundador d'Edicions de L'Arc de Berà. Josep Benet, per cert, n'ha dit «deixeble de Pompeu Fabra».

Gonzàlez Alba fou un comunista i un independentista que va participar en els Fets de Prats de Molló i que va perdre la vida durant els fets del 6 d'octubre del 1934 als locals del CADCI de Barcelona. Tot plegat va constituir una fatal demostració de fins on pot arribar l'afany repressor d'un estat que no tolera la llibertat dels pobles.

La lluita patriòtica, social i cultural de Gonzàlez Alba és tot un exemple, en el sentit que és un model exemplar. La seva vida i el seu treball infatigable, més enllà de la seva tràgica mort, haurien de ser una inspiració de laboriositat, tenacitat i esforç. La nostra història –com la nostra llengua– és una responsabilitat que ningú no prendrà per nosaltres. Tenim el dret i també el deure de conèixer-les. Però, en fi, si la meva manera d'enfocar el cas de Manuel Gonzàlez Alba sona massa com un «goig de protomàrtir», com a mínim se'm concedirà que va representar la possibilitat de reunir en un projecte coherent i republicà les qüestions socials i les nacionals. La unitat popular va ser la causa de l'independentisme d'ell i de molts altres. No és una mala lliçó per aprendre.

Extret d'El Punt, Oriol Ferrés.

COSES QUE MAI S'EXPLIQUEN DE LA URSS

2011-06-24T18:40:00.002+02:00

Més enllà de repetir els errors que portaren el col·lapse a la Unió Soviètica m'agradaria enfocar el post per parlar d'una època soviètica poc coneguda per la majoria de persones. Més enllà de la propaganda i del mite fabricat en la guerra freda, aquell on es diu que la gent es moria de gana, hi ha dades que no poden ser desbaratades per la manipulació. Una d'elles és que la Unió Soviètica sortia de dues guerres mundials i una guerra civil. Fou just a partir de la finalització de la II Guerra Mundial que en matèria econòmica, cultural i social aconsegueix fer un gegantí pas endavant que després, més tard, recolliria l'època Brèjnev. Aquella període es coneix històricament com l'etapa daurada soviètica (dècades del 60/70/80). En aquella època la qualitat de vida que oferia la Unió Soviètica era superior a la que podia oferir per exemple els EUA. I per constar-ho una sèrie de xifres que ho corroboren, però abans cal remarcar que parlem dels anys 70, molts drets i molts estris domèstic que ara ens semblen normals i quotidians en aquella moment no ho eren gens:

Al començament de 1.974 les dues terceres parts de les famílies disposaven de TV; gairebé un 70% tenia màquina de cosir i rentadora i al voltant de la meitat de les llars contava amb alguna classe de frigorífic. Els salaris havien crescut considerablement i els dipòsits bancaris privats superaven els 80.000 milions de rubles. Entre 1.950 i 1.970 s'havia doblat el consum d'aliments per persona; els ingressos disponibles s'havien quadruplicat; triplicat el consum de béns i productes peribles, i multiplicat per dotze el de béns duradors ... A pesar de la seva precarietat, el sistema sanitari soviètic havia progressat espectacularment en poc més de mig segle, sobretot des de que Lenin declarés allò de: "o els polls derroten al Socialisme, o el Socialisme derrota als polls"

L'any 1970 hi havia a la URSS 23,8 metges per cada 10.000 habitants, enfront dels 15,8 de EE.UU, i 106 llits d'Hospitals enfront de les 82 per cada 10.000 habitants dels nord-americans ... Entre 1956 i 1976 van ser construïts uns 44 milions d'habitatges a la Unión Soviètica; més que en cap altre lloc del món. L'arquitectura era monòtona i les dimensions freqüentment petites. Però l'esforç realitzat va ser, senzillament, impressionant.

A la URSS hi havien uns 600 teatres professionals i més de 800 mil elencs d'afeccionats. La població utilitzava gratis 350 mil biblioteques. S'editaven llibres i publicacions periòdiques en 109 idiomes dels diferents pobles de la URSS i de l'exterior.

L'any 1930 va ser tancada a la URSS l'última borsa de l'ocupació i des d'aquell temps fins a la fi de la URSS en el país no havia desocupats. Molts serveis socials de vital importància se'ls concedien de manera gratuïta als soviètics. Entre aquests, l'assistència mèdica. Des d'una simple consulta o la trucada a l'ambulància i al metge a domicili fins a les operacions difícils o la intervencions quirúrgiques o un tractament de llarga durada a l'hospital.

A la URSS per cada 100 mil habitants hi havien 375 metges, era una xifra que superava la prevista per l'Organització Mundial de Salut. L'esperança de vida a la URSS era de 70 anys.

La instrucció pública a la URSS era gratuïta a tots els nivells. Existia l'ensenyament general obligatori de 10 graus, és a dir, l'ensenyament secundari. En quan a l'ensenyament superior els estudiants de 870 planters d'ensenyament superior del país eren becats.

La URSS mantenia contactes comercials i de negocis amb 131 països.

A la URSS s'estava complint el programa de construcció d'habitatges que no tenia que l'igualés en tot el món. Tots els anys, més de 10 milions de persones es muden a nous apartaments o milloren les seves condicions residencials. La major part dels habitatges es concedeix gratuïtament, o sigui, sense reemborsar els mitjans invertits en la construcció. El lloguer no passa del 4% del pressupost mig d'una família obrera.

El nivell material i cultural dels soviètics s'eleva contínuament. Cada 15 anys els ingressos reals per cápita es dupliquen. En els anys 70 més del 90% dels articles alimentaris i industrials d'ampli consum no varien de preus.